En el comiat de Quique Taltavull – menorca al día
Skip to content

En el comiat de Quique Taltavull

Lola Maiques Flores

Enric Taltavull
Enric Taltavull

Avui, un dia assolellat d’agost, de vent tebi i núvols juganers al cel, un dia com tants de l’estiu, amb les mateixes facilitats o dificultats que altres dies per treure endavant la feina i també les mateixes ganes o més de fer-la bé, em costa escriure, perquè no puc evitar recordar Quique Taltavull, la mort del qual lamenta tot el món del periodisme menorquí, almanco el més veterà.

El seu traspàs ha coincidit amb el meu onzé aniversari d’arribada a Menorca i m’ha commocionat perquè és molt dur enfrontar la malaltia, el patiment i l’adéu de persones que has conegut, amb les quals has treballat i compartit petites converses mentre cobries un acte, esperaves unes declaracions o el començament d’una roda de premsa, encara que hagi estat per poc de temps.

Costa més quan el company que enmalalteix o mor t’ha bridant sempre el millor dels somriures, quan s’ha interessat per tu amb calidesa i cortesia o quan, com en el cas de Quique, un germà, Sebastià t’ha tractat sempre beníssim i la seva família t’ha permés compartir un moment entranyable gairebé sense adonar-se’n.

Crec que va ser el juny abans d’instal·lar-me a Menorca quan vaig tenir ocasió d’anar a la casa familiar dels Taltavull a compartir un sopar típic de festes de Sant Joan, aquest sopar que es fa a les cases, en el millor dels casos en un pati ben polit, on es posa damunt la taula un munt de delícies cassolanes menorquines, la conversa flueix tranquil·lament i sura en l’ambient el carinyo i la complicitat de la gent que s’estima quan es troba per gaudir dels bons moments.

Vaig caure en aquell sopar per casualitat i vaig sentir-me com a casa, com cada cop que em trobava Quique enlloc. És açò el que record avui, no tant la seva professionalitat ni la seva carrera en TVE truncada per aquesta política infame de retirar els veterans que també arribà a la cadena pública, sinò el seu somriure i la seva acollida, que, com la de tants altres, van bastir la meva estima per Menorca fins el punt d’haver convertit l’Illa en casa meua, i el seu cel, on estarà ell, en el meu cel.


Deja un comentario

Your email address will not be published.