El 12 d’octubre de 1915, als 68 anys d’edat, moria al castell de Brandeis, a una vintena de quilòmetres de Praga, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena Borbó i Dues Sicílies. Obligat a viure molt lluny de la Mediterrània que tant estimava, en els últims temps la seva salut s’havia ressentit força. Feia quinze mesos que a Europa parlaven les armes. Tot un món s’estava enfonsant enmig de la major contesa que mai havia vist la humanitat. Els menorquins se n’assabentaren dia 15, quan el diari La Voz de Menorca publicà una lacònica nota del decés.[i] El 18 ho feia El Bien Público.[ii] Alguns dies més tard, ambdós diaris ampliaven una mica la informació. La Voz de Menorca recordava l’especial predilecció de l’Arxiduc per Mallorca i afegia: «El finado es autor de una obra monumental, Las Baleares, volumen editadocon lujo, repleto de preciosos grabados, y que ha divulgado por todo el mundo las bellezas y los atractivos de estas islas, el carácter y costumbres baleáricos». Lluny de fer cap menció a l’obra gegantina que l’Arxiduc dedicà a Menorca, el rotatiu republicà s’esplaià més aviat en ressaltar les idees presumptament demòcrates del difunt i a arremetre contra la casa imperial austríaca amb un reguitzell d’epítets vexatoris.[iii] El Bien Público, en canvi, relataria molt esquemàticament que l’Arxiduc havia visitat Menorca en diferents ocasions per tal de preparar la seva obra Die Balearen, i afegia que a la nostra illa «Por su amable trato y caballerosidad, se conquistó generales simpatías».[iv] Finalment, l’Ateneu de Maó recordà breument l’Arxiduc en la memòria del curs 1915-16, atesa la seva qualitat de soci d’honor de l’entitat.[v]
Transcorregut gairebé un segle, podem preguntar-nos perquè la mort de l’Arxiduc tingué aquí tan poc ressò. És cert que la seva vinculació amb la nostra illa havia estat molt menys intensa que no la mantinguda amb Mallorca, on la persona aviat es convertí en personatge llegendari, en mite. L’Arxiduc, en efecte, havia arribat a impregnar l’imaginari mallorquí del tombant del segle xix al xx, amb ressons que arriben fins avui. L’home de Miramar fou un autèntic personatge de rondalla i protagonista principal o secundari de més d’un relat literari.[vi] Per contra, les seves breus estades a Menorca no havien arribat a incardinar-lo en la memòria popular. Però també és cert que els dos grans toms que el savi austríac dedicà a la nostra illa el feien mereixedor de quelcom més que d’unes breus mencions a la premsa local. D’alguna manera el reivindicava José Cotrina l’any 1921 a les pàgines de la Revista de Menorca, en fer balanç de les aportacions historiogràfiques de l’última dècada:
No era menorquín, pero con obligado reconocimiento perdurará en los hijos de esta tierra la memoria del Archiduque Luis Salvador de Austria, verdadero campeón de la Geografía y la Historia baleares, a las que dedicó largos años de personal investigación y grandes dispendios para esteorotiparlas en volúmenes que serán siempre codiciados por los amantes de esta tierra, cuyos aspectos y costumbres quedan reflejados con aciertos envidiables.[vii]
En morir l’Arxiduc, havia passat un quart de segle des de la publicació dels dos toms de L’illa de Menorca i havien mort també la major part dels col·laboradors i altres persones que van tenir tracte amb ell. D’altra banda, la tirada molt limitada de l’obra, les seves dimensions descomunals ¾30 per 40 centímetres i 20 quilos de pes¾ i la seva edició en llengua alemanya, la feien inassequible per a la immensa majoria dels menorquins, tot i estar disponibles a la biblioteca de l’Institut, a l’Ateneu i a la Biblioteca Pública, així com a les cases d’alguns particulars. S’admirava l’obra pels seus magnífics gravats, però ben pocs podien arribar a intuir la qualitat del text i l’aportació que havia significat al coneixement de l’illa i dels seus habitants. Això va ser fins que la traducció al castellà editada per la Caixa de Balears Sa Nostra, l’any 1980,[viii] va fer accessible el text en la seva integritat. Avui és una obra imprescindible per a tot aquell que vulgui aproximar-se a la Menorca de la segona meitat del segle xix.
No podem entrar ni tan sols superficialment en la personalitat de l’Arxiduc perquè això ens ompliria un temps del què no disposam, però tanmateix convindrà emmarcar el personatge.[ix] Sa altesa sereníssima imperial i reial, l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, nasqué al palau Pitti de Florència el 4 d’agost de 1847; era el novè plançó de Leopold II, gran duc de Toscana, i de la seva segona muller, Maria Antonieta, néta de Carles IV d’Espanya.[x] La seva infantesa va estar marcada per les turbulències revolucionàries del Rissorgimento i el procés d’unificació italiana que, al capdavall, provocà el destronament de la seva família, l’any 1859. Des d’aquell moment els grans ducs de Toscana establiren la seva residència a l’imperi austríac per la seva qualitat de membres de la família imperial. Lluís Salvador es convertia així en arxiduc d’Àustria.
El jove príncep tingué una acurada educació rebuda a Florència, Viena i Praga que sintetitzava la sensibilitat italiana i el rigor i la meticulositat germànics. Cosmopolita, poliglot,[xi] interessat per les ciències naturals, les arts i les humanitats, amb notables coneixements sobre les més diverses disciplines, Lluís Salvador fou sempre un inadaptat a la rígida vida de la cort dels Habsburg. Les seves passions foren el mar i les ciències, enteses en el sentit més ampli. Viatger impenitent des de la primera joventut ¾hi ha qui l’ha definit com el príncep «errant»[xii] o «nòmada»[xiii]¾ dedicà la major part de la seva vida a viatjar, sobretot per la Mediterrània, amb una predilecció especial per les illes, de les Balears a les Jòniques, passant per les Eòliques, del golf de Sirte a Alboran i les Columbretes. Basti recordar que 38 dels seus 55 llibres estan dedicats a les illes mediterrànies; i les Balears acaparen bona part d’aquesta producció. Fou el gran estudiós de les illes, un autèntic antropòleg de la Mediterrània.[xiv] Podem dir, doncs, que l’Arxiduc era un illòman, a la manera de Josep Pla: l’home que pateix aquesta malaltia d’esperit consistent en poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani alguns anys de la vida. Només que l’Arxiduc faria realitat, amb escreix, el somni de l’escriptor empordanès. I el primer arxipèlag que visità fou el balear, al qual es mantindria vinculat fins al final de la seva vida.[xv]
Lluís Salvador d’Àustria arribà per primera vegada a les Illes, etapa final d’un viatge per França i Espanya. Havia acabat de complir vint anys quan l’11 d’agost de 1867 desembarcà a Eivissa. Després d’una estada a Mallorca, el 10 d’octubre arribà a Maó a bord del vapor Mahonés. En aquesta primera visita a les Illes no feia servir el seu nom autèntic, sinó el de comte Ludwig de Neudorf. L’Arxiduc s’allotjà a la Fonda de Oriente de Maó i començà a recórrer l’illa; sortiria cap a Barcelona el 27 del mateix mes. Durant aquestes dues setmanes preparà els primers materials i feu les primeres coneixences, en especial una de ben important: el capellà, naturalista i erudit maonès Mn Francesc Cardona i Orfila.[xvi]
Aquest primer contacte amb Menorca va anar seguit d’un llarg parèntesi. Mentrestant, l’Arxiduc començava a materialitzar el vast projecte de descriure les Balears en text i imatges. L’any 1869 sortia a la llum el volum dedicat a les Pitiüses, primer del que seria l’obra cimera del príncep austríac. El juliol del mateix any la Biblioteca Pública de Maó rebia un exemplar enviat per l’autor.[xvii] Des d’aquest moment, l’Arxiduc enviaria a Menorca exemplars de les obres que anava publicant.
Lluís Salvador no tornaria a Menorca fins al 7 de juny de 1877, deu anys després de la seva primera estada. En aquesta ocasió viatjava a bord del seu iot Nixe; un dels seus objectius era dibuixar els llocs més interessants de la costa.[xviii] Va fer l’Arxiduc alguna estada fugaç a Menorca abans d’aquesta visita? La veritat és que no hi ha constància fefaent d’això. Tanmateix, aquesta eventualitat no és totalment inversemblant si tenim en compte que el diari El Bien Público afirmava el 5 de juny de 1877, referint-se a l’Arxiduc, que «en diferentes ocasiones hemos tenido la honra de tenerlo entre nosotros». Fos com fos, aquesta segona estada diguem-li oficial, durà un mes sencer, fins al 6 de juliol, i degué ser prou profitosa. Però en els anys següents l’Arxiduc continuà donant prioritat als toms dedicats a Mallorca, que no s’acabarien de publicar fins a l’any 1884.
La tercera estada de treball de l’Arxiduc a Menorca fou també la més llarga, ja que arribà a Maó l’11 de novembre de 1887 i romangué a l’illa més de mig any, fins al 23 de maig de 1888. L’Arxiduc llogà una casa del carrer Bonaire de Maó, que fou la seva base d’operacions durant aquests mesos. En els seus desplaçaments a Ciutadella s’hostatjava a la Fonda Feliciano. Tornat a Miramar, es posà immediatament a treballar en la redacció dels dos toms dedicats a Menorca. Mentrestant, seguia en contacte epistolar amb els seus corresponsals menorquins, que continuaven fent-li arribar informacions i dades.[xix]
Però, ¿com era la Menorca que havia pogut conèixer l’Arxiduc i que ara es disposava a descriure en text i imatge? Tornem a l’octubre de 1867, quan el jove Lluís Salvador desembarcava a Maó per primera vegada. Som a les acaballes del regnat de la seva cosina Isabel II, que encapçalava un règim en crisi terminal que acabaria escombrat abans d’un any per la Gloriosa revolució.[xx] Tot i que encara s’arrossegaven els efectes de la crisi econòmica i financera de 1864-66 que havia afectat Europa i Espanya, els aires que es respiraven a Menorca eren d’optimisme. Pels volts de 1850 l’economia insular s’havia començat a recuperar de la llarguíssima depressió que l’havia colpejada durant tres dècades i que, entre d’altres efectes perniciosos, havia ensorrat bona part del comerç i, amb ell, aquella marina mercant esplendorosa que havia estès les seves rutes des de la Mar Negra fins a Amèrica.[xxi] Molts menorquins no veien altra sortida que l’emigració, bé a la llunyana Amèrica, bé a les més properes terres algerianes, ara colònia francesa. Entre 1830 i 1850 l’illa perdé vuit mil habitants, el 21% de la població. Els illencs demanaren debades als governs, tant els absolutistes de Ferran VII com els liberals d’Isabel II, que actuessin per acabar amb aquesta situació penosa invertint en obra pública o afavorint Maó amb unes drassanes estatals i el port franc. L’any 1847, amb l’inici de les obres de la fortalesa de la Mola, l’Estat començava a abocar diners a l’illa i molts homes, no només menorquins, es pogueren guanyar el jornal.
Però al capdavall no seria l’acció governamental sinó l’esforç i la iniciativa dels mateixos menorquins, el que acabaria donant un tomb a la situació a partir de 1850. I la transformació no vindria de la mà d’un lliure comerç impossible, sinó del canvi de l’estructura productiva arran del desenvolupament de la indústria manufacturera. És en aquests anys quan es posen els fonaments de la indústria sabatera, que gràcies als menorquins emigrats havia teixit les seves xarxes comercials a Cuba. Un incipient procés d’industrialització s’havia posat en marxa. El seu fonament eren els vells sectors productius de l’economia insular, el calçat en primer lloc i, molt secundàriament, l’agroalimentari, amb la presència, a més a més, d’una gran indústria cotonera moderna, Industria Mahonesa que, amb una inversió d’1,5 milions de pessetes, podia rivalitzar amb les grans fàbriques catalanes de l’època. No serà sobrer indicar que més del 90% del capital era maonès.
Així i tot, a mitjan segle xix la terra seguia essent el mitjà de vida de més de la meitat de la població, el complement obligat de molts menestrals, especialment en èpoques de carestia i d’atur estacional i, finalment, la font de prestigi i de poder social. La terra també era la base dels ingressos de les classes benestants. Tant la noblesa terratinent com la burgesia havien estat les grans beneficiàries de les reformes liberals. Amb una estructura netament latifundista, el sistema de mitgeria dominant fornia de rendes sanejades a les classes benestants. D’acord amb les dades del magnífic cadastre elaborat per Miquel Sorà l’any 1860, del qual l’Arxiduc en prengué abundant informació, 28 famílies acaparaven gairebé la meitat de les terres de l’illa. En conjunt, ens trobam amb una agricultura tradicional i tecnològicament endarrerida, però rendible a causa de la mà d’obra abundant i barata. Malgrat tot, observam algunes mostres de millora, com ara la introducció i difusió del clóver l’any 1870, la qual cosa possibilità l’expansió de la ramaderia bovina.
La balança comercial mostra sense embuts la transformació que s’havia operat en l’economia menorquina en el lapse d’uns pocs anys: el valor de les exportacions es triplicà, però no només això. Si al començament dels anys quaranta el blat i els productes ramaders representaven el gros de les sortides, cap a 1860 el calçat i els teixits de cotó suposen més del 60% del valor de les mercaderies que surten dels ports illencs, una proporció que s’elevaria fins al 90% al final del segle. En suma, s’havia passat en pocs anys d’una producció manufacturera adreçada principalment al mercat interior, amb uns escassos excedents comercialitzables, a produir per a l’exportació. També la navegació semblava reviscolar amb els nous vaixells de vapor que cobrien les línies regulars amb Barcelona i Mallorca. L’any 1860 arribava un nou mitjà de comunicació, el telègraf, que posava fi al secular isolament amb l’exterior. Tanmateix no quallaren les grans expectatives posades en la inauguració del canal de Suez, l’any 1869. Aquesta gran obra d’enginyeria, es deia, revifaria una altra vegada les rutes mediterrànies i suposaria una gran oportunitat per convertir de bell nou Maó en un dels principals ports del Mediterrani. Però el món de la navegació havia canviat amb la revolució de la tecnologia naval, el port de Maó perdé el valor que havia tingut fins poc abans. Els vells bons temps de la marina mercant maonesa mai més no tornarien.
Els canvis econòmics havien tingut una incidència positiva en l’evolució demogràfica. Des de 1850 s’havia tancat la sagnia de l’emigració i fins i tot es pot documentar el retorn de no pocs emigrants. L’any 1860 vivien a Menorca devers 35.000 persones que havien augmentat fins a les 38.300 de 1887. Es tractava d’una població majoritàriament urbana, no només per l’elevat percentatge d’habitants que residien als nuclis de Maó i Ciutadella, sinó també i sobretot pel pes determinant de les activitats no agràries. Però el més significatiu era que l’estructura de la població menorquina era molt moderna per mor de la baixa mortalitat infantil i l’elevada esperança de vida, que amb 51 anys l’any 1887 era, amb diferència, la més alta d’Espanya. Aquest procés de modernització demogràfica està estretament lligat als canvis socioeconòmics que hem resumit més amunt i és un dels símptomes més decisius de la modernització d’una societat. L’Arxiduc, que maneja dades demogràfiques prou fiables, tingué ocasió de copsar aquesta realitat.
De tota manera, ens trobam en un moment en què no s’ha acabat de tancar la transició de la societat estamental a la burgesa, per la qual cosa els grups dominants tradicionals mantenen importants quotes d’influència i poder. Així, les grans famílies de la noblesa terratinent i el clero mantenien el seu ascendent sobre la població, sobretot a Ciutadella i a les poblacions rurals de l’interior, mentre que els esquemes mentals i les pautes vitals de la pagesia poc havien canviat. Però els canvis econòmics i l’obertura vers les modes i els corrents culturals exteriors començaren a incidir en la societat menorquina, de cada vegada més complexa. Sorgeix una classe obrera que, tot i mantenir molts elements de l’antiga menestralia, comença a adquirir consciència de la seva situació; apareixen noves formes de sociabilitat i, també, una nova mentalitat que arrela més a Maó, ciutat a la qual l’Arxiduc li reconeix un caràcter més cosmopolita. També començaven a despuntar altres novetats que es manifestarien de manera decidida a partir de 1868, de la mà de les llibertats individuals i col·lectives de la Gloriosa Revolució: la secularització i l’anticlericalisme, el progrés de l’alfabetització, les idees democràtiques i republicanes, l’obrerisme d’orientació àcrata, els cultes no catòlics… Unes novetats que no deixaren de provocar tensions entre els nous actors socials i els vells grups dominants que pugnaven per mantenir la seva posició.
En les seves estades a Menorca, l’Arxiduc es trobà amb una població que sorprenia per la modernitat del seu nivell de vida general en comparació amb els estàndards de les terres espanyoles i de les illes mediterrànies, sobretot les de dimensions mitjanes i petites. No deixà de cridar-li l’atenció l’ambient cultural, si més no per contrast amb les altres illes: la taxa d’alfabetització, 11 punts per sobre de la del conjunt de les Balears, la posada en marxa d’un nou institut de segon ensenyament,[xxii] les escoles de música ¾i l’afició pels espectacles musicals, inclosa l’òpera¾, el moviment associatiu i, finalment però no en últim lloc, un grup d’intel·lectuals, estudiosos i científics, alguns dels quals de seguida quedarien lligats al vast projecte que duia entre mans el seu il·lustre visitant. En suma, el dinamisme d’una societat civil que es disposava a encarar amb confiança l’últim terç del segle xix tot i les turbulències polítiques que desfermaria l’esclat de la revolució: el destronament d’Isabel II, la monarquia d’Amadeu I, la República i, finalment, la tornada de la monarquia en la persona d’Alfons XII. Els menorquins havien viscut amb passió tots aquests esdeveniments i havien participat com mai abans no ho havien fet, en el procés polític i intel·lectual que donaria lloc a les principals tendències ideològiques i socioculturals de les darreres dècades del segle xix, i les primeres del xx. Incòmodes amb una estructura provincial que no s’avenia gens amb la seva forta personalitat insular, reivindicaven una reforma del règim provincial i s’oposaven sovint amb força a les polítiques d’una diputació que marginava sistemàticament les illes menors. Lluís Salvador, que tan bé coneixia les Illes ¾segurament molt millor que la immensa majoria dels seus nadius¾ no deixà de prendre nota d’aquest sentiment particularista. Vegem-ho amb les seves pròpies paraules:
Entre els menorquins, igual que succeeix amb tots els illencs, destaca l’amor vers llur país; encara m’atrevesc a dir que entre ells aquest sentiment hi apareix més accentuat que no entre la resta de balears, fins al punt de que, en alguns casos, aquesta particularitat pot ser interpretada com una feblesa. Això resulta molt evident en la seva postura egocèntrica respecte de Mallorca. Atès que, en general, els menorquins són una mica més cultes i civilitzats, tendeixen a considerar-se lleugerament superiors, de manera que, com digué un conegut meu en certa ocasió, les dues illes, més que germanes, semblen cunyades. És extraordinària la seva alegria quan el foraster aprecia de la seva illa els seus aspectes positius. No puc oblidar el que digué una senyora referint-se a mi: «Sí, Menorca és bonica; si no ho fos, ell no la recorreria amb tant de gust». I he d’admetre que subscric les seves paraules, no per cortesia sinó per convicció.
L’Arxiduc tingué ocasió de veure com els processos que hem esbossat prenien forma i es desplegaven durant les seves estades en què, com deia aquella dona, recorria amb tant de gust els pobles i els camps de Menorca, si bé en la seva primera estada de 1867 el paisatge li va semblar menys atraient que el d’Eivissa i el de Mallorca. De tot plegat en deixà constància a les pàgines que redactà entre 1888 i 1889, després de posar en ordre l’enorme cabal de materials acumulats. Per tal de dur a terme la part de Menorca, l’Arxiduc havia fet servir la metodologia ja aplicada en altres treballs anteriors, les anomenades Tabulae Ludovicianae: un qüestionari de cent pàgines que constitueix una guia per a la recopilació exhaustiva d’informació dels més diversos aspectes de la geografia física i humana, flora, fauna, costums i tradicions, modalitats lingüístiques i literàries, etc.[xxiii] Les Tabulae coincideixen amb els programes d’instruccions als viatgers redactats per les societats etnològiques i geogràfiques de l’època.[xxiv] Tot i que no depenia de cap institució universitària ¾encara que era membre de moltes societats geogràfiques i acadèmies europees¾ i, per tant, gaudia d’una enorme llibertat d’actuació, l’Arxiduc no era de cap manera un simple erudit diletant. Més aviat feia servir una metodologia rigorosa i clara, amb una recollida de dades exhaustiva i sistemàtica mitjançant el treball de camp. Tenia una concepció positivista de la ciència, molt influenciada pel mètode historicocultural alemany encunyat sobretot per Friedrich Ratzel,[xxv] molt més descriptiu que no analític i interpretatiu.
Sense cap dubte, l’Arxiduc dissenyà, coordinà i dirigí tot el projecte, és clar que per a recopilar un cabal tan immens d’informació hagué de bastir una xarxa d’informadors. Caldria recordar els noms de Joan Font, Joan Pons i Soler, Joan J. Rodríguez Femenias, Joan Taltavull, Maurici Hernández, Rafael Prieto i Caules, etc., així com directors d’organismes públics, secretaris municipals i altres funcionaris que subministraren informació oficial.[xxvi] Però sens dubte el node principal d’aquesta xarxa fou Francesc Cardona Orfila. El capellà i naturalista maonès l’arribà a visitar en diverses ocasions a Miramar com ara l’abril de 1890, en aquesta ocasió per ajudar-lo a acabar la redacció de la part general de Menorca.[xxvii] En l’opinió de Josep Miquel Vidal, l’Arxiduc fou una baula fonamental de la xarxa científica de la Menorca de l’època. El procés de preparació d’aquesta autèntica enciclopèdia il·lustrada que són els dos toms de L’illa de Menorca degué tenir un efecte de contribució molt particular a l’ambient de creativitat científica que va caracteritzar la nostra illa al final del segle xix.[xxviii]
Al començament de juliol de 1890 la Biblioteca de Maó rebia el volum corresponent a la Part General,[xxix] és a dir, la que descriu la geografia física, la demografia, els costums i les tradicions populars, l’estat cultural i educatiu, l’arquitectura, l’economia i l’administració.[xxx] Un any més tard apareixia el tom de la Part Especial, dedicat a descriure de manera sistemàtica els paisatges rurals i urbans, amb profusió de notícies històriques, arqueològiques, etnològiques, etc. Dividit en dotze capítols, l’últim està dedicat a la descripció completa del litoral. En total són 1.058 pàgines il·lustrades amb 18 litografies de color i 255 gravats en blanc i negre, de gran valor també com a document històric.[xxxi]Al pròleg, l’autor justifica que hagi estat tant temps a enllestir la descripció de Menorca:
La meva semblança de Menorca satisfà un vell deute. Tan familiars m’eren els paisatges de l’illa i han sigut tantes les vegades que he vorejat les seves costes que sovint he tingut la impressió d’haver-ho descrit d’antuvi. En tot aquest temps se m’havien acumulat tantes notes i dibuixos que vaig decidir no separar-me de les Balears que no hagués conclòs la meva descripció de la Balearis Minor; i així succeí que vaig passar mesos, fins i tot anys sencers, a les seves assolellades ribes. Confii que els menorquins em perdonaran el retard, car m’he esforçat particularment en descriure el seu país d’una manera més detallada i completa que en el cas de les seves dues germanes.
I, en efecte, l’esforç i la demora van valer la pena. Si el Die Balearen ha estat considerada l’obra monogràfica més extensa sobre una regió publicada en el segle xix, amb molt més motiu es pot aplicar això a Menorca.
Què ens diu a nosaltres, homes i dones del segle xxi, aquesta Menorca descrita per l’Arxiduc fa 125 anys? La història és alhora canvi i continuïtat. Ha canviat la societat i ha canviat el territori. Però no ho ha fet prou perquè no puguem reconèixer en les pàgines dels dos toms de l’Arxiduc tants recons i paisatges que ens semblen familiars o perquè no hi puguem identificar elements substancials de la nostra cultura.[xxxii] L’Arxiduc veia els nostres avantpassats com a exagerats amants del seu país, però també, i amb poques excepcions, com a un poble treballador i emprenedor, relativament culte i civilitzat, cívic i honrat, amb un fort sentit de comunitat insular, però a la vegada oberts a les novetats. Potser exagerava, és clar. Però no estarà de més recordar aquests valors en aquest moment de certa desorientació i canvi accelerat que presideix el nostre temps. Uns valors que, enmig de tanta incertesa, ens han d’ajudar a guanyar el futur. Del propi Lluís Salvador voldria posar de relleu dues actituds. La primera, la passió pel coneixement científic i sistemàtic de la nostra illa i la vocació de donar-la a conèixer a fora. Afortunadament són molts els investigadors que avui estan embarcats en aquesta tasca, en tots els camps de coneixement; ells han fet i fan de Menorca una de les terres més estudiades de la Mediterrània, no amb afany localista sinó universalitzador. La segona actitud és el respecte reverencial, gairebé sagrat, per la natura i el paisatge, tant el menorquí com de les altres terres que Lluís Salvador visità. L’any 1912 escrigué: «Sa contemplació de sa natura presa així com és degut, ha d’ésser mirada com una oració en la qual s’homo s’inclina, sumís, davant es Criador de tots aqueixos miracles».
Senyores i senyors. Amb l’Any Arxiduc Lluís Salvador, Menorca recorda la figura durant molt temps mig oblidada del savi príncep austríac. A ell, però, no li agradaven gaire els grans esdeveniments ni els protocols oficials. Si realment volem homenatjar l’Arxiduc, no cal que organitzem actes solemnes ni que li dediquem carrers ni monuments, que potser també ho hauríem de fer. Crec que ell el que ens demanaria és que donem suport a la recerca i als nostres investigadors, que difonguem el coneixement dins i fora de Menorca i que estimem i conservem el paisatge que ell tant va estimar i apreciar. Moltes gràcies.
[i]«Cerca de Praga ha fallecido el archiduque de Austria Salvador [sic]».
[ii] El Bien Público, 18 d’octubre de 1915: «Ha fallecido en el castillo de Brender [sic], cerca de Praga, (Hungría) [sic] Su Alteza el Archiduque de Austria Luis Salvador, propietario de la hermosa finca “Miramar” de Mallorca, en donde tantos años ha vivido».
[iii] Aquest cert sectarisme no ha de sorprendre perquè La Voz de Menorca i el republicanisme s’havia pronunciat obertament en favor dels aliats i en contra dels imperis centrals, amb els quals simpatitzaven, per contra, els conservadors. La Gran Guerra tingué a Espanya en general i a Menorca en particular un marcat biaix ideològic.
[iv] El Bien Público, 21 d’octubre de 1915. Gairebé dos mesos més tard, el 15 de desembre, reproduí l’article «Ensueños vividos. La obra de un príncipe», de Miquel dels Sants Oliver, publicat al diari barceloní La Vanguardia.
[v]«Memoria reglamentaria», Revista de Menorca (1916), pàg. 294. L’Ateneu havia nomenat l’Arxiduc soci d’honor el 14 de febrer de 1909. El mes de maig, una comissió de l’Ateneu visità el príncep austríac a la seva residència de Miramar, als quals manifestà que seguia de manera assídua les activitats de l’Ateneu i llegia la Revista de Menorca. Dos anys més tard, la Revista de Menorca publicava un perfil biogràfic extret de la biografia escrita per Pere Bonet de Los Herreros. Vegeu «Biografía de S. A. I. y R. el Serenísimo Señor Archiduque de Austria Luis Salvador de Habsburgo-Lorena y de Borbón, Socio de Honor del Ateneo», Revista de Menorca (1911), 292-299.
[vi] Segurament el relat més conegut on hi apareix l’Arxiduc és Mort de dama, de Llorenç Villalonga.
[vii]«Historiografía», Revista de Menorca (1921), pàg. 40.
[viii] Traducció a cura de Bárbara i Carlos Sánchez Rodrigo supervisada pel professor Tomàs Vidal Bendito, autor de les notes finals.
[ix] La bibliografia sobre la persona i l’obra de l’Arxiduc és molt considerable. Un dels llibres més interessants és el de Sebastià Trias Mercant, L’Arxiduc Lluís Salvador. Una història de vida. Palma: Govern Balear. Conselleria de Cultura, Educació i Esports i Edicions Cort, 1994. També Juan March Cencillo, El Archiduque. Biografía ilustrada de un príncipe nòmada. Palma: J. de Olañeta, Editor, 1991. Sobre la psicologia del personatge, José María Sevilla Marcos, «Ensayo psicológico sobre el Archiduque Luis Salvador de Austria», en Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics, 17 (2007), 147-162.
[x] Era filla de Maria Isabel de Borbó, filla de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Reina de les Dues Sicílies pel seu matrimoni amb Francesc I.
[xi] S’ha dit que parlava 14 llengües, inclosa la catalana. La seva llengua materna era l’italià, però el gros de la seva obra és en alemany.
[xii] Bartolomé Ferrá Juan, El Archiduque errante. Luis Salvador de Austria. Barcelona: Montaner y Simón, 1948.
[xiii] Juan March Cencillo, El Archiduque, cit.
[xiv] J. M. Sevilla Marcos, «El Archiduque Luis Salvador, antropólogo del Mediterráneo», en Anthropologica, 7-12 (1993), p. 53-58.
[xv] L’any 1872 adquirí la finca Miramar, en un paratge privilegiat de la Serra de Tramuntana. Des d’aleshores i durant molts anys, passaria llargues temporades a Mallorca. Alternava la seva residència a Miramar amb la de Zindis, vora Trieste i, des de 1899, a Ramleh, indret proper a Alexandria, i les illes Jòniques. A part, és clar, de les seves escapades a la cort vienesa i els seus constants viatges. L’agost de 1913 partiria de Mallorca cap a Zindis. Mai més no tornaria a les Balears.
[xvi] Vegeu la biografia de Miquel Barber Barceló, Un mahonés ejemplar del siglo xix: estudio biográfico del Licenciado Rdo. D. Francisco Cardona y Orfila, Hijo Ilustre de Mahón, 1833-1892. Maó: Miquel Barber Barceló, 1978.
[xvii] Diario de Mahón, 31 de juliol de 1869. La gasetilla avançava que els toms següents es referirien a Mallorca i a Menorca.
[xviii] Això fou almenys el que publicà El Bien Público el dia abans de l’arribada de l’Arxiduc, el 6 de juny. L’endemà el Nixe fondejava al port de Maó. També s’esperava que visitàs les col·leccions, museus i biblioteques de la ciutat.
[xix] Cf Guillermo de Olives Pons, «Presentación», a La isla de Menorca. Traducción de los tomos VI y VII de Die Balearen del Archiduque Luis Salvador de Austria. Palma: Caixa de Balears Sa Nostra, 1982, p. XI.
[xx] Sobre la Revolució de 1868 vegeu Miquel À. Casasnovas, El Sexenni Revolucionari a Menorca (1868-1874). Palma: Documenta Balear, 2001.
[xxi] Per a una visió en profunditat, vegeu Miquel À. Casasnovas, Història econòmica de Menorca. La transformació d’una economia insular (1300-2000). Palma: Editorial Moll, 2006.
[xxii] No el veuria en la primera visita, ja que formalment començà l’activitat l’any 1869. És significatiu, tanmateix, que el primer director fos el seu amic Francesc Cardona i Orfila, una decisió que resultà molt polèmica a l’època per mor de les pugnes polítiques, en plena època revolucionària.
[xxiii] Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, Tabulae Ludovicianae. Praga: Im Selbsverlage, 1869. Es poden consultar en versió facsímil a http://www.ludwigsalvator.com/digi/tabulae/tabulae.htm. Sobre les Tabulae vegeu també Sebastià Trias Mercant, «Las “Tabulae Ludovicianae” de Luis Salvador. Necesidad de una edición», en Estudis Baleàrics, 39 (1991), p. 127-144.
[xxiv] Veu «Habsburgo Lorena, Luis Salvador», en Carmen Ortiz García i Luis Ángel Sánchez Gómez (eds.), Diccionario histórico de la antropología española. Madrid: Centro Superior de Investigaciones Científicas, 1994, 364.
[xxv] Sobre l’adscripció teòrica i metodològica de l’obra de l’Arxiduc, vegeu Sebastià Trias Mercant, «Las “Tabulae Ludovicianae” de Luis Salvador», cit.; «El programa metodològic a l’antropologia de Lluís Salvador», en Estudis Baleàrics, 11 (1983), 91-106.
[xxvi] L’Arxiduc mateix recorda alguns d’aquests noms al pròleg a la Part General. Vegeu també Andreu Murillo, «Els col·laboradors menorquins de l’obra Die Insel Menorca de Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena», en Estudis Baleàrics, 41 (1991), 39-46.
[xxvii] El Liberal, 1 d’abril de 1890.
[xxviii] Josep M. Vidal Hernández, «Naturalistes menorquins i estrangers a Menorca en el darrer terç del segle xix. Un model de xarxa científica», en Josep Batlló Ortiz, Pasqual Bernat López i Roser Puig Aguilar (eds.), Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Barcelona: Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 2003, 144.
[xxix] La premsa insular saludà amb elogis aquest primer volum. Vegeu El Liberal, 8 de juliol de 1890; El Bien Público, 8 de juliol de 1890. La Revista de Menorca en va fer una ressenya signada per Teodoro Ugarte que incloïa la traducció castellana del pròleg i de diferents fragments interessants, si bé va sortir publicada alguns anys més tard. «Bibliografia. Die Balearen in Wort und Bild gestchildert (Las Baleares descrites en palabras y dibuixos). Menorca», Revista de Menorca (1911), 3-12.
[xxx] Una particularitat d’aquest tom és que no està dividit en capítols ni té índex, la qual cosa sovint dificulta la localització d’un tema concret.
[xxxi] Les 1.058 pàgines dedicades a Menorca contrasten amb les 309 de les Pitiüses i suposen el 26% del total de l’obra. Els toms de Mallorca sumen 2.704 pàgines.
[xxxii] És molt interessant veure quins són els canvis concrets que s’han operat en el territori i la societat. Un assaig d’això és l’article de Lluc Julià «Menorca entre dos segles. L’illa de Menorca de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, avui», en Mètode, 58 (2008), 36-41.
Comment