“La vida es fa de detalls” – menorca al día
Skip to content

“La vida es fa de detalls”

Un artículo de Josep Ballbè i Urrit

Ernesto Valverde.
Ernesto Valverde.

Diuen que el Barça és més que un club. Algú s’ho creu? Fa molts anys que volen presumir d´aquesta frase altisonant. Els esdeveniments, però, semblen contradir-ho. Costa poc parlar. Les paraules buides se les emporta el vent. Mai més ja no tornen. No ens poden vendre gat per lleure. El reguitzell de nyaps i patinades és fruita habitual. Tot llegint els diaris, el poble creu que n´encerten poques. La manera d´acomiadar en Txema Corbella (encarregat de material de l’equip de futbol, el juliol de 2014) fou de jutjat de guàrdia. Un senzill treballador, originari de Nalec. Una persona íntegra. Pencaire per naturalesa. Discret a més no poder. Amb un bagatge de 35 anys al costat dels jugadors, el van fer sortir per la porta del darrere. No calia posar-hi nota. El fet es qualificava –més ben dit, es desqualificava– per sí sol.

Concretament em fa pensar en els meus anys de vida laboral. També ultrapassant la trentena. Amb fidelitat global a uns mateixos colors, tot i que en la vessant financera. Vaig veure passar un mínim de cinc caps de recursos humans. Cap d´ells no em va fer el pes. No tenien prou esma. Tan sols es distingien per la condició d´aduladors de la classe patronal. Cada dos per tres, inventaven algun eslògan com a leitmotiv. Una hipocresia congènita. Sentir a dir que el personal era el “millor actiu empresarial” em petava de riure. Quan sentenciaven que el que més els preocupava era el “factor humà”, al·lucinava. No van arribar a patentar aquell eslògan del “persones al servei de persones” i una altra entitat els hi pispà. Predicaven el què no sentien.

A Can Barça, pot arribar a passar sovint alguna cosa semblant, si se m´accepta el contrast o comparació. Potser no és més que un club. D´altra manera no entenc l´engany comès amb Abidal. Li van prometre que, si es curava del càncer, el renovarien automàticament. Ja es va veure la maniobra d’en Rosell. Per tant, no fou d’estranyar que l’afectat s’acabés queixant públicament, davant dels mitjans.

La tebior amb que reconduiren la malaltia d´en Tito Vilanova també fa pensar. Els adéus d´en Puyi, Valdés, Pep Guardiola o n’Andoni Zubizarreta encara caldria aclarir-los. Alguna cosa ha canviat força. Per suposat, a pitjor. El “mutis pel foro” d’en Sandro Rosell es tancà amb una roda de premsa descafeïnada i light. Es llegí una nota escrita, sense permetre preguntes. Com una caldereta sense peix.

Altres temàtiques qüestionables han estat les surrealistes i successives renovacions d’en Leo Messi. Com faig sempre, tibaré d´adagis. En català, no en trobo cap que em quadri plenament: “Obras son amores que no buenas razones” posa la cirereta al pastís. L´eloqüència afina el nucli de tot allò que estem parlant.

En l´amor, no n´hi ha prou amb frases romàntiques. A la més mínima ocasió, cerques un pretext per obsequiar la persona estimada. Tens cura dels detalls més insignificants. Un ram de flors, un llibre, una entrada pel cinema, un sopar, un viatge, un perfum. Això certifica la dita del que “una imatge val més que mil paraules”. Cal, doncs, extrapolar aquest raonament a la tasca diària d´aquest equip directiu concret. Pel que es veu i demostren, crec que no l’afinen gaire. “De casta le viene al galgo”.

Arribats ací, senyors Bartomeu & col·legues de junta, acabeu de cometre un nyap més. La darrera gota que fa vessar el got. No és cap altre que la destitució del “txingurri” Ernesto Valverde. Mancada de senyoratge, ètica i farcida d´adjectius horripilants… Un nou fet de la trista història del nostre Barça.

Us ho etzibaré d´una altra manera, amb una frase ben barcelonina: “no aneu ni anem prou bé per anar a Sants”… Encara que marxem líders de la lliga. Tanmateix, mai no oblideu que “qui riu l´últim, riu millor”. La venjança és un plat que se serveix fred…i, tard o d´hora, l´haureu de tastar. De ben segur que no serà de part de l´acomiadat. Ell, tot sol, té –sens dubte– molt més nivell, educació i detalls que tots vosaltres plegats. I això ja és ben trist. Ací ho deixo.


Comments (2)

  1. Josep,molt bona opinió plena de seny i senyes que fan palesa la sentència en Llatí barroc “Quod natura not dat Salmantica not prestat”… els enanos ho saben prou.

Deja un comentario

Your email address will not be published.