Un cop d’estat en tota regla

Tots els residents en el que s’anomena Reino de España tenim en aquests moments un gravíssim problema que ens afecta. Algunes institucions estatals han aprofitat el que està succeint a Catalunya per donar un autèntic cop d’estat que ha fulminat bona part dels drets humans universals més destacats recollits a la carta fundacional de la ONU i  que Espanya, teòricament, hauria de complir. Més enllà de l’opinió sobre si els catalans tenen dret  a decidir un futur per separat, aquest no és el cas d’aquest article, els qui vivim en aquest estat estem veient com fins ara s’han violat fins a quatre d’aquests drets humans a Catalunya i Madrid, com a mínim. I si això passa a les grans poblacions que no podran fer a qualsevol altre territori, com per exemple Menorca.

És ben cert que el Dret no és una ciència exacte i molts cops és interpretable i això pot fer que molta gent difereixi del que escric aquí. També hi ha qui diu que s’està actuant contra una institució, la Generalitat,  que, segons la llei espanyola, està fent una il·legalitat, però això no legitima saltar-se drets fonamentals recollits en el propi ordenament jurídic. A partir d’aquí poden decidir que aquest escrit és, o no, correcte, però per això són els articles d’opinió: crear debat. Si aconsegueixo que reflexionin sobre aquest tema una mica ja em donaré per satisfet.

L’Article 8 de la Declaració de Drets Humans Universals (DDHU des d’ara) indica que “tota persona té dret a un recurs efectiu davant els tribunals nacionals competents”. La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell,  va recusar els membres del Tribunal Constitucional pel litigi que tenen en el tema del procés català. I va ser aquest mateix Tribunal qui va refusar la recusació. Quan un mateix ens és part i jutge és molt difícil poder garantir la defensa  de l’investigat i aquest n’és un exemple clar.

L’article 9 de la DDHU diu que “ningú podrà ser detingut o pres de forma arbitrària”. Aquest mateix estiu Joan Ignasi Elena, per citar el cas del polític de més renom afectat, va haver de declarar davant la Guàrdia civil a Barcelona pel tema del referèndum. Ho va fer als quarters de la Benemérita a Travessera de Gràcia de Barcelona i quan es va demanar quin jutjat emparava aquest interrogatori es va apuntar el número 13 de Barcelona, però el mateix ens judicial va negar haver dictat aquesta actuació. Quan una força policial pot endur-se algú o forçar-lo a presentar-se davant seu sense que un jutge avali el fet estem davant de la violació d’un dret humà i d’un altre recollit en el marc legal de la pròpia Espanya. Hi ha casos en Dret penal en que si es pot interrogar sense necessitat d’un aval d’un jutjat, però llavors entrariem en un cas de mentida flagrant per part de la força policial i d’aquí a una actuació arbitrària hi ha una passa…i molt petiteta.

L’article 19 de la DDHU diu “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió”. Però malgrat una redacció tan clara al director de la Televisió de Catalunya ha estat amenaçat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  amb actuacions, fins i tot penals si donava cobertura informativa a qualsevol acord o actuació que pogués permetre la preparació del referèndum. Hi ha qui dirà que no és una amenaça, només un advertiment. La línea que ho separa torna a ser massa fina i opinable.Però quan un poder diu sobre qué es pot parlar i sobre qué no estem davant d’un atemptat directe contra la llibertat d’expressió i informació, un dels pals de paller de qualsevol democràcia veritable.

L’article 20 de la DDHU indica clarament que “tota persona té dret a la llibertat de reunió i d’associació pacífica”. Que li ho diguin a la batllessa de  Madrid, Manuela Carmena, qui va veure com se li prohibia organitzar  una  trobada per a recolzar el pretès dret a decidir dels catalans. Ara resulta que s’aplica justícia preventiva, abans que tingui lloc el pressumpte delicte.

Ja no és una qüestió de si els catalans poden, o no,  fer. Aquí hi ha en joc el respecte a uns drets fonamentals que s’estan trepitjant. Callar davant d’això és donar permís a qui utilitza de forma injusta i il·legal   a fer-ho avui a Catalunya i Madrid i demà a ca nostra.