Quan 2,3 milions de persones diuen al Govern i a tots els seus estaments que no els importen les prohibicions estem parlant d’un fet social d’una ampla magnitud. Es tracta d’un terç del total de persones que viuen a Catalunya. Més enllà d’estar o no d’acord amb la independència el nombre de votants del 9N obliga a una amplia reflexió que ha d’anar molt més enllà de la visió estrictament política.
Els partits i les parts interessades avui miren les dades fredes i el dia després del 9N hi ha números per tots els gustos. Hom pot dir que els seus posicionaments són els que han triomfat i argumentar-ho.
Però, com he dit, no ens podem quedar amb una visió política simple i simplista. El 9N no neix dels partits polítics tot i que ha acabat sent una demostració de força en l’àmbit de la política. La ‘votació-consulta-procés participatiu-posin el que més els agradi’ neix de dins de la societat. CiU mai ha estat independentista. ERC mai s’hauria imaginat recuperar el pes polític a la societat catalana que tenia al primer terç del segle XX i molt menys fer tan popular un moviment en pro de la independència. Si s’ha arribat aquí ha estat amb ells, però no per ells com actors principals.
Han estat entitats socials les qui han sabut captar un desencís amb la idea d’Espanya dins de la gent que viu a Catalunya. Han estat Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional de Catalunya, dues plataformes ben allunyades dels partits les que han estirat del carro i han forçat als partits a sumar s’hi o a quedar-se enrera. Primer amb la sentència de l’Estatut al 2010 quan es va fer la primera gran demostració del malestar català. Mirar qualsevol resultat del 9N pensant en clau de partits és oferir una imatge esbieixada de forma interessada de la realitat social catalana.
El gran èxit d’Òmnium i l’ANC és que han sabut mantenir una independència dels partits copsant el sentiment social i marcant les pautes a seguir.
Mentre, a Madrid, s’han trobat en les grans formacions (PSOE i PP) els millors aliats per a les seves idees. Declaracions d’Alfonso Guerra com la de “pasar el cepillito al Estatut” i incompliments flagrants com el de Rodríguez Zapatero després de dir “aprobaremos el Estatut que apruebe el pueblo catalán” van encendre a una societat que, d’entrada no mostrava gaire interès pel seu texte autonòmic. Mirint-se les dades de participació a la votació de la reforma de l’Estatut. D’on no hi havia un problema en van crear-ne un.
Pitjor va ser encara la postura del PP. Els anuncis electorals que es feien a algunes comunitats amb textes com “¿Sabes que si os vais a vivir a Catalunya tu hijo tendrá que ir a la escuela a aprender en catalán?” amb un to d’indignació enorme potser es van rendibilitzar a Andalusia, Múrcia, les Castelles… però encara van encendre més els ànims catalans. La postura del PP per fracturar la unitat de la llengua inventant-se el valencià com un idioma diferent malgrat la oposició de totes les universitats catalanes encara va empipar més…i paro aquí perque d’exemples n’hi ha per donar i per vendre.
Uns van iniciar un foc on no hi havia ni llenya, però els altres han abocat tanta benzina com els ha estat possible.
Sumin-li a tot això un dèficit fiscal que ha estat un espoli en tota regla. Sota les paraules ‘solidaritat interterritorial’ s’ha produït una diferència entre el que es pagava i el que es rebia que ningú ha negat, però uns sí han justificat. Mentre, els mateixos que defensen aquesta ‘solidaritat interterritorial’, es negaven en absolut a un pacte fiscal com el que si es dóna al País Basc i Navarra. Una nova ferida que la societat catalana anava entomant.
I quan els catalans van començar a rebelar-se i a sortir al carrer des de Madrid es va optar, com tantes vegades, per menysprear aquests moviments més socials que polítics, amb una visió errada ja que totes les interpretacions es feien en clau de partits i mai ha estat això.
Enlloc de preguntar-se per què s’havia arribat a aquest descontentament es va triar l’atac als partits que s’anaven sumant a una iniciativa liderada per Òmnium i l’ANC. Però això no interessava dir-ho a la gent. Volen un exemple? Arreu de l’Estat es sap qui és l’Oriol Junqueras o n’Artur Mas, però preguntin a la mateixa gent qui són na Muriel Casals o na Carme Forcadell. Un cop més la visió de cercar un enemic a qui poder atacar per treure rèdit a unes eleccions va distorsionar el problema i va impedir reconstruir els ponts d’unió.
Ara hi ha una sensació molt gran de que s’ha creuat un punt de no retorn. Catalunya s’en va i el que fa més por a Madrid és si després no marxarà algú més. I mentre això passa en Rajoy continua mostrant-se investit de la Constitució coma única arma a esgrimir.
I parlant de constitucions. Llegeixin aquest texte:
“ Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat.”
Això pertany a un territori que també depenia d’un estat amb una Constitució fins que va dir prou. Els EEUU el 1776. Una gran part dels catalans, potser la majoria, tenen ara mateix un sentiment semblant. Però a Madrid interessa més inventar dimonis com Junqueras, Mas i la CUP que cercar un pont de diàleg.
Ningú sap com acabarà això, però fins que Madrid no tingui clar que a Catalunya hi ha separatistes, però ells són separadors (i molt) això no té volta de fulla si és que encara hi ha possibilitat de redreçar-ho.
“Cuanto más catalán me dejan ser, más español me siento” va dir un cop Joan Manuel Serrat, un cantant molt estimat aquí i que no s’ha distingit precissament per fer campanya per la consulta-votació-procés participatiu. El problema potser és que fa molt de temps que no deixen als catalans sentir-se com a tals i ara els ha esclatat a la cara.
Una lliçó per Menorca
Els menorquins també tenim una lliçó a treure de tot això. Quan un problema importa de veritat a tots. Quan un poble lidera una autèntica iniciativa per solucionar-ho i obliga als seus representants polítics a sumar-se al projecte. Quan no hi ha por del que puguin imposar des d’un Govern que, per molt democràtica que hagi estat la seva elecció, actua de forma injusta. Es poden cercar solucions i sortejar els entrebancs. El que s’ha fet a Catalunya votant es podria fer aquí amb temes com el transport aeri. Ara cal veure fins on arriba la voluntat real del poble menorquí.
PD.- No deixin de llegir l’altre article d’opinió de la nostra redactora (magnífica companya i millor amiga) Lola Maiques. Una altre punt de vista encertadíssim sobre el 9N
