Segons la Wikipedia, la Síndrome postvacacional es defineix com l’estat que es produeix en el treballador en fracassar el procés d’adaptació entre un període de vacances i d’oci amb la tornada a la vida activa, produint molèsties que ens fan respondre a les nostres activitats rutinàries amb un menor rendiment.
Afecta un 35% de la població i majoritàriament a dones, perquè són les que més estrès sofreixen en haver de compatibilitzar la vida laboral amb la vida familiar i la cura dels fills.
Els símptomes més generalitzats són esgotament, tristesa, nerviosisme, insomni i apatia; símptomes que solen durar entre 15 o 20 dies.
Encara que no hi ha un remei infal·lible per a combatre aquesta síndrome, sí que hi ha pautes que poden seguir-se i que ajuden molt per a evitar aquestes situacions:
– No escurar el retorn de les vacances fins a l’últim moment. L’aconsellable és arribar almenys entre 3 o 4 dies abans per a així anar-se adaptant als horaris i a la rutina i preparar-nos físicament i mentalment.
– Compaginar el treball amb alguna activitat d’oci, esport o algun hobbie.
– No emportar-se treball a casa durant les primeres setmanes.
– Prendre’s amb una certa calma el primer dia de treball i actuar per prioritats. Obrir mails, organitzar el treball i començar per aquelles tasques que ens resultin més plaents i
anar augmentant la complexitat a poc a poc i a mesura que avança el dia.
No podem plantejar-nos solucionar totes les tasques que tenim pendents en un sol dia.
– Començar el primer dia compartint experiències amb els companys per a iniciar amb un bon clima laboral.
– Dormir el dia anterior suficients hores per a afrontar-lo de la millor manera.
En definitiva, s’ha d’evitar que la tornada a la normalitat es produeixi d’una manera brusca. Es tracta d’anar introduint-se de nou al treball d’una forma gradual i natural.
La síndrome és proporcional a la durada de les vacances, per la qual cosa una manera de solucionar-lo és distribuir-se el període vacacional al llarg de l’any i no acumular-lo tot en la mateixa època.
També depèn molt de la relació que tinguem amb companys i caps, així com el grau de satisfacció que tenim a la nostra feina, per la qual cosa és el moment de plantejar-se si el que fem realment ens apassiona o si per contra, hem de valorar seriosament iniciar una nova etapa professional.
(Un article d’Eva Remolina-AMIC per a Menorcaaldia.com)