Un agafa qualsevol diari i pretén “informar-se” sobre política –de fa uns vuit anys, aproximadament– i al·lucina. El naixement de forces anomenades “populistes” ha comportat l´esclat d´un autèntic “campi qui pugui”… Com diu un famós adagi, “el més tonto fa rellotges”. No cal el més mínim curriculum per a “endollar-se”. Qui no recorda, en aquest sentit, l´anomenat affaire Cifuentes ? Amb l´afegitó que el presumpte plagi d´una tesi doctoral presentada –el novembre de 2012– es va diluir com un sucrer, de forma tèrbolament ràpida.
No cal centrar-se, només, en serrells del grup “Podemos” i “Comuns”. De fet, també en podríem batejar-ne algun com a “Can seixanta”… Hi trobem autèntics dubtes “escatològics” com Ione Belarra o Irene Montero, actualmente ministres. Tampoc no sé on anem a parar amb carteres tan rimbombants com “Drets Socials -Agenda 2030” i “Igualtat”. Quin ridícul més espantós !
Sense anar més lluny, als partits espanyols majoritaris dels darrers anys, sovint hi desfilen figures de nivell prou dubtós. Com a exemple, citaria –entre d´altres– Adriana Lastra, Cuca Gamarra, Isabel Díaz Ayuso, Miquel Iceta, Patxi López, Susana Díaz, Pablo Casado, Carlos Iturgaiz, etcètera.. I, si fes per burxar en altres formacions, el llistat encara em donaria per a omplir moltes més ratlles: Toni Cantó, Carlos Rufián, Joana Ortega “and so on”.
A partir de tot plegat, no és d´estranyar que la gent del carrer s´ho prengui tot a ximpleria. En arribar una convocatòria electoral, l´alt índex d´abstenció no fa res més que palesar el fastigueig, el desencís i l´avorriment envers propostes totalment esperpèntiques… Com la recent del “bono cultural jove”: una “almoina” de 400 euros que pot sol·licitar el jovent que faci 18 anys enguany. El ministre Iceta anuncia que 200 són per a arts “en viu”, 100 per a suports culturals en suport físic i 100 per a consum digital o en línia.
Em poso les mans al cap davant d´un desaforament tan decrèpit i forassenyat. Amb mesures com aquesta, és cert que l´electricitat va cara. Però les “llums” que demostren aquells que haurien d´esmerçar-se a fixar pautes harmònicament pautades i consistents em provoquen una riota totalment estentòria. Au va ! Aneu-vos-en a pastar fang ! Som al regne de “Can Pixa” ?
