“Menorca és el meu tatuatge” – menorca al día
Skip to content

“Menorca és el meu tatuatge”

Un article de Joan Pons Pons

L'Illa vermella.
L'Illa vermella.
(Dibuix: TÒNIA COLL)

Menorca és el meu tatuatge.

Panxa rotja em diuen com a menorquí que som de Ferreries.

Efectivament. La terra vermellosa –aquesta que segons els geòlegs correspon a l’anomenada Menorca vermella i que també és als plans de Fàtima, als plans d’Alaior fins a la badia de Fornells, al sud des Mercadal, a l’àrea compresa entre el nucli urbà de Ferreries i la muntanya de Santa Àgueda i que arriba des de la cala del Pilar fins a Algaierens, i que és fruit, si no vaig errat, de gresos i pelites- va tatuar la meva pell de color roig ferruginós quan jugava i trescava com un salvatge rodejat de salvatges encara més salvatges. És un orgull. Mai ho he percebut com un insult. Ens feia primitius, primaris. Érem indis pell roges que muntaven amb cavalls imaginaris fets de canya de torrent i que tenien la pell clapada de blanc i de negre com les vaques que pasturaven pels nostres camps. Els detractors, que sempre n’hi ha d’haver, fins i tot és sa que n’hi hagi, els envejosos d’aquesta tinta mineral, em diran, ens diran, que la terra argilosa vermella era simple brutícia i que no arribava, és clar, a la categoria de substància digna dels tintorers. Tenen raó. Què se n’ha fet dels panxes roges de la meva generació? Ah! Sé on sou i no tots en indrets on voldríeu ser, on ningú voldria ser, pagant el cost de les vostres migrades accions.

Encara que el vermell no era l’únic color jo tampoc estic lliure de pecat a pesar del que va escriure Toni Gomila.

Menorca és el meu tatuatge.

La Menorca blanca també ens travessava i ens injectava davall la pell el seu color. Blanc de marès, blanc de les roques calcàries del Miocè. Un blanc que s’alçava, i s’alça, a tot el Migjorn de l’illa i al centre i nord-oest de Ciutadella. Blanc que podia passar a groc i ser tatuat mitjançant el sauló, de la pedra maresa i de la calç. Penetrant la pell a través dels dits encetats per la calç viva o dibuixat al tel dels ulls després que la lluminositat extrema del sol s’hagués reflectit en les parets del color de la neu o de l’esmolat marfil. Ja sabeu què en va dir Josep Pla: “Ferreries és el poble més blanc del món. L’obsessió per la calç és malaltissa” o una cosa semblant i més ben escrita.

Menorca és el meu tatuatge.

Aquesta Menorca grisa formada per dolomies del Juràssic i calcàries del Cretaci. El temps incrustat en els plecs de les roques, colors més intensos i foscos com més antics. Passant-hi de puntetes en el camp de futbol, per les arenes de les poques platges, pel nucli antic del poble antic i també blanc com una conquilla exposada al sol o com la renglera d’ossos abandonats a la riba dels navegants que es van deixar seduir per les sirenes.

Menorca és el meu tatuatge.

Agulles hipodèrmiques clavades a la carn jove també em van injectar el color fosc de la por, el dolor i l’extinció. Gresos i pissarres. Nord del port de Maó fins a Addaia, i al nord-oest de Ferreries i des des Mercadal fins a les platges de Tirant i Binimel·là i es Alocs. La Menorca fosca també és la meva i duc el seu color tatuat a la meva pell.

Menorca és el meu tatuatge.

I, si te l’estimes, també el teu.


Deja un comentario

Your email address will not be published.