Conferència sobre el canvi climàtic a Menorca – menorca al día
Skip to content

Conferència sobre el canvi climàtic a Menorca

Per Agustí Jansà

Agustí Jansà.

Molt honorable presidenta del Consell Insular de Menorca,

honorables conselleres i consellers, autoritats, senyores i senyors, amics.
En primer lloc vull agrair al Consell Insular de Menorca, a la seva Presidenta i al Conseller de Cultura i Educació, Miquel Àngel Maria, l’honor que m’han fet al demanar-me aquesta conferència, en aquest dia especial.

 

Menorca va ser conquerida i incorporada a la Corona d’Aragó i, així, al món cultural català i occidental, avui fa 729 anys. Cinc anys més tard, vers 1292, a Mallorca, que ja era culturalment catalana des de feia més de mig segle, un personatge singular, Ramon Llull (de la mort del qual aquest any se’n commemoren 700), escrivia, en un poema titulat Les Hores de nostra dona santa Maria:

 

Quan veig la terra e la mar, / e lo cel e oig aucells cantar,

adoncs sent al cor tal dolçor / que anc no la sentí major.

 

Manifestava, així, un amor per la natura, un ecologisme místic i profund, en la línia de Sant Francesc d’Assis.

 

Ara, ja ben entrat el segle XXI, la fragilitat de la natura, dels nostres paisatges, del nostre món, de la nostra casa comuna ha deixat de ser el desgavell que era, fa quaranta o cinquanta anys, d’uns quants grups ecologistes, qualificats llavores de radicals, per a convertir-se, ara, en una preocupació generalitzada.

 

Un cert ecologisme, a vegades de base religiosa, ve d’antic, com hem apuntat, però crec que els moviments ecologistes laics, moderns han ajudat i molt a crear consciència, respecte al medi ambient. A Menorca s’han comés accions inapropiades, contra la natura i el paisatge, de difícil reparació, certament, però penso que no tantes, ni tan greus, com a altres llocs propers. Una consciència mediambiental ben arrelada ha contribuït a fer passes endavant, positives, com la Declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera, per part de la UNESCO, aconseguida el 1993. És important assenyalar que Reserva de la Biosfera, en el cas de Menorca, com en altres llocs, no vol dir naturalesa intacte, verge -tot i que hi ha zones que ho són-, intocable, sinó que es tracta d’un territori amb presència humana des de fa molt, des de fa 4000 anys. [diapo] El paisatge de Menorca és un paisatge parcialment humanitzat i això no el devalua, sinó tot al contrari. La declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera, així entesa, va inspirar, després, un Pla Territorial Insular respectuós, de contenció d’excessos accions inadequades, però no paralitzant. Es va promulgar l’any 2003 i segur que ha ajudat a preservar paisatges i valors [diapo].

 

L’any que just hem acabat, 2015, haurà estat, a escala mundial, un any singular des del punt de vista mediambiental, amb la idea, ja ben arrelada, de que hem de rectificar el rumb i frenar, tan prest com es pugui, un deteriorament planetari que ja és excessiu, però encara mitigable. “Ara o mai” seria la idea subjacent.

 

2015 ha estat un any de moltes sacsejades climàtiques i, molt probablement, el més càlid, globalment, a escala mundial, des de que hi ha registres [diapo], és a dir, des de finals del segle XIX. Tampoc s’ha de donar més importància de la que té a aquest fet, però podria haver creat ambient propici per què les entitats i persones creadores d’opinió i amb poder de decisió s’hagin definit i actuat amb més fermesa. 2015 haurà estat, efectivament, l’any del primer acord verdaderament mundial orientat a contenir el canvi climàtic, que és una de les manifestacions més clares del canvi global, del desbaratament mediambiental a que ha estat conduint l’actual cultura del malbaratament i l’explotació. Em refereixo, naturalment, a l’acord de Paris.

 

Mesos abans de la cimera de Paris, un Papa de l’Església Catòlica [diapo] havia dedicat, per primera vegada, tota una encíclica, Laudato si’, a la preocupació ambiental i, en particular, al canvi climàtic. Laudato si’, Lloat sigueu, són paraules del Càntic de les Criatures de Sant Francesc. Aquest Papa, que precisament havia pres el nom de Francesc per Sant Francesc d’Assis en ser elegit, és molt clar i contundent en el seu llarg i documentat escrit. No vull dir que, en un món profundament secularitzat, l’encíclica papal hagi estat molt influent, però a l’àmbit científic, on la gravetat del canvi global i del canvi climàtic ja tenia un amplíssim consens, va ser benvinguda, com indica, per exemple, Daniel Sarewitz a la prestigiosa revista Nature.

 

[diapo] Abans encara, entre 2013 i 2014, l’IPCC, el Grup Internacional d’experts en Canvi Climàtic, auspiciat per la ONU, havia publicat el seu Cinquè Informe (AR5), molt clar sobre l’estat de la qüestió del canvi climàtic i del seu origen.

 

Abans d’entrar en qüestions, com què s’ha decidit a Paris o què podem fer i què hem de fer des de Menorca respecte del canvi climàtic, ens plantejarem com afecta el canvi climàtic a la Terra i a Menorca, i per què convé contenir i limitar el canvi climàtic, que en aquests moments està desbocat.

 

[diapo] Ja és ben sabut que el canvi climàtic actual no és com els d’origen natural que hi ha hagut en el passat, sinó que és singularment ràpid i, a més, antropogènic, produït per l’home, que, particularment a través de la utilització de combustibles fòssils –carbó, petroli i gas-, ha injectat a l’atmosfera grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle. Aquests gasos fan el mateix paper que el vidre (o plàstic) d’un hivernacle: deixen passar lliure la radiació solar d’ona curta (visible) incident, però retenen part de la radiació d’ona llarga (infraroja) que la terra emet, de manera que l’interior de l’ hivernacle es rescalfa. [diapo] Si pensem en el CO2 com el gas d’efecte hivernacle més important (deixant de banda el vapor d’aigua), abans de la industrialització massiva hi havia un equilibri: a l’atmosfera hi entrava tant de CO2 com en sortia, cap als anomenats embornals naturals (mar, plàncton, boscos), i la concentració d’aquest cas es mantenia en un nivell relativament constant, per davall de 300 ppm (parts per milió). Així l’atmosfera baixa es mantenia a devers 15°C de mitjana, 30°C més que sense efecte hivernacle. L’efecte hivernacle no és dolent en sí i fa que la Terra sigui habitable. El problema és la intensificació d’aquest efecte, que es produeix quan injectem tant de CO2 a l’atmosfera que els embornals naturals ja no tenen capacitat d’empassar-se’l i la concentració de CO2 a l’atmosfera es posa a créixer: així el clima perd estabilitat i s’engega un escalfament global que continuarà mentre augmenti la concentració de CO2 i bastant més enllà, fins que els embornals no hagin pogut retornar la concentració de CO2 a nivells preindustrials.

 

Això es sap fa temps i s’han fet intents d’acord per a limitar les emissions de CO2. El més important va ser el Protocol de Kyoto (1997). Les reduccions d’emissions a que apuntava el protocol de Kyoto eren ben moderades. Així i tot, països clau, com Estats Units, Rússia o Xina, o no el van signar, o no el van ratificar fins molt endavant, i ni així es va complir gaire. [diapo] La Unió Europea va ser la principal impulsora, va ratificar ràpidament el protocol i ha minvat, no molt, però significativament, les emissions de CO2, mentre països tan importants com la Xina han tingut creixements espectaculars de les emissions. [diapo] En el conjunt del món les emissions no s’han aturat de créixer, sinó al contrari, excepte una mica de descens aquest any passat i en l’ inici de la crisi econòmica mundial.

 

[diapo] Cada any, quan arriben la primavera i l’estiu de l’Hemisferi Nord (que és l’hemisferi continental), la vegetació esclata i absorbeix prou CO2 com per fer-ne baixar la concentració, però en tornar la tardor i l’ hivern torna a pujar i, a més, ara com ara, cada any a nivells més alts que l’any anterior. Per això avui dia s’han superat ja les 400 ppm de concentració de CO2. L’escalfament global està, en conseqüència, desbocat. Ara ja no es pot aturar de cop, però és pot mitigar, desaccelerar. Aquest era l’objectiu de la cimera de Paris. [diapo] Acord n’hi ha hagut i això s’ha de celebrar sense embuts. Faltarà, és clar, que es vulgui i es pugui complir.

 

Abans de concretar un poc mes sobre l’Acord de Paris i el que significa, convé afegir alguna paraula sobre l’escalfament global i les seves conseqüències. [diapo] El problema no és tant que les temperatures augmentin, en conjunt, 1, 2, 3 o 4 graus, d’una manera, diguem-ne, ordenada i suau, -tot i que això de per sí ja tindria efectes importants-, sinó el fet de que aquest augment, el desplaçament de la mitjana, suposa un impacte molt fort, desproporcionat, sobre el extrems. Valors molt alts, anomalies molt fortes que en un clima anterior serien gairebé impossibles, de tan improbables, poden esdevenir, encara poc freqüents, però molt més probables en un clima nou, reescalfat. Naturalment, com més és l’escalfament general (el desplaçament de la mitjana) major és l’ impacte sobre el extrems.

 

Una onada de calor extrema, aïllada, no és necessàriament demostració o conseqüència irrefutable del canvi climàtic, però en un clima reescalfat les onades de calor fortes, irregularment repartides en el temps i a l’espai, tendeixen a fer-se, en conjunt, més freqüents i intenses [diapo]. De fet, en els quinze anys més recents s’han concentrat set de les deu ondades de calor més greus i mortíferes dels darrers vuitanta o cent anys. Val a dir que la calor intensa implica augments de mortalitat, perquè mata directament, a vegades, però, sobre tot, perquè pot precipitar la mort, contribuir a anticipar-la.

 

Les onades de calor són, tal vegada, el fenòmens extrems en els que el canvi climàtic pot estar incidint més clarament. Però el canvi climàtic suposa un augment en la disponibilitat energètica de l’atmosfera i, per tant, en la capacitat de generar altres fenòmens extrems [diapo], com pluges fortes, tempestes violentes o, fins i tot, alguns tipus de pertorbacions ciclòniques intenses. [diapo] La distribució no regular de l’escalfament global, ni en el temps, ni a l’espai, suposa, a més, canvis en la circulació atmosfèrica, que poden afectar al règim de pluges. Els camins habituals de les pertorbacions típiques de latituds mitjanes podrien patir una contracció cap a regions més polars i es podrien fer més irregulars. En paral·lel, a latituds com la nostra, les situacions anticiclòniques, sense pluges, les sequeres, podrien fer-se més freqüents i duradores.

 

[diapo] Un fet singular no significa res (ja ho hem dit), però podria ser un indici: [clic] a les Balears el desembre tocaria ser el mes de més dies dolents, coberts, ventosos, plujosos, i en canvi el passat desembre ha estat persistentment anticiclònic, com no s’havia vist mai. Ja es veurà si això vol dir res o no. [clic] No és el que havíem vist fins ara. [clic] Això s’ha produït el mateix any en el que setembre ens va portar pluges de gran intensitat.

 

[diapo] De moment, el que podem dir amb certa claredat, amb dades a la mà, és que a les Balears, a Menorca, en concret, el canvi climàtic es deixa sentir clarament, més i tot que a altres llocs. Les temperatures, que en el conjunt del planeta han pujat menys de dues dècimes de grau per dècada els darrers quaranta o cinquanta anys, a Menorca han pujat més de tres dècimes per dècada i, a més, d’una manera molt estacional: més cap a l’estiu que cap a l’ hivern, amb màxims als marges de l’estiu, abril, maig, juny i, també, octubre. Hem estat estudiant aquests fets i sembla que estarien relacionats amb la contracció cap a regions mes polars del camí de les pertorbacions, i amb una complementària expansió de les circulacions de caire tropical. La potent banda dels anticiclons subtropicals tendiria a situar-se més temps sobre la nostra regió.

 

[diapo] Els canvis en el règim de pluges no són, de moment, gens clars, degut a l’enorme variabilitat de la pluja a la Mediterrània. Fa uns quants anys, calculàvem tendències i veiem un descens de precipitacions ben significatiu. Després hi va haver anys d’abundància de pluja i la tendència es va corregir, fins gairebé invertir-se.

 

A Menorca, en principi esperaríem més calor, sobre tot a l’estiu, primavera i tardor, i pluges menys freqüents, encara que puntualment fortes, i això voldria dir una certa tendència climàtica cap a l’aridesa, amb canvis en el paisatge, en la producció agrícola i ramadera, en els ecosistemes, etc.

 

[diapo] Menorca gaudeix del clima més genuïnament mediterrani que es pugui imaginar (no debades és la illa més aïllada de la Mediterrània, al bell mig de la conca mediterrània occidental). Tenim marge per al canvi, per a mantenir la mediterraneïtat climàtica. [diapo] Fora de l’estiu, l’illa es pot veure verda: estem més enfora que les Pitiüses, per exemple, de passar de clima mediterrani a clima àrid. Però tot depèn de la velocitat de canvi. Si seguim als ritmes actuals, desbocats, els canvis poden ser excessius, pel que fa a la calor, a l’aridesa i, també, al nivell de la mar.

 

Una pujada de nivell de la mar no és, a Menorca, tan potencialment dramàtica com a les illes coral·lines del Pacífic, que poden fins i tot desaparèixer, o a Bangladesh, on milions de persones poden haver de fugir de les seves terres, però no deixa de ser una amenaça per a llocs concrets, com l’Albufera, moltes platges, que es poden transformar, o els aqüífers de terres baixes, que es poden salinitzar, com ja els hi ha passat a alguns de Ciutadella.

 

[diapo] El canvi climàtic és una amenaça per a Menorca i pot ser un drama per a molts dels pobles i regions més desemparats de la Terra. El canvi climàtic l’han provocat, sobre tot, els països que ara han abastat els nivells de vida més alts, per mor d’una producció descontrolada, d’una vertadera depredació del planeta. Però les pitjors amenaces pengen, particularment, sobre els pobles més marginats, més subdesenvolupats. [diapo] El canvi climàtica és planetari, no és un problema regional o local, i no es pot controlar i mitigar si no és a escala planetària i d’una manera solidària. Els pobles rics no poden obligar als pobres a actuar amb la prudència i el seny que ells no han tingut, a no ser que els ajudin amb eficàcia, la qual cosa exigeix una transferència de tecnologia i de recursos.

 

El canvi climàtic està desbocat. Aturar-lo, fer-lo enrere, és ja impossible i mitigar-lo, fins a nivells assumibles de risc, requereix canvis substancials, no operacions de maquillatge.

 

[diapo] En el Cinquè Informe de l’IPCC (2013-2014) es recullen una sèrie de hipòtesis, anomenades escenaris, per a projectar el clima futur, segons quin sigui, finalment, l’evolució d’emissions més propera a la realitat (futura). Aquests escenaris van des del supòsit de continuació de l’escalada actual de les emissions, sense control (escenari RCP8.5), fins a una reducció ràpida i forta d’emissions des del màxim actual (2015-2020), fins a nivells de mitjan segle XIX (escenari RCP2.6). Val a dir que, fins i tot en els escenaris de major control d’emissions, com que els embornals de CO2 funcionen lentament, a final de segle les concentracions d’aquest gas serà superiors, no sols a les 300 ppm de mitjan segle XIX, sinó també a les 400 ppm actuals. Per això diem que el canvi climàtic no es pot aturar. Però sí que es pot, encara, ara o mai, mitigar, desaccelerar, controlar.

 

Segons quin escenari es correspongui amb la realitat futura el clima futur, el clima projectat serà, també, ben diferent. Per a les projeccions climàtics s’empren models climàtics, que són molt complexos i requereixen grans recursos informàtics. [diapo] A partir d’un conjunt de simulacions, fetes amb una col·lecció de models diversos per a cada escenari, podríem dir, per exemple, que, amb l’escenari de més control (RCP2.6), la temperatura mundial pujaria, al principi, a un bon ritme, però després s’aniria estabilitzant, fins arribar, a final de segle XXI, a un nivell constant, un grau i mig per sobre de la temperatura de mitjan segle passat. Per al pitjor escenari, en canvi, la temperatura mundial arribaria, aproximadament, a 4,5 graus per sobre la de 1950. I sabem que a la nostra regió la temperatura puja, i seguirà pujant, més que la mitjana mundial.

 

[clic] La mar respon més lentament que l’atmosfera, de manera que el nivell de la mar puja constantment, fins i tot en el més conservacionista dels escenaris, tot i que menys que en els altres, és clar.

 

[diapo] L’Acord de Paris es pot dir que equival a optar per l’escenari més restrictiu dels que es contemplaven a l’Informe Cinquè de l’IPCC: és a dir optar per una reducció suficientment dràstica de les emissions de CO2 per aconseguir que la temperatura mitjana planetària a final de segle no superi en més de 2°C a la de mitjan segle XIX, i, si fora possible, no la superi en més de 1,5°C. Tot i que s’encomana a l’IPCC que abans de 2018 concreti quins nivells i ritmes de reducció impliquen aquests objectius, és clar que no són reduccions simbòliques, mínimes o de maquillatge. Són unes reduccions tan dràstiques que equivalen a una progressiva descarbonització de l’energia, és a dir, a una evolució de cap a l’abandó del carbó, el petroli i el gas com a origen de l’energia, en favor de les energies renovables. L’Acord implica, també, transferències de tecnologia i recursos, vers els països pitjor situats, i controls i revisions periòdiques, cada cinc anys.

 

L’Acord de Paris és, al meu, entendre, el màxim sostre possible. Pretendre, per exemple, que els combustibles fòssils es deixin d’emprar totalment i d’una manera immediata és pura utopia, no és viable. S’ha optat per una via de solució convenient i valenta i l’opció ha estat universal, signada per 195 estats. No crec que es pogués fer més i crec, en canvi, que, si no s’hagués signat ara aquest tipus d’Acord, el temps s’hauria esgotat; s’hauria perdut tota possibilitat de control i mitigació del canvi climàtic

 

Ara bé, que l’Acord estigui signat no vol dir que s’apliqui automàticament, que les mesures dràstiques que implica s’adoptin d’una manera efectiva, país, per país. De fet els plans que inicialment tenen els estats més poderosos sobre emissions no s’avenen gaire amb el que seria necessari per a complir l’Acord de Paris. La primera mesura necessària és que els estats signants ratifiquin l’Acord i el concretin a nivell intern, convertint-lo en llei pròpia de compliment obligat. Ho faran? Tots? Als menys els que són majors emissors? No vull ser pessimista, però la Declaració dels Drets Humans va ser promulgada l’any 1948 i encara són molts els països que la incompleixen o que no la compleixen plenament. Però la Declaració dels Drets Humans existeix i això és molt.

 

Que pot fer i que ha de fer una societat tan limitada com Menorca, i cada un de nosaltres dins d’aquesta societat, perquè l’Acord de Paris es faci efectiu? El primer de tot, rebutjar el pessimisme total, perquè condueix a la inoperància. En segon lloc, tot i que l’acord sigui entre estats, hem de contribuir a que l’estat en el que estem inclosos compleixi amb l’Acord i no faci marxa enrere, la qual cosa pot fins i tot implicar pressió, si fa falta. L’Acord de Paris, per exemple, és incompatible amb la idea de buscar petroli al Mar Balear.

 

Però també és necessari que els individus i les entitats subestatals, com el Consell de Menorca o el Govern de les Illes, adoptin compromisos interns i contribueixin a donar resultats en la línia en que l’estat i tot el món s’hauran compromès a seguir.

 

Sabem que, quantitativament, Menorca és insignificant, vista a escala mundial. Quin sigui l’origen de tota l’energia que es consumeix a l’Illa no repercuteix sensiblement sobre el clima mundial. L’atmosfera no te fronteres i nosaltres no tenim capacitat de modificar el clima, ni tan sols el nostre propi clima: el nostre clima depèn del que facin els altres. No oblidem, tanmateix, que el que és universal està constituït per la suma d’elements locals, fins i tot individuals. I no oblidem tampoc que Menorca té una projecció, una capacitat de ser exemple que no és menyspreable. Menorca és un territori prou ben conservat, encara, que molta gent mira, admira i estima, i, tot i ser una petita illa, és quelcom amb el que la UNESO s’hi ha fixat i l’ha declarat Reserva de la Biosfera i tal vegada la declari, també, Patrimoni de la Humanitat. Som petits, però no invisibles.

 

Es pot permetre una illa així viure energèticament del carbó, del petroli, del gas? S’ho pot permetre després d’haver-se signat l’Acord de Paris? Molta gent mira cap a Menorca i veu el que s’hi fa.

 

Ara a Menorca el transport és un gran consumidor d’energia i emissor de gasos d’efecte hivernacle, perquè el que s’empra, més que res, és el cotxe privat, basat en el petroli (cotxes elèctric gairebé no n’hi ha i híbrids, pocs); la calefacció també és, en gran part, consum de petroli, allà on n’hi ha, i l’electricitat, en sí, ve, majoritàriament, via cable, des de Mallorca [diapo], on es genera amb una gran contribució del carbó (Es Murterar, a Mallorca), que és el combustible més generador de CO2. La generació a la pròpia Menorca suposa poc i, específicament, l’energia eòlica i la solar, molt poc. Així que, hores d’ara, Menorca no és gens exemplar.

 

Quan a la generació i consum d’electricitat, què hem de fer?, [diapo] afectar aquest valuós paisatge parcialment humanitzat que tenim, instal·lant-hi grans aerogeneradors i extensos camps de plaques fotovoltaiques? Tal vegada ho podríem fer, sense exagerar, i amb molta cura i imaginació pel que fa a localitzacions i dissenys. Els antics molins de gra no deixen de ser aerogeneradors energètics i resulta que han esdevingut elements positius en els nostres ambients [diapo]. Es mal de fer veure amb bons ulls algunes instal·lacions modernes. Podrien triar-se polígons industrials i crear noves formes de bellesa. És evident que la necessitat d’implantar energies renovables i la limitació del seu impacte ambiental i paisatgístic demanen un debat important. Jo no el resoldré ara. No puc donar una recepta que tothom pugui acceptar. No la conec.

 

Una alternativa, o un complement, seria exigir (i certificar) –si hi ha via legal que ho permeti- que l’electricitat que arriba a la Illa des de l’exterior sigui generada de fonts renovables, o fomentar que les contractacions privades i públiques siguin solament d’aquest tipus d’energia; alguna cosa està fent ja el Govern de les Illes en aquesta línia.

 

A més està clar que hi ha que aconseguir reduccions de consum, en mobilitat i en ús domèstic, turístic, comercial, industrial.

 

En el tema de la mobilitat, es tracta de buscar vies per a reduir la utilització del vehicle privat, fent més i més atractiu el transport públic i, també, pensant en una organització territorial menys favorable a allunyar els llocs de feina, o de compres, dels llocs de residència.

 

A l’àmbit domèstic, turístic, comercial o industrial es pot fer molt, començant per una edificació més eficient energèticament. Però també convindrà anar fent-se a la idea que la sobreabundància d’energia que hem tingut a l’abast, o em cregut tenir a l’abast, no pot continuar igual. No es tracta de tornar a l’era de les cavernes, però sí de practicar una certa contenció en el consum, inclosa l’energia.

 

[diapo] Menorca s’ha de mantenir singular i admirada, i ha de tractar de poder incloure en aquesta singularitat i admiració un respecte ambiental, paisatgístic i social renovat, compatible amb la mitigació del canvi climàtic i, per tant, amb en línia l’Acord de Paris. A més, per acabar emprant unes paraules de l’Encíclica Laudato si’, pensant en la futura Declaració de Menorca com a Patrimoni de la Humanitat, sense deixar de ser Reserva de la Biosfera, Menorca ha de mantenir la seva identitat global, que ha d’incorporar la història, la cultura i l’arquitectura pròpies.

 

Moltes gràcies!

 

 


Comments (2)

  1. muy interesante, pero me ha sorprendido tanta mención a los postulados ecológicos del papa, Llull, la iglesia… no son referentes en este campo…

Deja un comentario

Your email address will not be published.