Cachita – menorca al día
Skip to content

Cachita

Un 'abrazo de sal' de Lola Maiques

Corazón de cuerda_Pixabay
Corazón de cuerda_Pixabay

En la calma de un día festivo, el amanecer me sorprende leyendo. Me arrullan el silencio y la emoción de las palabras que tejen una historia recién estrenada. Pese al abismo étnico, la amistad entre sus protagonistas- Milagros y Caridad (Cachita)- se perfila sólida y su reencuentro tras una breve separación me llena los ojos de lágrimas.

El pasaje me transmite con nitidez la expectación de la cercanía, la calidez del abrazo, el bálsamo del tenerse la una a la otra, esa profunda sensación de hogar que se siente entre los brazos y en la mirada de una persona que conoce todos los rincones y es capaz de llenar de luz los más recónditos sólo con una sonrisa.

Y el pasaje también me llena de añoranza por mi ‘cachita’, mi amiga de más tiempo. Son muchos los años que me separan de ella. Tantos como los que hace que dejé la tierra de nuestra infancia y juventud para anclarme a una pequeña isla agreste y embaucadora del Mediterráneo, tan cerca y tan lejos de todo, origen de los muchos kilómetros y obstáculos que nos dificultan encontrarnos.

Y, sin embargo, ni los años ni los kilómetros ni los obstáculos han conseguido aflojar el lazo que nos une, la sensación de estar en casa cuando estamos juntas, una casa que conocemos al dedillo porque hemos compartido todo lo que hemos vivido desde muy pequeñas, también en la distancia, enriqueciendo muchas de esas vivencias con las de otras amigas, todas irreductibles y maravillosas.

¡Tantas veces me gustaría poder salvar esta distancia de mar! Sentir, como Milagros y Cachita, el abrazo apretado, la comprensión, el cariño, el amor incondicional; saber que sabe cómo me siento sin necesidad de explicarle nada, decirle que la quiero sin palabras, bailar, reírnos juntas y mirarnos a los ojos para regalarnos la seguridad de que nuestra complicidad que todo lo pudo, todo lo puede*.

*Cachita

En la calma d’un dia festiu, l’albada em sorprèn llegint. M’acaronen el silenci i l’emoció de les paraules que teixeixen una història acabada d’estrenar. Malgrat l’abisme ètnic, l’amistat entre les seves protagonistes- Milagros i Caridad (Cachita) – es perfila sòlida i el seu retrobament després d’una breu separació m’omple els ulls de llàgrimes.

El passatge em transmet amb nitidesa l’expectació de la proximitat, la calidesa de l’abraçada, el bàlsam de tenir-se l’una a l’altra, aquesta profunda sensació de llar que se sent entre els braços i sota la mirada d’una persona que coneix tots els racons i és capaç d’omplir de llum els més recòndits només amb un somriure.

I el passatge també m’omple d’enyorança per la meva ‘Cachita’, la meva amiga de més temps. Són molts els anys que em separen d’ella. Tants com els que fa que vaig deixar la terra de la nostra infància i joventut per ancorar-me a una petita illa agrest i entabanadora de la Mediterrània, tan a prop i tan lluny de tot, origen dels molts quilòmetres i obstacles que ens dificulten trobar-nos.

I, no obstant això, ni els anys ni els quilòmetres ni els obstacles han aconseguit afluixar el llaç que ens uneix, la sensació d’estar a casa quan estem juntes, una casa que coneixem amb detall perquè hem compartit tot el que hem viscut des de molt petites , també en la distància, enriquint moltes d’aquestes vivències amb les d’altres amigues, totes irreductibles i meravelloses.

Tantes vegades m’agradaria poder salvar aquesta distància de mar! Sentir, com Milagros i Cachita, l’abraçada estreta, la comprensió, l’afecte, l’amor incondicional; saber que sap com em sento sense necessitat d’explicar-li res, dir-li que l’estime sense paraules, ballar, riure juntes i mirar-nos als ulls per regalar-nos la seguretat que la nostra complicitat que tot ho ha pogut, tot ho pot.


Deja un comentario

Your email address will not be published.