El Carrer 6 de San Francisco travessa una zona força cèntrica de la ciutat, no gaire lluny del port, on hi ha el famós Pier 39, ni tampoc del pont que uneix la vila amb els seus germans pobres d’Oakland. És possible que aquest carrer hagués servit d’inspiració per batejar la firma d’inversions que Alan Waxman va crear el 2009 de la mà del Texas Pacific Group (TPG) per aplicar tot allò que havia après durant els seus anys a Goldman Sachs. L’aventura va anar bé, perquè tretze anys més tard han passat dels 2.000 milions de dòlars que els de TPG els van deixar gestionar, a una cartera de 60.000 milions. Per cert, aquest grup d’origen texà ja va fer una tímida aparició en aquestes pàgines quan vam parlar de l’operació de venda del Chelsea FC per part d’Abramóvitx.
Si aquests dies tothom parla de Sixth Street (escrit així, tot amb lletres, per evitar confondre-ho amb 6th Street, que és una botiga online de complements de moda) és per l’acord al que ha arribat amb el FC Barcelona per tal de finançar el club català a canvi de compartir els futurs drets de televisió de la Primera Divisió espanyola. Ni el club ni els mitjans han donat gaires detalls de l’acord, de manera que intentarem interpretar l’operació amb les poques dades de què disposem.
“El Barça es troba en una situació crítica, gairebé de fallida”
Però abans contextualitzem. Mai serà sobrer recordar que el Barça es troba en una situació crítica, gairebé de fallida, per culpa de la gestió de les juntes anteriors, sobretot la que va liderar Josep Maria Bartomeu, on un munt de decisions inexplicables van acabar duent el club a aquest carreró sense sortida. La justícia dirà si només va ser qüestió d’incompetència o si va existir alguna motivació més fosca, però el cert és que seria bo que els socis i aficionats culers interioritzessin d’una vegada que hem caigut de l’Olimp i ara ens toca una bona temporada (tres anys? quatre?) de lluitar contra les circumstàncies immersos en el fang. Els objectius prioritaris ara mateix són curt-terministes, perquè si no sobrevivim, no existirà el llarg termini. El qui escriu això no és gens partidari que el club vengui patrimoni propi -i considerem els ingressos futurs assegurats com a tal- però al costat hi posaríem un afegitó “sempre que sigui possible”. Com que la situació heretada és tan nefasta, no hi ha alternativa a executar polítiques de les que fugiríem en qualsevol altre moment. Per tant, en circumstàncies normals no haguéssim aprovat la venda de part dels drets de televisió futurs, però ara mateix ho considerem una de les mesures no agradables que cal prendre per seguir respirant.
En què consisteix aquesta operació? Mirant el que s’ha dit i publicat als mitjans de comunicació sobre l’acord entre el Barça i els financers de Sixth Street veiem que ningú no va gaire més enllà del que va manifestar el club en el comunicat oficial. Refresquem la memòria: “Amb aquesta operació, el FC Barcelona genera una plusvàlua total de 267 milions d’euros per a la temporada en curs. Sixth Street invertirà inicialment 207,5 milions d’euros i rebrà el benefici econòmic del 10% dels drets de TV del Club provinents de LaLiga durant els propers 25 anys.” A la resta del comunicat hi ha força fullaraca formal, però el que ens interessa i el que analitzarem serà el fragment que n’hem extret, que és precisament el nucli de l’operació.
Orígens de la companyia
Abans, però, donem també un cop d’ull a Sixth Street per saber qui són, més enllà de les paraules que els hem dedicat a l’inici del present article. Segons el comunicat oficial del Barça, “Sixth Street és una companyia d’inversió líder a nivell global amb més de 60.000 milions de dòlars en actius sota gestió i capital compromès. La companyia utilitza el seu capital flexible a llarg termini, les seves capacitats basades en l’anàlisi de les dades i la cultura “Un Equip” per desenvolupar temàtiques d’inversió i oferir solucions a les empreses en totes les etapes de creixement. Les inversions de Sixth Street han inclòs diverses de les organitzacions esportives més importants del món, i la seva cartera inclou Legends, una empresa d’experiències premium que té com a clients algunes de les entitats més emblemàtiques del món de l’esport i d’explotació de recintes per celebrar esdeveniments en directe. Per obtenir més informació, visiteu www.sixthstreet.com i seguiu Sixth Street a LinkedIn, Twitter i Instagram”. Tampoc no és gran cosa a l’hora de definir la firma. La companyia va ser fundada, com ja sabem, per Alan Waxman l’any 2009, després d’haver fet carrera a Goldman Sachs, el gegant de la banca d’inversió. Va reunir un grup de companys de feina per mirar de replicar pel seu compte el que feien a Goldman. Els primers passos els van poder donar gràcies a TPG Capital, una firma d’inversió inicialment coneguda com a Texas Pacific Group, que va ser creada el 1992 pels financers David Bonderman, James Coulter i William S. Price III. El suport de TPG a la incipient Sixth Street va consistir en apadrinar-los i cedir-los part dels seus actius per tal que comencessin a gestionar. Aquest primer lot va ascendir a 2.000 milions de dòlars i, en paral·lel, TPG va adquirir un petit paquet del capital de l’empresa de Waxman. La seu principal de Sixth Street és a San Francisco, però disposen també d’una segona capçalera a Fort Worth (Texas).
En els tretze anys que han passat de la creació de la firma, aquell grup de socis inicial ha passat a ser una gran companyia que gestiona 60.000 milions de dòlars invertits en àmbits empresarials molt diferents, un d’ells el dels esports. Un dels seus principals actius en aquest darrer segment és el 20% del capital que posseeixen de l’equip de basquetbol nord-americà San Antonio Spurs, una inversió del 2021 valorada en aquell moment en 360 milions de dòlars. També són propietaris de la marca Legends, que explota l’hospitality de diversos estadis, entre ells el dels New York Yankees de beisbol i el dels Dallas Cowboys de futbol americà. Fora del món de l’esport, però en certa manera vinculat al Barça, Sixth Street va invertir el 2016 mil milions de dòlars en la plataforma musical Spotify, a través de deute convertible en accions. A la firma nord-americana estan molt orgullosos també d’una iniciativa que han engegat fa poc, es tracta d’una plataforma per donar suport a negocis que neixen i que està impregnada per un fort biaix social en forma d’ajuda a comunitats amb problemes per fer-se visibles. La plataforma duu el curiós nom de Concrete Rose, o sigui, Rosa de Formigó i està inspirat en un poema del raper del Harlem Tupac Shakur titulat “The Rose That Raised Out of Concrete”, una història que simbolitza el desafiament a les lleis de la natura a través de la imatge d’una rosa que aconsegueix prosperar a través d’una escletxa al formigó. I sense relació amb Sixth Street, el seu fundador, Alan Waxman, també té interessos al sector de l’aviació gràcies al 5% del capital que controla de la companyia Atlas Air Worldwide Holdings.
Anàlisi del comunicat del club
Recuperem ara el relat de l’acord entre el Barça i la firma nord-americana, que havíem deixat en pausa fa una estona, i mirem d’entendre’l a partir dels escassos elements de què disposem. Si llegim amb detall el comunicat del club, observarem que hi ha dos conceptes medul·lars, un és la idea de plusvàlua (els 267 milions d’euros) i l’altre és el perfil de l’operació, que s’estructura a partir de tres variables: la durada (25 anys), l’import que es quedarà Sixth Street (10% dels drets de televisió de la Lliga) i la xifra que pagaran ara els americans per poder fer l’operació (207,5 milions d’euros). Respecte el primer concepte, tot el que podem dir és que no l’entenem; una plusvàlua és el diferencial entre el preu venda d’un actiu i el preu al que l’havíem comprat o, més genèricament, el preu al que el teníem comptabilitzat al balanç. No entenem què significa una plusvàlua en aquest tipus d’operació. De ben segur que té un sentit, però amb la informació de què disposem, no som capaços d’esbrinar-ho. Les tres variables següents són molt més interessants, perquè ens permetran perfilar amb força detall l’operació financera que s’ha dissenyat. Ara farem uns càlculs, però no surtin corrent perquè seran molt bàsics.
Suposem que el valor inicial dels drets de televisió per a la temporada 2022/23 és de 170 milions d’euros i que d’aquí cedirem un 10% a l’inversor extern, o sigui 17 milions. Probablement l’import dels drets es pot ajustar més -hi ha diferents versions segons la font consultada- però aquesta xifra ja ens fa el fet. Hem de pensar que aquest 10% no només el pagarem sobre els drets de la 2022/23, sinó sobre les següents vint-i-quatre temporades, és a dir, fins a la 2046/47. Aquí trobem el primer entrebanc per valorar l’operació, el mateix que s’hauran trobat els americans a l’hora de presentar la seva oferta, i és que desconeixem el valor futur dels drets, i com més ens allunyem en el temps, més despistats estarem. Però aquest és un problema molt freqüent en les inversions financeres, de manera que ja tenim solucions previstes: farem un parell d’hipòtesis sobre com evolucionaran aquests drets en el futur, una de conservadora i una de més optimista. En la hipòtesi conservadora suposarem que els drets sempre valdran el mateix, una idea que a priori pot aparentar no tenir sentit, però que té més substància que la que sembla a primera vista. Per experiència, sabem que els drets no sempre pugen de valor, sinó que hi ha temporades en que el seu preu disminueix, de manera que amb aquesta hipòtesi també incloem els escenaris en què alguns anys el valor s’incrementi i d’altres en que disminueixi, fins a compensar-se. La segona hipòtesi consistirà en assignar-li un creixement del 2% anual.
Si calculem el flux segons la primera hipòtesi, la conservadora, arribarem a un resultat ben fàcil, que no és cap altre que sumar 25 vegades el 10% de 170 milions, o sigui, 25 x 17, que ens dona un resultat de 425 milions. Això és l’import que els americans rebran al llarg de 25 anys, i pels qual han abonat avui 207,5 milions. Ara bé, la part més interessant de tot plegat, calcular la rendibilitat que n’obtindran, que no és més que esbrinar el tipus d’interès que fa que les dues quantitats s’igualin. Aquest tipus d’interès és el que s’anomena TIR (taxa interna de rendibilitat) del projecte i que és la mesura que es fa servir gairebé sempre per valorar aquest tipus d’inversions. No entrarem a exposar els detalls del càlcul, tot i que és d’una simplicitat gairebé infantil, però sí que direm que el resultat que ens dona és d’aproximadament el 6,5%. És a dir, Sixth Street obtindrà una rendibilitat del 6,5% anual, que al mateix temps és el cost que tindrà el Barça de finançar-se d’aquesta manera.
A la segona hipòtesi cal fer algun càlcul més, perquè hem dit que suposaríem un increment del valor dels drets del 2% anual, de manera que ja no seran 17 milions anuals el que rebrà l’inversor, sinó un flux creixent que començarà per 17, serà de 17,3 el segon any, de 17,7 el tercer, i així fins arribar al vint-i-cinquè, que serà de 27,3 milions. Lògicament, el panorama canvia força respecte l’escenari anterior, atès que els inversors rebran 544,5 milions en comptes dels 425 d’abans. Per tant, és ben lògic que la seva rendibilitat pugi, i en concret s’enfila fins el 8,4%. Insistim en que per a una banda de l’operació serà rendibilitat i per a l’altra, el Barça, serà cost de finançament. Ja advertim que no pretenem quadrar les xifres al decimal -no tenim prou informació per fer-ho- però sí que creiem que aportem unes dades útils per posar en context la transacció.
“El gran avantatge de l’acord amb Sixth Street és que tot aquest ingrés no computarà com a deute, sinó que es podrà estructurar d’una manera més imaginativa”
A la llum d’aquests resultats, algú podria dir que és un cost de finançament sensiblement elevat en un entorn on els tipus d’interès, tot i haver començat certa escalada, continuen estructuralment baixos. No podem dir que no, però per poder valorar l’operació plenament cal tenir en compte un factor que ara per ara és crític: si el Barça accedís ara mateix a finançament bancari per aquest import (els 207,5 milions d’euros) el passiu s’inflaria encara més, una situació poc desitjable. El gran avantatge de l’acord amb Sixth Street és que tot aquest ingrés -determinant per tancar en condicions l’exercici 2021/22- no computarà com a deute, sinó que es podrà estructurar d’una manera més imaginativa, molt probablement mitjançant la creació d’una societat entre totes dues entitats. En altres paraules, considerem que aquest extra-tipus que pagarem serà el preu de no penalitzar encara més el feble balanç de situació blaugrana.
De cara al futur, sembla que a l’horitzó hi ha la possibilitat real d’ampliar aquesta operació de cessió del 10% dels drets fins a un 25% amb el mateix partner nord-americà, amb el que s’aconseguiria oxigen suficient per tancar en positiu el compte de pèrdues i guanys de la temporada 2022/23. Altres reserves que el club intenta activar per generar entrades de diners són la venda de part del capital de societats on ara per ara controla el Barça al 100%, com són Barça Studios i BLM; la primera d’elles és la marca hereva de BarçaTV que se suposa que s’ha de dedicar a elaborar continguts audiovisuals, mentre que la segona és la que gestiona les botigues i els negocis relatius a productes amb la marca del club. Mentre que Barça Studios té un valor real molt escàs (està per veure la rendibilitat dels productes que sigui capaç de generar i, a més, tot i que encara no disposa de comptes anuals podem suposar que arrossegarà importants passius laborals procedents de BarçaTV) que ens fa pensar que intentar cobrar 200 milions d’euros pel 49% del capital sigui poc més que el somni d’una nit d’estiu. En canvi, BLM sí que pot ser una empresa força rendible si se la dimensiona correctament i es fa una gestió professional, de manera que molt probablement es rebran ofertes interessants.
I per acabar, tornem a la reflexió que fèiem línies enrere: no som partidaris de vendre patrimoni propi… sempre que sigui possible, de manera que considerem l’operació amb Sixth Street com una de les claus perquè el club continuï travessant amb èxit el camp de mines que Bartomeu i els seus còmplices van deixar al voltant del club. Seguim vius i amb els membres a lloc, que ja és molt.
.- Aquest és un article de Roger Vinton i AMIC per a Sa Revista.