“M’estimo la llengua…de tots” – menorca al día
Skip to content

“M’estimo la llengua…de tots”

Un article d'en Josep Ballbè i Urrit

(Foto: PIXABAY)

La pandèmia ha enterrat –més ben dit, amagat– un seguit de fets i  sentiments que mai no haurien de passar-nos per alt. Al bell mig  d´una picabaralla eterna i interessada sobre la llengua, vull recordar  el centenari del naixement d´en Joan Triadú Font (30 de juliol de  1921, a Ribes de Freser). Gran pedagog, escriptor, filòleg i crític  literari, fou pioner dels cursos de català, a la postguerra. Va ésser  ànima de projectes culturals tan memorables i cabdals com el diari  Avui, la revista Serra d’Or, Omnium Cultural i la institució del CIC. 

Maleeixo l’estil matusser de polítics actuals, a tot el ventall  parlamentari. Tant se me´n fot si s´adscriuen a opcions de dreta,  esquerra, nacionalisme o de la lluna. Jo no plantejaria problemes on  realment no hi són. Per a Triadú, la llengua ha d´ésser el centre de la  identitat col·lectiva, un fet vital i la raó d´una lluita per ésser. Al segle  XXI, on s´és vist plantejar discussions de caire absurd/bizantí com el  percentatge del 25% en la futura llei del sector audiovisual ? Una  forma grollera de perdre el temps. Allí on tothom hauria de veure-hi  un element de guany i de complement, s´esbatussen, deixant passar  l´oportunitat de refermar la riquesa d´un tresor bàsic existencial. 

És ací que em ve a la memòria, fa uns anys, el dia en el que un editor  em retreia que mai no li enviés un sol article en castellà. Amb  naturalitat plena, li vaig respondre que “ni falta que feia”. Em sento  del tot identificat amb la parla dels meus avantpassats. No menystinc  ni menyspreo el castellà, on trobo i valoro autors de força nivell. I si  em demanen col·laboracions en mitjans forans, no tinc cap problema. 

Entenc com a element bàsic de tot l´entrellat, anorrear la més mínima  referència política dins del camp idiomàtic. Tibant d´una sentència  d´un català universal com Pau Casals i Defilló, faig meva la seva cita:  el veritable respecte per la música –i també per la llengua– consisteix a donar vida a ambdós valors”.Tan senzill i fàcil com això! No cerquem tres peus al gat on no hi són. La ment buida i recargolada  d´un seguit de personatges nefastos i abominables ens vol  entortellar. Passo d’ells i els engego a dida. Hem de rescabalar-nos  d´un munt d´errades… En el cas concret d´una entitat originàriament orientada a lluitar pel català –com Omnium Cultural— li exigeixo que  s´ajusti a l´objectiu. Que enterri la “destral de guerra” de la terbolesa  política secessionista. Que agafi exemple del gran Triadú ! La línia  que marca està prou ben definida. Sense cap escarafall. De manera  decidida. Per tant, em refermo en la tesi del “I love all languages”. Totes –“omnium !”– sense excepcions que confirmin la regla. 


Comment

  1. … es cierto, siempre sumar, nunca restar o coartar… a mí me gusta intentar moverme en seis lenguas, por lo que el tema de catalán/castellano es algo que me aburre sobremanera… en los idiomas y conocer otras culturas y comunicar con otras personas, más es mejor, siempre… todo lo contrario que las religiones, donde la opción mejor es NINGUNA

Deja un comentario

Your email address will not be published.