Tothom hauria de tenir-ho clar: els no fan la felicitat. Massa gent, però, viu aferrada a la tesi del conte de la lletera. Fan volar coloms. Somien amb el premi diners de la grossa per a dibuixar –a la seva retina– béns materials que mai no tindran. Al cap i a la fi, posseir no garanteix res. I viure en base a aparences, tampoc. De tant en tant, quan van a un enterrament, fan una “neteja mental” que no els dura més enllà de 4 dies… I així ens va ! “Anar fent i anar criant pèl”. És el que jo interpreto com una veritable llàstima.
D´uns anys ençà, aquest culte malaltís a amuntegar calerons s´ha disparat estratosfèricament. Sovint amagats al món polític, financer o empresarial, hem vist néixer l´anomenada “cultura de la tupinada” (el “pelotazo”, en castellà). La societat ha anat “parint” gent que tan sols aspira a ésser la més rica del cementiri. El seu únic repte passa per assolir carretades de diner, que ni tan sols els motiva un bri.
“El diner fa veure l’orb, fa sentir el sord i fa trobar pare al bord”(essent “orb” l´equivalent de cec i “bord”, fill il·legítim. Amb diner, es subornen i corrompen voluntats. “El diner també qualifica, santifica i modifica”. Fa que tothom obeeixi a qui paga, per necessitat o conveniència.
Tot i això, seguim repetint que no hi ha millor fortuna que una bona salut. Realment, tanmateix, prejutgem i valorem les persones no pas pel què tenen sinó pel que són. El nostre món sens dubte esdevindria infinitament més suggestiu, agradable, igualitari i feliç en la creença i la pràctica d´unes “normes” antònimes. “El retir preserva de la indigència, que no pas de la pobresa”… Està clar que em vull referir a la de l´esperit. La dels qui tenen el cervell ben buit, sense fites ni compromisos envers el proïsme. “El pobre creu poder ésser ric… I el ric no creu poder ésser pobre”: els primers viuen esperançats. Els altres, confiats. Tard o d´hora, a la tardor de la vida, la mort iguala els uns i els altres. En aquest sentit, per què seguir essent durs de molla?
“El pobre i l´avariciós tenen misèria tots dos”: l´un no té res. A l´altre, no li fa cap profit allò que té. Dit altrament, “el qui no està mai satisfet sempre serà pobret”. En aquest punt, em segueixo preguntant com és possible que ens costi tant i tant entendre les coses !… A banda que “el temps, el vent i la fortuna canvien com la lluna”. O “la fortuna i la bona ratxa s´alternen amb l´infortuni i la dissort”. Som-hi, doncs !
… cuando oigo este dicho, me viene a la mente de manera inmediata la ciudad del Vaticano… no hay ejemplo más paradigmático que ese, no hay contradicción más flagrante, entre lo que dicen y lo que hacen luego aquí en plena vida terrenal… mucho paraíso, mucha vida en el presunto más allá… pero acumulan bienes, patrimonios y fortunas como el que más… y de aquello de que es más fácil que un camello entre por el ojo de una aguja, que el que un rico entre en el reino de ese supuesto dios, pues vemos a diario que no, que están obsesionados por los dineros como el que más… mucha hipocresía, pues amasan a destajo, vía subvenciones a fondo perdido de los dineros públicos, de las donaciones de las fieles ovejitas, de los diezmos de los numerarios, del trabajo gratuito de voluntarios, monjas y esclavos, de las colectas y derramas, de los subsidios y los cepillos, de los regalos y las inversiones de los bancos píos, que los hay… todo hijo de vecino puede intentar enriquecerse, aunque sea consciente de que la va a palmar igual que todos, pues pretendemos tener una existencia aquí y ahora lo más cómoda posible… pero que lo haga una empresa confesional que predica la pobreza ya la abstinencia, sin dar ejemplo pues hace todo lo contrario, como que algo que huele mal, es sospechoso, da que pensar… quizás que son conscientes de que su negocio es vender humo, y cuanto más tengan en el banco antes de que se destape el pastel, mejor…