Fa gairebé un parell de mesos que ho vàrem saber. Tot i que s'ha volgut diluir sospitosament, una filla d'en Pere Navarro ha estat “endollada”, en base a una suposada meritocràcia. Ara, de sobte, s'ha convertit en “Coordinadora de Comunicació, Promoció i Difusió de l'Institut Nacional de les Artes Escèniques i de la Música”. El seu sou fa patxoca: 43.200 €. He de malpensar que --igual que deia la cantarella que em van etiquetar a la cartilla de la meva “mili”-- “valor se le supone”. Vaja! Com si a mi em col·loquen com a secretari del subsecretari d'algun ministeri. Dels 10 aspirants finals al càrrec,la noia va quedar 7a en les oposicions, però obtingué la qualificació màxima en una entrevista de 15 minuts. Curiós i incomprensible, oi?
En casos com aquest, podem recordar altres fets si més no tèrbols. Si no, com es va nomenar --i en base a què-- l'antic alcalde egarenc com a Delegat especial de l'Estat al Consorci de la Zona Franca. Sense passar per alt el mòdic sou anyal de 156.550 €... O, també, com la mainadera dels fills de la ministra d ́Igualtat en podia meritar un de 51.946. Embolica que fa fort! “Enlloc no hi ha un pam de net”.
Des que el món és món, la dreta i l ́esquerra política es retreuen mútuament la xacra de la corrupció. Mai, però, no canvia res. Hi ha molt de teatre parafernàlic, malgrat que al cap i a la fi, res no canvia. La meritocràcia hauria d'ésser teòricament un sistema de govern en base en el mèrit. Associat a la valoració de la capacitat intel·lectual
d'un candidat en front de la resta. No essent així, bona nit i tapa't !
Quina credibilitat pot tenir --tibant de la manta, fins al final—en Pedro Sánchez. Ja ens ho aclareix l'adagi, amb la famosa dita proclama que he triat per títol. Una altra qüestió serà si, a posteriori, resulta que no marquen l'hora. No hi ha res com el “carnet del partit”.
Casos ben recents i d ́una línia semblant els trobem en la batussa real entre Ricardo Camps (ex.president de la Generalitat valenciana) i “El Bigotes”. O. també, les declaracions judicials totalment oposades i llamineres entre Laura Borràs i Isaïes Herrero i Florensa. No cal afegir gaire llenya al foc. Les brases s ́encenen i cremen soles.
Després, tots plegats ens voldran fer combregar amb rodes de molí. És a dir, emparar-se en la pressumpció d'innocència o la prescripció. Sabeu què els hi dic, de forma suau?: que se'n vagin a pastar fang!
El més tonto fa rellotges
