De fa catorze anys, m´imposo l´obligació --la darrera setmana del mes de gener-- de bastir i publicar sengles articles d´opinió, dedicats a 2 sants vinculats a l´orde salesià: Sant Francesc de Sales (el patró - el dia 24) i Sant Joan Bosco (el fundador -el 31). És la meva modesta “contribució” envers la creença que conèixer aquests religiosos ha estat una de les millors coses que m´han passat a la vida. Difícilment puc compensar --ni que sigui en petita mesura-- allò que interpreto com una mena de “deute” per tot el cabal que vaig rebre d´ells.
Dit això, justifico el títol: el setembre de 1994: durant la celebració del primer 1er.centenari de la creació del “setè art”, la Santa Seu proposà la recerca d´un patró, suggerint tres noms: Sant Maximilià Kolbe, Sant Francesc d´Asís i Sant Joan Bosco... Va pesar decisivament el pes i l´enginy del darrer per cautivar i formar a milers de joves (a partir del teatre, els llibres i la premsa). Sorprendrà més d´un aquest detall, al bell mig d´una societat majoritàriament agnòstica. En qualsevol cas, crec que cal incidir en el nucli dels valors que s´hi poden conrear... És clar, però, que sempre i quan se´n prefixi un eix adient.
Així, hi ha un pensament d´ell que embolcalla i potencia el nucli del que pretenc definir en aquest article: “de la sana educació de la joventut, depèn la felicitat de les nacions”. Una reflexió que convé recordar persistentment en un entorn polític/social tan desgavellat a nivell global. Al cap i a la fi, “quan un té pau a la conciència, ho té tot”. A partir d´una profunda humilitat i una estimació sensible al jovent, el guiava el desig constant de servir el proïsme. Aquest i no cap altre esdevingué un dels “leitmotivs” que definien la base del seu sistema educatiu. Un camp on els coneixements tècnics o culturals van sempre de la mà de la moral, l´esforç constant i un sistema preventiu.
Heus ací un llevat que germina del cor dels 14.500 salesians presents en 134 països. Aquest estol d´elements em van “enamorar” fa 63 anys. D´aleshores ençà, no he perdut el fil del cordó umbilical que m´uneix a ells... De la qual cosa n´estic més que orgullós. Si més no perquè em van donar eines per a aplicar en el meu dia-a-dia... I, alhora, van esdevenir essencials per a situar-me socialment dins d´un món (un “film”) tan summament competitiu/complicat. Per tot plegat, visca Dom Bosco !
Dom Bosco, una icona del cine
