Fa 5 anys i mig que disposo d´aquesta talaia diària del diari local. Confesso que em sento molt afalagat amb aquesta confiança que se´m dóna. Alhora, no amago que sovint em sento un pèl aclaparat per responsabilitat que se´n deriva. Suposo que ésprou fàcil d´entendre. Opinar i fer-ho sense embuts comporta la convivència de diferents controvèrsies enfrontades: aprovació, oposició, gelosia, calúmnia, etcètera. En sóc plenament conscient. Un cop fet aquest preàmbul, passo a parlar del sant que avui ens marca el calendari.
Sant Francesc d´Asís és un referent que es fa estimar de tothom. El seu carisma sedueix, fins i tot, els agnòstics. Els valors que conreava --des de sempre-- amaren el cor i els sentiments d´aquells que puguin ésser els més durs de pelar. Un estol de pautes i normes abocades al reglament de l´orde franciscà, que ell fundà.
Nascut l´any 1181, se´l considera figura cabdal en l´espiritualitat de l´Edat mitjana. Fins a l´extrem de referir --ell mateix- que “un raig de sol és suficient per a espantar moltes ombres”. També que “cal tenir paciencia amb totes les coses. Tanmateix, sobretot amb un mateix”.
De fet, quanta més se´n gasta, més se´n té. En tot plegat, el que tenia molt clar era que “de res no serveixen els sermons, a menys que el caminar propi esdevingui la nostra prèdica”. Quants polítics i preveres del món actual no quadren allò que volen vendre i el què fan. Quanta hipocresia ! N´hi ha que et miren amb un cert orgull, perdonant-tela vida. Es creuen per damunt del bé i del mal. No practiquen “la cortesia, germana de la caritat, que apaga l´odi i fomenta l´amor”.
Tal com he referit al títol de la meva columna, aquest sant tenia ben assumit i interioritzat l´esquema del voluntariat pur i dur. Una gran filosofia vital de cara a desenvolupar projectes de tota mena. Era feliç perquè mai no tenia ni retenia res per a sí mateix. Proclamava --als quatre vents-- “necessito poques coses. I les poques que necessito, les necessito poc”. Quina fondària i quin nucli de contingut esencial !
Les paraules buides se les endú el vent. Es dilueixen en la inèrcia del dia a dia. És ací on, abans de cloure l´escrit, tibaré d´una darrera cita seva. La trobo antològica en la crida que hauríem de sentir tots de cara a ésser sal i llavor del nostre món: “el testimoni dels nostres fets poden ésser l´únic sermó que algunes persones escoltin avui”.
És en donar que rebem
