discovreymenorcaBonninsanso

Endesa
Saltar este contenido

La qüestió catalana en tres ‘des’

Un article de Lola Maiques


 

El meu col·lega Jordi Ribera em comenta que li agradaría que escrigués sobre Catalunya. És polit que et facin sentir que pots contribuir a nodrir allò que anomenem “opinió pública”, per molt que aquest concepte, com els de veracitat, pluralitat o contrast,  sembli esvair-se dia rere dia, i amb aquest sentiment, em llanç.No és fàcil, però. Si tingués que triar tres paraules per sintetitzar el que penso del passat, el present i el futur de la qüestió catalana, aquestes serien despropòsit, desconcert i desesperança.

 

El passat evoca despropòsit perquè no té gaire sentit haver pensat que el nostre ordenament jurídic, fonamentat en una Constitució tributària d’un moment històric molt concret, no havia de canviar per molts d’anys i molts d’esdeveniments transcorreguts. Despropòsit pensar, i més davant de  l’immobilisme del “establishment”- conformat durant molt de temps també per partits de caire nacionalista, no ho oblidem- que un canvi tan profund com el que suposa “desconnectar” una part del territori espanyol era possible sense resistències.

 

Despropòsit no ser capaç de cercar solucions que aconsegueixin que totes les sensibilitats i les realitats que són Espanya trobin el seu lloc i no permetre que la societat espanyola pugui tornar a opinar arran del seu futur com ho feu al 1978, i despropòsit creure que,  d’avui per demà,  ambpoc menys la meitat de la població catalana a favor de la independència i tot per fer en relació a infraestructures d’estat, i recolzament internacional, Catalunya seria un país independent amb totes les benediccions.

 

El present abona el desconcert més absolut. Costa entendre totes i cada una de les passes que s’han donat des dels governs d’Espanya i Catalunya en les darreres setmanes; sobten el ressentiment i l’odi desfermats, la manca de seny, de coherència, de valentia i de generositat, i la impostada ingenuïtat dels qui pensaven que podien estirar la corda, fregant diferents tipus delictius, sense conseqüència alguna. Finalment, causa perplexitat l’ofensiva judicial, intensificada des de la no-proclamació de la independència, que, hom diria feta aposta per moments amb l’objectiu de caure en la nul·litat de les actuacions; potser perquè la societat encaixaria millor que els impulsors del “procés” quedessin lliures per errors judicials que per una amnistia o un indult posteriors.

 

I el futur projecta desesperança. Malgrat tot, les solucions que s’han enllestit fins ara són les fàcils. Tenim una Constitució sobre la qual pivota l’Estat de Dret i l’apliquem per defensar-lo. Impecable des del punt de vista jurídic -en el fons, veurem que passa amb les formes- però del tot insuficient per donar resposta a les demandes de la societat. No sols dels 2 milions de residents a Catalunya descontents, sinó també de la resta de persones que hi viuen allà i a la resta d’Espanya, que també exigeix canvis.

 

I no. Els canvis que uns i altres volem no arribaran amb les eleccions del 21-D. D’aquesta convicció i de l’oportunitat que anem a perdre aquesta jornada electoral, prové la meva desesperança. Perquè el 21-D, Catalunya hauria d’anar a triar un nou govern que vulgui fer-se càrrec de les necessitats i els anhels de tots els catalans, més enllà dels molts respectables sentiments d’una part d’ells; un nou govern que recuperi l’estabilitat, l’autonomia i el normal funcionament de les institucions.

 

Però, a més a més, aprofitant que les eleccions es celebraran amb totes les garanties, el govern d’Espanya (preferentment pactant-ho amb qui calgui, que no tinc clar qui podria ser doncs no hi ha govern de la Generalitat), encara que no tingui validesa en el nostre actual ordenament jurídic, hauria d’encoratjar una consulta no vinculant que doni una imatge fidel del que senten i volen els catalans, i, amb ella, posar els fonaments per a un veritable diàleg.

 

Si no assumim el despropòsit del passat, reconduïm el desconcert del present i ens donem temps per cercar fórmules agosarades i creatives, aquest temps assedegat de canvis, del que fou expressiu el 15M  com ara ho ésla qüestió catalana, se n’anirà en orris, privant-nos de l’oportunitat d’acabar de madurar con a societat lliure i democràtica, capaç d’afiançar el present i garantir un millor futur per tothom.


Comentario

  1. Mercès Lola per desossar el pollastre a menjar…La D en majúscula que faci enderrocar les tres que assenyales és Destronar la monarquia com model de conviure.Demanar a la gent si vol dit model monàrquic serà el fil per desembrollar-ho tot.

Deja un comentario

Tu dirección de email no será publicada.