L’altre dia, Almudena Grandes deia que un segle enrere els rics vivien millor i els pobres, molt pitjor, però les diferències entre les condicions de vida de les famílies amb el mateix nivell d’ingressos eren mínimes. Tenia raó l’escriptora en reflectir aquesta circumstància de fa 100 anys. Fa mig segle encara, per exemple, la Llei Fraga estipulava que el director d’un diari no podia cobrar un salari més de 10 vegades superior al d’un redactor. La bretxa entre rics i pobres fins i tot es reduïa als 70 i es mantenia als 80; amb l’arribada del nou mil·lenni, les diferències salarials i entre països es fan cada cop més grans, fins a límits insospitables.
Qualsevol oportunitat ha estat bona, i les crisis encara ho han esperonat, per fer més rics els rics i més pobres els pobres. Richard Grasso, antic president de la Bolsa de Nova York fins el 2011 va manipular el comitè que ell mateix presidia perquè li donessin 150 milions de dòlars com a compensació pel seu comiat. Encara que era recent la fallida de Lehman Brothers, que va provocar la crisi del 2008, li van posar al seu compte corrent un dòlar sobre l’altre. Els sindicats no han pogut frenar de cap manera la pèrdua de valor dels salaris. Entre el 2008 i el 2018, els espanyols han perdut el 7,1% del seu salari mitjà, que ara és de 24.100 euros bruts, és a dir 1.320 euros nets al mes, segons dades del 2021 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
Arrel la pandèmia, de no haver estat per la implantació dels ERTO’s, de la creació de la Renda garantida de ciutadania (RGC) i de l’augment del SMI -que aquesta setmana ha estat revalidat en 15 euros mensuals entre el govern espanyol i els sindicats-, la diferència entre uns i altres encara seria major a casa nostra. Les darrers dades disponible de l’INE mostren que ha crescut la diferència entre la població més rica d’Espanya, Pozuelo d’Alarcón -renda mitjana, 28.000 euros anyals-, i la més pobre, Nijar -7.300 euros-; el mateix li ha passat a Sant Cugat, que segueix sent la tercera, amb 20.500 euros de renda mitjana. Espanya és un dels països de l’OCDE on s’han produït més desigualtats salarials els darrers anys. Si aixequem el cap una mica, hi ha dades fefaents que fan palès com s’engrandeix la bretxa entre els països rics i els pobres. Les 20 persones més riques del món han augmentat aquests mesos un 24% les seves fortunes fins acumular gairebé dos bilions de dòlars. Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, el 0,7% del PIB al Tercer Món, les campanyes contra la fam o a favor de l’alimentació dels infants i tots els esforços dels organismes multilaterals han servit de ben poc. El pitjor no ha estat fracassar en l’intent de reduir la distància entre rics i pobres, sinó que cada cop ens aboquem més a una dualitat econòmica insostenible. Ja no es tracta només de l’empobriment de les classes mitjanes creades a Europa entre el 1950 i el 1980, sinó de la precarietat laboral crònica dels joves, del retard sine die de l’empoderament laboral i social de les dones, de l’expulsió professional dels majors de 50 anys, de l’enduriment de les condicions d’accés als mercats de treball occidental dels immigrants, del creixement dels llocs de treball dins l’economia gig…
Després de més de 20 anys d’allunyament agosarat entre els dos mons, la qüestió és si hi ha mecanismes de redreçament i quins, en el cas de no voler seguir alguna de les moltes aplicacions modernes del laisser faire d’Adam Smith. Esdevé difícil en moments de crisi global, com la que estem vivint encara, enfrontar-se a aquesta tendència tan poderosa, que disgrega la societat i incita a les persones a cercar solucions particulars allunyades del bé comú.
Llocs de treball digitals
Apareixen dos mecanismes de correcció. El primer és la creació de llocs de treball. És veritat que històricament la productivitat va ser fonamental en la desigualtat entre regions riques i pobres, però ara l’ocupació s’ha convertit en la font principal de disparitats, segons un informe de Fedea del 2020. Crida l’atenció al respecte que les capes més baixes de la societat a Espanya guanyin menys que els seus equivalents a Eslovàquia, mentre els ingressos mitjans són bastant més alts a Espanya, amb dades de l’OCDE del 2015. Quin tipus de llocs de treball són i qui els crea?
El primer mecanisme per reduir la dualitat entre rics i pobres és la creació de llocs de treball i el segon, el sistema impositiu, que grava de manera molt desigual als uns i als altres
Hi ha dues oportunitats històriques. Per una banda, la transformació digital que aclareix els tipus de continguts, competències i habilitats que es requereixen per navegar les properes dècades dins la digitalització. I per una altra, els recursos excepcionals que estan arribant de la Unió Europea que permeten escometre el pla de xoc indispensable per a la transformació digital de les persones, les empreses i les organitzacions. Ja veurem més endavant si la productivitat ens permetrà reduir les hores de treball per càpita; ara per ara, els propers tres o quatre anys, hauríem d’esforçar-nos en desenvolupar la fase de creació d’aquests llocs de treball de qualitat.
I el segon mecanisme per reduir la dualitat entre rics i pobres és el sistema impositiu, que grava de manera molt desigual als uns i als altres. Sense entrar en el sistema fiscal comparat, els més rics cerquen sistemes per evitar cotitzar a través de l’IRPF, la qual cosa els permet aportar molt menys a la recaptació fiscal global en comparació als assalariats. Per què hauria de ser una bandera només de les esquerres exigir tributacions més equilibrades i, sobre tot, fer que els més rics paguin com ho fan (obligatòriament) els treballadors per compte d’altri, que són les rendes més baixes?
.- Aquest és un article d’en Josep-Francesc Valls Director Càtedra Escenaris de Futur Retail, Turisme i Serveis UPF-BSM i AMIC per a Menorcaaldia.com