Ni els meus quatre germans ni un servidor sabíem de l’existència d’aquesta fotografia. A la instantània, que no va firmada i, per tant, se’n desconeix l’autoria encara que podria ser molt probable que hagués estat obra de Gabriel Pons Coll, en Canaleta, retratista oficial de Ferreries, o de Germán Hernando, del famós estudi de Ciutadella, hi podem veure el llavors príncep d’Espanya Joan Carles en el moment exacte en què saludava, les mans estan en posició però encara no es toquen i no s’ha culminat l’encaixada, el nostre pare, en Sebastià Pons Barber que llavors era regidor de l’ajuntament de Ferreries tot formant un equip municipal nomenat a dit, com es feia llavors a l’època de Franco, integrat per Joan Cardona Torrent, Jaume Mascaró Pons -el conegut empresari del calçat amb una avinguda a la localitat-, José Martí Janer, Joan Allès Carreras, Gabriel Rotger Coll, Jaume Febrer Rotger -un dels detinguts el dia que el brigada republicà Pere Marquès va cometre el vil assassinat i que va tornar a ser detingut, aquesta vegada anys més tard, per la policia de Franco-, María Mascaró Pons -mestra d’escola i germana del fundador de l’empres de sabates-, Antoni Vidal Rotger i amb la presidència de Francisco Huguet Cardona, el pare de la nissaga Huguet -Llorenç, Joan i Paco- i germà del beat de Ferreries; de fet, l’únic beat que Menorca té.
La foto capta el moment en què el príncep saluda a la Corporació Municipal i s’hi poden distingir, a més del meu pare, n’Antoni, en Gabriel, en Joan, en Jaume, en Gabriel Goñalons i, com a curiositat històrica, tot just darrera, una dona del poble, en concret na Rafaela Pons Florit que, durant molt de temps, es va convertir en l’anciana de més edat de Menorca ja que va morir als 107 anys. Idò, aquesta foto mai no va formar part mai de l’àlbum fotogràfic familiar ni, encara menys, va ser emmarcada i exhibida al despatx, la famosa escrivania amb caixa forta de la plaça Espanya que sempre em va fascinar per la combinació secreta i on va lluir sempre penjada a la paret una foto del beat assassinat Joan Huguet Cardona.
Si és així com dic, d’on ha sorgit la fotografia? Ha estat treta del llibre Paco Huguet Cardona in memoriam que els fills van encarregar a la periodista Laura Pons Sales i que va ser publicat l’any 2014 a l’editorial mallorquina sota demanda Rapitbook; d’aquí, després d’escanejar-la, la mala qualitat de la imatge. La visita del príncep i, per tant, la data exacta de la fotografia correspon al dia 30 de novembre de 1973, i el pare de l’actual Felip VI va venir acompanyat de la futura reina Sofia i va ser escortat pel general Alfonso Armada que guanyaria notorietat per la seva participació en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981.
Aquest episodi, saludar a un príncep que, durant la vida del meu pare esdevindria rei -el Borbó somriu, el meu pare està seriós-, no va ser pres en consideració per formar part de les fotos emmarcades penjades a les parets o posades amb un peu anterior damunt taules o lleixes vàries ni tampoc del domèstic i modest àlbum familiar.
Resulta un tret que dibuixa el caràcter i la personalitat de mon pare: quan es va morir ens vam assabentar a través del rector de l’església de Sant Bartomeu que durant tota la vida havia fet donacions anònimes destinades, sobretot, a viudes del poble perquè poguessin tirar endavant els fills que havien quedat orfes.
Dins el meu fur interior, ben al fons de la meva consciència, m’agradaria aturar el temps i que aquelles dues mans propietat de dues persones tan dispars en tots els sentits no s’haguessin ajuntat mai, però és un intent inútil perquè aquella encaixada va esdevenir un fredós novembre de 1973 quan jo tenia tot just dotze anys. I m’hauria agradat que no hagués succeït mai perquè aquella mà dreta del futur monarca agafaria anys després la mà farinosa i moribunda de Franco la nit abans que aquest morís i encara tingués temps de dir que preservés la unitat d’Espanya amb una veu fantasmal.
Així que aquesta història s’adapta a l’afer de Kant que va assegurar al seu famós llibre Crítica del judici, després de veure-ho en un gravat, que a Menorca els pagesos llauraven amb una arada romana estirada per un ase i un porc. L’art de la fotografia pot congelar el temps però encara és incapaç de congelar el flux inexorable de la vida.