Dedicat a Sebastià Pons Barber
El safareig et recorda el pare per culpa del porc. Ens va mostrar el terreny abans de la construcció de l’edificació i ens va anar explicant com un vell agrimensor on serien les escales, el camí, l’aparcament, la terrassa, la cuina, el quarto de bany, el menjador, el rentador, les nostres habitacions.
-Aquí anirà el safareig.
Aprofitant la balma d’una roca arrodonida de marès, bombada i vertical a la vegada, els manobres de l’empresa que duia el seu nom alçarien una paret, un trespol, un pont i, la boca d’un lleó de terracota seria l’encarregada d’omplir el safareig d’aigua dins la qual hi nedarien els peixos de colors.
La decepció va ser total quan, en tost d’un lleó regnant amb la seva boca d’argila seca i aigua a la roca de marès, va ocupar el seu lloc predominant un porc.
Han passat els anys, quaranta-cinc concretament, i els ocells van a beure al safareig de bon matí i a les darreres hores de la tarda. Els peixos de colors hi continuen nedant i criant. Els nets i les netes que va tenir, i ara, sobretot, les besnétes i el besnét juguen al voltant del safareig.
El porc continua abocant aigua.
I, el pare, ja no hi és.
Admir, porc de terracota, la teva obstinació.
L’hauria tinguda, el lleó?
… els al.lots, sempre amb els seus capritxos… però qué s’han cregut? no hi ha fet sa gargola aquesta la seva funció de manera acurada tot aquest temps? idó!