I arribam al darrer enigma que ens planteja en Joan Pons, el que fa número 50 de la Menorca secreta. Per aquest repte tan especial ha triat un texte escrit molt antic. Un escriptor com ell no s’ha pogut resistir a formular una darrera endevinalla sobre això que tant coneix.
ENIGMA 50
ON HI HA UN DELS TEXTOS EPIGRÀFICS MENORQUINS MÉS ANTICS?
Aquest és el darrer enigma de la sèrie de la Menorca secreta i el vull acabar amb el llenguatge escrit, amb l’epigrafia que és la ciència de la història que estudia les inscripcions fetes damunt materials durs (pedres, ossos, minerals, ceràmica, fusta…) i que estableix metodologies per a desxifrar-les. La finalitat de l’epigrafia és, com hem dit, el desxiframent però també la lectura i la interpretació de les inscripcions, amb la finalitat d’obtenir-ne la màxima informació. L’epigrafia romana és molt famosa a casa nostra. Se n’encarregava el gravador que, amb la destral o el cisell realitzava la incisió del text. I el quadratarius que s’encarregava de preparar les marques del camp epigràfic: marges i l’espai que havien d’emplenar les lletres o l’interlineat. Sumèria, Tàrraco però també Menorca. Damunt marbre de Carrara, granodiorita o pedra maresa. Pedra de Rosetta, inscripcions coptes i romanes i també menorquines encara que més modestes. Idò, l’investigador menorquí Tomeu Obrador Cursach ha localitzat una dels primers textos epigràfics menorquins més antics o més antic de Menorca. La paraula és molt important. L’idioma en què està escrit, també, encara que tots els idiomes són igual de respectables i tenen la mateixa força i importància tinguin molts o pocs parlants. L’escriptora espanyola Irene Vallejo va provocar un boom bibliogràfic mundial amb el seu llibre El universo en un junco: la invención de los libros en el mundo antiguo. Abans dels llibres hi va haver aquestes inscripcions damunt la pedra o d’altres suports que van culminar amb la invenció de la impremta de Gutemberg o l’aparició de les noves tecnologies de suport més eteri i insubstancial. Així, per acabar aquesta aventura dels misteris i del saber: on hi ha un dels primers textos epigràfics menorquins més antics?
SOLUCIÓ AL QUARANTA NOVÈ ENIGMA
ON HI HA UNA PISTA DE TENNIS ABANDONADA?
A Menorca hi ha les urbanitzacions consolidades que tots coneixem -Cala Galdana, Son Bou, Arenal d’en Castell, Binibèquer, Cala Morell…-, després hi ha les urbanitzacions aturades de les quals només es va construir la carretera que, a vegades, ni tan sols es va asfaltar i que podríem anomenar fantasmes o invisibles perquè només van fer una lleugera petjada en el territori -Ets Alocs, Cales Coves, Cales Morts, Cala Barril, Cala en Turqueta, illa dels Revells…- i unes terceres que es van començar, van ser mig construïdes i habitades però que, per les raons que siguin, per la distància amb la mar, per la qualitat dels serveis, per oposició ciutadana o per problemes de finançament o permisos no es van poder desenvolupar així com havien estat programades: Binimel·là, Serra Morena o sa Roca. En aquest sentit és molt interessant, imprescindible fins i tot si volem saber amb exactitud sobre el tema, la lectura del llibre de l’economista menorquí Alfons Méndez Vidal que fa un estudi exhaustiu en el seu magnífic llibre A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca. És en aquesta darrera urbanització esmentada del municipi des Mercadal on es van construir dues pistes de tennis que en l’actualitat estan abandonades i cobertes de males herbes i matolls. “L’any 1970 es van vendre els terrenys, d’una extensió de 387 ha., i es constituí la societat Urbanización Sa Roca, SA, promoguda pel senyor Cappa. Els tres anys següents es van obrir els vials (la major part dels quals es van quedar sense asfaltar), es construïren una vintena de xalets i es va aixecar un restaurant. (…) El 1976 la zona havia passat a mans de l’empresari Josep Palliser Carreras, d’Alaior i es comercialitzava com a parc residencial Sa Roca, amb tennis, piscina, parc infantil, minigolf i custòdia de cavalls, a més d’un restaurant amb barbacoa. L’àrea urbanitzada al final quedà reduïda a unes vint hectàrees i fou declarada com no urbanitzable el 1988. El 1989, l’Ajuntament des Mercadal va paralitzar la construcció de dues edificacions sense llicència”. Ruïnes contemporànies que ens expliquen una febre que van patir els nostres avantpassats i que van convertir l’illa, amb els seus defectes i les seves virtuts, en el que és ara.