Els governs progressistes encara no han enfilat l’agulla quan ja tornam a sentir la cansada salmòdia dretana de què tornen els del No (a tot). Fa quatre anys, l’argument sobre la conveniència d’acabar amb els governs dels adeptes del No va fer furor electoral gràcies a la insistència del PP i a la caixa de ressonància dels escolans mediàtics habituals. I gràcies, també, al suport (¿incondicional?) de les forces socials partidàries del Sí (a tot): pocs però selectes empresaris, molts promotors immobiliaris i alguns aguts constructors. I per a reblar l’argument de la contumaç perversitat dels sequaços del No, el PP i els seus acòlits van enarborar l’al·legòrica bandera de Torralbenc, emblema de la promesa terra de salvació econòmica.
Ara hem vist governar sense fermalls els addictes al Sí (a tot). Per començar, es van arrogar, sense rubor, la veritat absoluta que (deien) els havia atorgat la majoria electoral absoluta. Davant la pregonada inseguretat jurídica de l’esquerra, s’imposava una acció de govern valenta i decidida que, afirmaven, ens trauria del pou.
Quatre anys després, les rotondes a mig fer són les restes del naufragi simbòlic de la supèrbia del PP. El TIL ja no trepitjarà l’educació dels infants. Un trist parc aquàtic (construït en un ANEI amb l’excusa de desestacionalitzar) ha esdevingut el monument als caiguts per la manera d’entendre l’interès general del PP. I Torralbenc, bandera com era, pot acabar per penjar, com una espasa de Dàmocles judicial, sobre alguns caps egregis del PP.
Mentrestant, l’atur segueix obrint ferides, els joves emigren, molts immigrants han tornat al seu país i la majoria dels nous contractes són indignes. Ni que fos per vergonya, hauríem d’exigir que l’hotel del ditxós parc aquàtic obris durant vuit mesos l’any.
Als partidaris del Sí (a tot) ja no els queda ni el mirall (entelat) d’Eivissa. Allà també han guanyat els del No (a tot). I, endemés, part damunt de la fredor dels nombres, hi ha la crua realitat: A Eivissa, per créixer han hagut de malbaratar el patrimoni natural i gairebé duplicar la població. A l’hora de repartir els beneficis del creixement, toquen a prou manco per cap que no a Menorca.
El menorquins hem deixat el PP amb el Sí (a tot) a la boca. Ha estat després de molt de dir i de repetir i, en canvi, no fer gaire cosa més que provocar (en quatre anys!), el tuf desastrós de Milà i la indignació social pel TIL i la carretera. I després d’aprovar, in extremis, una Norma urbanística transitòria que, com la rotonda de Biniai, no mena enlloc concret ni condret.
En política (com en la vida), més enllà del No i part damunt del Sí, hi ha sempre la importància del Com.
