De les aigües residuals, o la impossibilitat dels miracles hídrics – menorca al día
Skip to content

De les aigües residuals, o la impossibilitat dels miracles hídrics

Més per Menorca


Ho volem tot: volem que l’aigua de l’aixeta surti neta i sense nitrats, volem que l’aigua de les platges sigui cristal·lina. Però també volem poder construir nous habitatges encara que no hi hagi clavegueram. Volem l’impossible.

Aquestes darreres setmanes s’ha reobert el debat sobre aquesta qüestió, provocat per la fi de la moratòria que permetia construir en sòl urbà encara que no hi hagués l’obligatòria xarxa de clavegueram.

Recordem que l’any 2008, es va aprovar la llei balear 4/2008, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible. Aquesta llei establia quins eren els serveis urbanístics bàsics que havia de tenir un sòl per ser considerat urbà i, per tant, per poder-hi construir edificacions. Aquests serveis bàsics eren l’accés rodat, el subministrament elèctric i el servei d’aigua, així com també el servei de sanejament (clavegueram). Com a conseqüència de la norma, no es podien concedir llicències per a noves construccions si no els tenien.

Val a dir que aquesta obligació no ve del 2008, sinó que ja la llei estatal del sòl de 1976 ja fixava que constituïa sòl urbà aquells terrenys que el corresponent Pla General del municipi incloïa en aquesta classe per tenir, entre d’altres, evacuació d’aigües residuals.

La realitat anava per una altra banda: així, vèiem que per tot arreu urbanitzacions que sorgien o s’ampliaven sense comptar amb aquests serveis. La pràctica habitual era el de concedir llicències de construcció tot i que les urbanitzacions no s’haguessin acabat. A llocs on es va produir un ràpid creixement turístic, com ara Balears, aquesta era la pràctica habitual. L’objectiu era obtenir guanys ràpids especulant amb el sòl. Per a l’Administració, i per al conjunt de la societat, era més còmode mirar cap a una altra banda i obviar un problema. Era el més còmode en aquells moments, sí, però ara tenim un greu problema com a conseqüència d’aquelles pràctiques especulatives tolerades.

Tots sabem que les lleis estan molt bé, però si ens les podem saltar molt millor: la pela és la pela. Per açò, l’any 2010, i mitjançant la Llei 10/2010, de mesures urgents relatives  a determinades infraestructures I equipaments d’interès general en matèria d’ordenació territorial, urbanisme I d’impuls a la inversió, es va dictar que en sòls urbans, encara que no tenguin aquest servei bàsic de clavegueram, se podia continuar donant llicències (com també certificats final d’obra i cèdules d’habitabilitat) per a habitatges unifamiliars. Açò sí, en uns terminis molt taxats: en el termini d’1 any a comptar des de l’entrada en vigor de la llei (per tant, agost de 2011), es podia obtenir llicència, amb informe favorable de l’Administració responsable de Recursos Hídrics. Durant aquest any, els ajuntaments havien d’aprovar definitivament el projecte d’urbanització o dotació de serveis per implantar el clavegueram. Aquestes obres s’havien de fer abans de 2 anys. Després de 2 anys, havien d’estar connectats al servei.

Com que ajuntaments i promotors no van fer els deures, l’any 2011 es va haver d’aprovar el Decret llei 3/2011, de 29 de juliol que modificava els anteriors terminis, de tal manera que el termini d’1 any passava a 3, i el de 2 a 4. Per tant, el primer termini passava a ser agost de 2013.

El temps continua passant, els ajuntaments i els promotors continuen sense actuar. Més que no ampliar el termini ja ampliat, millor que ara els ho posem més fàcil: encara que no tenguin clavegueram, bastarà que disposin d’un sistema de recollida d’aigües residuals, amb informe de Recursos Hídrics. Això és el que fa el Decret llei 4/2013, de regulació provisional de les noves edificacions en nuclis residencials sense xarxa de sanejament. La llicència de què es tracti s’ha d’atorgar dins els 3 anys des de l’entrada en vigor del decret llei (és a dir, fins al 23.06.2016).

L’any 2014 s’aprova la LOUS (llei d’ordenació I ús del sòl), que introdueix novament la definició de sòl urbà I els serveis urbanístics bàsics, entre ells les xarxes de sanejament. I la disposició transitòria 4ª de la qual contempla l’excepció que ja havia introduït el Decret llei anterior.

Així, veim que els períodes excepcionals en que s’acceptava la possibilitat d’atorgar llicències –encara que no es comptés amb xarxa de clavegueram– han passat de: agost de 2011, agost de 2013, juny de 2016. En apropar-se el final d’aquesta darrera pròrroga, els partits de la dreta balear van proposar una nova pròrroga, de 3 anys més. Ve’t aquí la solució més fàcil, però també la més injusta i la més perjudicial per al medi ambient i per al conjunt de la població. I tot això incomplint de forma sistemàtica la directiva europea sobre el tractament de les aigües residuals urbanes, de l’any 1991.

Quin sentit té introduir una exigència (amb importants repercussions ambientals), si tan sols és teòrica, doncs a la pràctica l’excepcionarem tot el temps que faci falta ? Els ajuntaments han tingut temps de sobra per adaptar-se a una exigència que fa molts anys que coneixen, l’incompliment de la qual ha estat un dels motius de la contaminació dels aqüífers. No crec que tengui sentit anar allargant indefinidament aquesta situació. Si tenen aquesta via per poder continuar donant llicències, evidentment no tindran cap “motivació” per complir amb les exigències de comptar amb el servei bàsic de clavegueram en tot el sòl urbà.

El problema és greu. Pensem que a Menorca, i sols en sòl urbà (és a dir, sense comptar el sòl rústic, ni els hortals, etc. ) són 4.898 vivendes les que no estan connectades a la xarxa de clavegueram (font: Enquesta d’infraestructures i equipaments locals de Menorca 2015). Açò vol dir aigües brutes que van als aqüífers i els contaminen.

Ara s’ha arribat a un acord entre els partits que estan al govern i els partits de l’oposició (amb l’excepció de Podem). Aquest acord estableix un règim transitori, de forma que es manté la possibilitat de concedir llicències –només per a habitatges unifamiliars– sempre i quan els ajuntaments, de forma programada, vagin complint els seus deures, que són: fins a un any per a contractar, redactar i aprovar el corresponent projecte d’urbanització o de dotació de serveis; dos anys més per adjudicar les obres; altres dos anys en què s’hauran d’haver executat les obres, i finalment un altre any per posar en marxa el sistema de depuració, distribució i emissió de les aigües depurades. La clau radica en que la interrupció d’aquesta excepcionalitat per donar llicències serà automàtica des del moment en què un ajuntament deixi de complir algun dels deures (cosa que no passava abans, quan l’incompliment no tenia cap conseqüència). En altres paraules, el sistema del pal i la pastanaga.

Molts de factors han confluït i han provocat que estem en una situació crítica: l’afany especulatiu, la permissivitat de les administracions, la manca de recursos, la deixadesa. Però és positiu que finalment s’hagi canviat la perversa dinàmica d’anar ajornant el compliment de les obligacions per un compromís ineludible d’avançar en la via que les normes, i sobre tot el sentit comú, ens marquen.


Deja un comentario

Your email address will not be published.