Carregats de romanços

El proppassat primer de setembre, moria el tristament famós advocat i jutge Lluís Pascual Estevill. Fa molts anys, havia estat apartat de la carrera judicial i condemnat per la seva participació en casos de corrupció. Entre d´altres, em permeto recordar l´embolat borsari batejat com “cas Buxeres” i altres fets on es dedicava a extorquir empresaris. Havia arribat a ésser vocal del CGPJ, a proposta --quina casualitat !-- de CiU. Els seus tripijocs van coincidir cronològicament amb els d´un altre personatge nefast: Javier de la Rosa, qualificat pel president Jordi Pujol d´”empresari modèlic”… Tard o d´hora, però, tot surt a la llum, malgrat que “enlloc no hi ha un pam de net”.
La política del nostre país és farcida de mentides, falsedats, falòrnies i altres nyaps. No tan sols a escala catalana. També dins els dos grans partits espanyols (PP i PSOE)… O, sense anar més lluny, a la Junta d´Andalusia, on ara pretenen diluir el tema Griñán-Chaves amb un indult fatigosament vergonyant. Aquells que més exemple haurien de donar esdevénen l´antítesi d´aquest principi. Amb el greuge afegit --quan els enxampen-- que fan servir tota mena d´argúcies per a sortir-ne indemnes. Entre la immunitat parlamentària, la prescripció i la cantarella de la “prresumpció d´innocència” o l´avançada edat, tot clou en tres i no res. No hi ha dret.
D´ací, doncs, l´essència del títol del meu escrit, on referia que estan carregats de romanços. No tan sols això: també els hi manca un bri de vergonya, ètica, compromís i assumpció plena de responsabilitats envers la resituació global del conjunt malmès i esquinçat.Quan tot és corromput, embolicat, confús i ple d´irregularitats cal tibar de la catifa. Escampar la brutícia i esbombar les malifetes, de cara a preservar la puresa de les institucions. I, alhora, a mantenir el rigor i la coherència de tots aquells valors que es proclamen i s´ensenyen en l´àmbit educatiu de la persona… M´enfarfega profundament --i no puc acceptar-ho-- la xerrameca barata i tèrbola del “malfactor/delinqüent”. Un cop enganxat “in fraganti” no s´hi val a rentar-se´n les mans, com Ponç Pilat. Au va !
Pretendre aplicar la dita del “cadascú tira l’aigua al seu molí i deixa en sec el del veí” és una praxi que hem de foragitar el nostre món. Tant si el subjecte es diu Joan, Pep, Pere o li van atorgar el títol de “molt honorable”… I encara que passi de 90 anys i vagi just de salut.