discovreymenorcaBonninsanso

Endesa
Saltar este contenido

EL TRANSPORT DE MERCADERIES, UNA ASSIGNATURA PENDENT

Una carta del Cercle d'Economia de Menorca

tm010715018zona_carga_y_central_gesa_endesa_puerto_mao_-1-520x333
tm010715018zona_carga_y_central_gesa_endesa_puerto_mao_-1-520x333

Una de les qüestions que entenem crucials per al futur econòmic de Menorca, tant per al sector primari com industrial, és solucionar definitivament l’extra cost derivat de la insularitat mitjançant una bonificació al transport de mercaderies en el mateix sentit del que s’ha acordat recentment entre el Govern Central i l’Arxipèlag de Canàries.

Segons figura en una esmena transaccional a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat de 2017, en el marc de la negociació entre el Govern Central i Nova Canàries per a l’aprovació d’aquestes comptes públics, es modifica el percentatge de bonificació per al transport de mercaderies marítim i aeri per a les Illes Canàries que passa del 70% fins al 100%, i de les Balears que passa del 30% i 35% al 60% i 65%, respectivament. No obstant això, el règim de minimis que s’aplica a les Illes Balears, i no a Canàries, constreny enormement el muntant d’aquestes bonificacions ja que aquesta normativa comunitària, limita a 200.000 € l’import màxim que una empresa pot rebre, per Estat membre, durant un període de tres anys.

Aturem-nos amb una mica de detall en aquest tema. Com és natural, la bonificació al transport de mercaderies persegueix la finalitat de coadjuvar a corregir els desavantatges que per a les activitats econòmiques, es deriven del fet insular, que recordem, són el major cost del transport aeri i marítim davant del terrestre, les operacions addicionals d’estiba i desestiba, el cost afegit de disposar d’emmagatzematge addicional a la península i l’increment de l’estoc de cobertura, entre d’altres.

El Reial Decret 1034/1999 que defineix aquesta compensació estableix en els seus principis que les mesures que s’introdueixen no impliquen cap privilegi. No obstant això, a la disposició addicional primera es limita la quantia acumulada rebuda per aquestes compensacions a l’establerta per la Comunicació 96 / C 68/06 de la Comissió Europea, avui actualitzada pel Reglament 1407/2013 (l’anomenada llei de mínimis). Aquest Reglament en el tercer dels seus considerants indica que el límit màxim, de 200.000 € trianuals, que s’estableix és necessari per garantir que cap de les mesures a les quals s’aplica aquest Reglament, pugui considerar-se que té efectes de falsejament efectiu o potencial de la competència.

Per tant, paradoxalment s’aplica aquesta limitació del mínimis, l’objectiu de la qual és evitar que un excés d’ajudes, desequilibri la competència de les empreses, a una compensació, com és la del transport de mercaderies, que per definició el que fa és intentar corregir el desavantatge competitiu que tenen les empreses insulars i per tant com a màxim equilibrar la competència de les mateixes enfront de les establertes en el continent.

La incongruència del Reial Decret al limitar, a la disposició addicional primera, la quantia de les compensacions que fixa la directiva europea 96/c 68/06, és clamorosa i, sens dubte, llasta el teixit industrial. Mentre no es corregeixi aquesta disfunció, no té cap sentit establir una empresa en una illa si no és exclusivament per proveir el mercat local. El tancament o deslocalització de les empreses insulars és qüestió de temps.

Entenem, per tant, que mentre persisteixi en el Reial Decret 1034/1999 l’enunciat a què fa referència la disposició addicional primera, l’esmena transaccional a la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat de 2017 que modifica els percentatges de bonificació per al transport de mercaderies per a Canàries i Balears, per a la nostra comunitat autònoma és paper mullat ja que el 60% de bonificació per empresa supera en la gran majoria dels casos la bonificació màxima dels 200.000 € trianuals que estableix la llei de mínims.

A més, tornant de nou a l’acord que es va materialitzar, per a l’aprovació dels PGE d’enguany, entre el Govern Central i Nova Canàries que fa referència a les bonificacions atorgades al transport de mercaderies, aquestes haurien de ser iguals per als dos arxipèlags perquè s’ha demostrat que el noli (“flete”) mitjà tipus per a Balears és superior, fins i tot, a l’existent a les Canàries, fet que reforça la idea que el cost del noli marítim no és proporcional a la distància del trajecte, de manera que la consideració de Canàries com a regió ultraperifèrica, des del punt de vista de les ajudes al transport, no té consistència i genera un greuge injustificable davant de Balears.

Hi ha una altra qüestió rellevant que s’hauria d’esmenar. El mecanisme de compensació a les Balears s’hauria d’aplicar a tots els sectors que inclou la normativa de les Illes Canàries, on únicament s’exclouen els productes inclosos en l’Annex I del tractat constitutiu de la Comunitat Europea i productes energètics.

Així mateix, al nostre entendre, hi ha un argument de pes de cara a la derogació en el Reial Decret 1034/1999 de la llei de mínimis. Aquesta no fa referència a les subvencions al transport marítim i aeri per als residents a Canàries, Balears, Ceuta i Melilla. Per què s’ha d’aplicar per al transport de mercaderies exclusivament amb Balears?

Hem de fer notar, per concloure, que les partides assignades en els pressupostos destinats a aquests epígrafs de les bonificacions per la insularitat, haurien d’estar dotades amb els recursos suficients per cobrir la totalitat de la quantia a bonificar, ja que en cas contrari, es produiria una limitació efectiva al muntant de les ajudes.


Deja un comentario

Tu dirección de email no será publicada.