Cap llei pot dir com s’ha d’estimar. Però les lleis sí que han de servir per impedir que les diverses formes d’afectivitat -d’identitat i orientació sexual- puguin ser un motiu de discriminació i marginació social. Però la realitat passada i present, en canvi, no avalen aquesta afirmació. Lamentablement, durant molt de temps –i temps molts recents-, s’ha intentat legislar i governar la vida personal –afectivo-sexual- i familiar des de la moral privada i no des de l’ètica pública; des del catecisme i no des de la Declaració de Drets Humans.
Ningú ha d’oblidar d’on venim. Més de 10.000 persones, identificades amb un triangle rosa per raó de la seva identitat o orientació sexual, van ser empresonades, torturades i aniquilades en els camps de concentració nazi. Per la seva banda, el règim del General Franco, a través de la Ley de Vagos y Maleantes de 1954, va perseguir, empresonar i torturar “a los homosexuales, rufianes y proxenetas, a los mendigos profesionales y a los que vivan de la mendicidad ajena”. I els va aplicar tot tipus de mesures vexatòries, com aquestes contemplades a la mateixa llei “ a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homosexuales sometidos a esta medida de seguridad deberan ser internados en instituciones especiales, y en todo caso, con absoluta separación de los demás. b) Prohibición de residir en determinado lugor o territorio y obligación de declarar su domicilio. c) Sumisión a la vigilancia de los delegados.” Més tard, l’any 1970, a través de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social el nostre misserable General va voler “curar” l’homosexualitat a través de descàrregues elèctriques provocant un horror indescriptible que en molts casos va acabar amb la mort (Diguem-li pel seu nom: assassinat).
Mig segle després de tant horror, afortunadament les coses han canviat. Però no han canviat prou. Avui, en el nostre entorn sociopolític més proper, ja no hi ha lleis que persegueixen l’homosexualitat, però sí que encara hi ha lleis que marginen a les persones LGTBI o lleis que no les discriminen positivament per tal de promoure la seva integració social i laboral. No només això, en l’actual context de violència física, verbal o simbòlica, contra les persones LGTBI encara no existeix una llei que garanteixi els seus drets i que estableixi mesures administratives i sancionadores per combatre l’homofòbia. Avui ja no basta en què no hi hagi lleis contra l’homosexualitat; avui són urgents les lleis i les mesures contra l’homofòbia. Ho diu el Parlament Europeu en una resolució de l’any 2006 sobre l’homofòbia, fonamentada en les Convencions de les Nacions Unides sobre Drets Humans i en el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals. L’esmentada resolució exposa que l’homofòbia es basa en prejudicis comparables al racisme, la xenofòbia o el sexisme, i que es manifesta tant es l’esfera pública com privada, de formes molt diferents, com el llenguatge que incita a la discriminació, la ridiculització, la violència verbal, psicològica o física, així com la persecució i l’assassinat. En el punt 5 de la resolució “insta als Estat membres a intensificar la lluita contra l’homofòbia mitjançant mètodes educatius i utilitzant mitjans administratius, judicials i legislatius. I precisament això és el que fa la proposició de llei presentada pels grups parlamentaris que donen suport al Govern de Canvi, que recentment ha iniciat la seva tramitació parlamentària.
Les dades, lamentablement, ens donen la raó. Segons l’Informe sobre incidents relacionats amb els delictes d’odi a Espanya (2014), el 39.9% dels fets enregistrats (de discriminació o violència) estan relacionats amb l’orientació o identitat sexual. És el percentatge dels sectors afectats més elevat. Per davall hi ha els delictes de racisme i xenofòbia, entre d’altres. Per províncies, les Illes Balears és la tercera amb més nombres d’incidents relacionats amb l’orientació o identitat sexual. I per comunitats autònomes, percentualment en relació a la població total, és la que té més casos d’homofòbia. Estudis fets en els centres escolars són encara més alarmants. En “Homofobia y bifobia en las aulas 2013” es posa de manifest que el 81% de l’alumnat que es defineix com a lesbiana, gai o bisexual no s’atreveix a sortir de l’armari en el seu centre educatiu. El 41.82% considera que el professorat fa poc o res davant els insults homofòbics a l’aula. I, dels que han sortit a l’armari, el percentatge d’alumnes que han sofert violència física és 3 vegades major al dels que no han sortit de l’armari.
La manca d’estudis ens obliga a fer una aproximació a les dades dels països del nostre entorn. Així en un estudi del govern britànic, del 2011, es va posar de manifest que el 65% dels estudiants de secundària LGBTI sofreixen bullying homofòbic a l’escola, i que el 97% d’ells escolta freqüentment expressions homofòbiques en el context escolar. Aquesta situació és encara més dramàtica quan parlam d’alumnes transexuals: el 73% és objecte de bullying, i el 47% no utilitza els espais públics de descans per por a ser discriminat o insultat. La recent mort del jove de 17 anys Alan –i assassinat social, com encertadament l’ha descrit la seva família- són una de les conseqüències de totes aquestes mancances legislatives i institucional contra els múltiples tentacles de l’homofòbia.
La Llei Proposició de Llei per a Garantir els Drets de Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals i per a eradicar la LGTBI fòbia, així es diu la proposta feta pels grups parlamentaris que donen suport al Govern, és una llei a favor de la dignitat humana, específica per a un col•lectiu però que implica i afecta a tota una comunitat -la de les Illes Balears-. És també, emperò, una llei en contra dels miserables. Perquè s’ha de ser molt miserable per marginar, discriminar, humiliar, violentar moralment o físicament a una persona per motius de raça, de gènere, d’identitat o orientació sexual; en definitiva pel fet de ser diferent. I els poders públics no poden ser tolerants amb els intolerants. És un deure dels poders públics -o hauria de ser un deure dels poders públics- articular els mecanismes legislatius, institucionals, de gestió, perquè tots i totes puguin viure la seva vida -i l’afetivitat i la sexualitat també són part de la vida- amb llibertat i amb dignitat.
L’objectiu de la proposició de llei LGTBI és molt clar: garantir i desenvolupar els drets de les persones LGTBI, i evitar i castigar situacions de discriminació i violència. Volem donar resposta a una necessitat reclamada amb urgència des dels sectors professionals. Volem donar resposta a una reivindicació històrica del col•lectiu LGTBI. I volem que a les Illes es pugui viure la diversitat sexual i afectiva amb llibertat i plenitud.
Comment