Fa cosa d´un mes hem conegut el “festeig” entre La Caixa i Bankia. Em sobta molt que, al bell mig de la pandèmia, un projecte tan disbaratat segueixi endavant. A banda que no puc entendre ni acceptar --dessota cap excusa-- les ingerències del món polític en un tema estrictament financer. “A cada u, el seu !”
L’actual crisi sanitària ha provocat un desgavell sense precedents en la nostra història. Comerços i empreses han de seguir endavant amb les mateixes despeses… Sense el flux de “cash” per a fer-hi front. La situació s´ha extremat tant que el pànic d´un probable tancament voletegi pel terrat de molts d´ells. El pitjor de tot rau en que ningú no ensuma --ni de bon tros-- una fi propera del caos a curt termini.
En aquest punt, només tenen dret a fusionar-se els bancs ? Qui ens impedeix considerar mínimament altres sectors ?Ja no parlo de caixes d´estalvi perquè, a la pràctica, no en queda cap… Acoblar, sumar, combinar i/o fusionar empreses pot presentar avantatges. Centrats a compartir guanys amb economies d´escala, la fita caldria orientar-la a reduir costos d´estructura. A explotar allò que se´n diuen sinergies.
Com es podria recuperar el promig de facturació anterior a l´esclat d´aquest malson ? Tot no es pot reduir pas a l´opció del teletreball o a deixar-se portar per la tesi del “qui dia passa, any empeny”. Creuats de braços, les coses no s´ajustaran per art de màgia… A més, cal ésser valents a l´hora d´establir diagnòstics. No ens ha de fer por dir que el món dels serveis potser estava massa sobredimensionat. O que la via turística s´havia endormiscat bo i pensant que el “mixing” de sol i platja ho arranjava tot. Altres països de l´àrea mediterrània es van espavilar i van dur a terme inversions orientades a renovar-se.
En una visió panoràmica global i salvant possibles excepcions, vivíem rebé. Sovint ens podíem permetre un viatget, una tournée amb l´Imserso pels jubilats, un cap de setmana a la neu o en un càmping. Tal vegada, tanmateix, sobraven agències de viatge… I, més encara, atès que Internet ens dóna opció a practicar allò del “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.
No puc oblidar les grans cadenes de distribució, els grans magatzems, els locals d´oci nocturn, els bars i locals de restauració, etcètera. L´aplicació de la teoria del “fusionar-se o morir” podria induir a fusions ben programades, de les quals se´n trauria profit… A tall d´exemple, sé de despatxos de notaria que han fet el pas de sumar esforços. És clar que, després del la baixada d´activitat en el tema immobiliari --arran la crisi de 2008-- s´entén fàcilment.
Tampoc no penso desaprofitar l´avinentesa d´anar contra la classe política del país. Per què no “fusionem” --d´una punyetera vegada—Senat i Congrés dels diputats? Entenc que els parlaments (central i autonòmics) haurien d´ alleugerir “càrrega” humana, burocràtica i retributiva. Al parlament català, per exemple, hem vist --per TV, durant la pandèmia-- sessions a menys d´un terç del seu aforament… I res no s´ha pas desmarxat.
A més d´un personatge que viu d´aquesta “moma” no li agradarà llegir-me. Seguiré pensant que té la pell molt fina. I, en qualsevol cas, ara no se m´encén la bombeta --en català-- d´un adagi castellà: “quien se pica, ajos come”. Plantejant la qüestió educadament i en format sorneguer, estic habilitat per a dir la meva.
Només fusionem bancs?
