“La discreció” – menorca al día
Skip to content

“La discreció”

Un article d'en Josep Ballbè i Urrit

(Foto: PIXABAY)

Sempre he pensat que aquest és un valor cabdal i bàsic, sobretot, en  la motxilla de qualsevol periodista. També ha d’ésser-ho en el conjunt  de mortals pel que fa a relació amb el proïsme. Ve a ésser el seny  per a prendre judici d’una persona o cosa i, alhora, la mà esquerra  per a parlar o actuar. Podríem dir que defineix el do d’expressar-se  amb un cert enginy, delicadesa i una ètica prudent, dins l’àmbit social. 

En un entorn actual tan dominat per la digitalització, la telemàtica i les  xarxes socials, massa vegades et trobes gent que mai no contrasta  res. Es deixa seduir fàcilment per les anomenades “fake news”,que  poden fer molt de mal. En aquest sentit, hi ha dues cites que trobo  del tot genials. Corresponen a genis literaris del passat: Lope de Vega  (“la major discreció és acomodar-se al temps”) i Shakespeare (“la  major part del valor és la discreció”). Sense haver de fer cap  comentari addicional a les mateixes, resta ben ajustat l’eix nuclear  amb el que pretenc embolcallar el contingut de la meva columna. 

Sense anar tan lluny geogràficament,definiria aquesta virtut amb una  cita del malaurat Pere Calders: “van convidar-lo a pensar i digué que  no volia donar molèsties. Que ja pensaria a casa” . Correspon al seu  llibre de microcontes ” que publicà Edicions 62 l’any 1978. Una obra  on satiritza –finament i irònica– tots aquells que no saben reaccionar  de forma coherent davant situacions sobtades i insòlites. 

La situació summament desgavellada per l’aparició de la COVID19,  de fa gairebé un any i mig, ha destapat el nivell prou justet de molts  dirigents. Bastants d’ells s’ han encabit a l’arcada política de manera  surrealistament sospitosa. Els fets han arribat a desbordar, alguna  vegada, la seva pròpia capacitat de gestió. És en aquesta conjuntura  que valdria la pena que tots ells fessin un exercici d’auditoria  personal. Sobretot i si més no, en la vessant discreta de fer menys  declaracions i “gruar” sense escarafalls, de cara a la galeria. La dita  llatina del “res, non verba” comportaria grans millores copsades per  la ciutadania. “A boca closa, no hi entren pas mosques“. 

No tenint aquesta virtut al sarró, quanta raó tenia el gran faulista Jean  La Fontaine quan deia que “res no és més perillós que un amic sense  discreció. Fins i tot, és preferible un enemic prudent.” D´ell, estem  festejant el quart centenari del seu naixement. Em ve com anell al dit.  Quanta saviesa ! 


Deja un comentario

Your email address will not be published.