Vell talaiot, qui de tan alt domines,
què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l’infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l’esperit!
Lo Talaiot, de l’escriptor Àngel Ruiz y Pablo mostra eloqüent com les Taules i els Talaiots són avui encara nostre GPS més bo per ubicar Menorca i la seva gent en l’univers del nostre esdevenir com éssers i coses…abocats en l’infinit.
La arqueòloga Marija GIMBUTAS (1921-1994) be ho recalca dient “Tot quant fou, ho és avui també”. Els anys emperò volen fer perdre un llençol…de com la gent de Melousa (Menorca) “Copiosa en bestiar” (encara avui ho és), s’organitzà per conviure a ponent del Mar d’Enmig.
Foren els Argonautes guiats per Jason amb el seu vaixell l’Argo enfilant sempre cap al Ponent qui arribaren a les costes de Melousa…amb certesa no es sap si bé el mite ho pot donar a entendre.
Emperò el fet palès que les Taules i els Talaiots assenyalen és que fou cap al cel i el mar de Migjorn on aquests monuments foren orientats mostrant el camí de Llevant a Ponent que els marins travessaren.
La constel·lació del Centaure (visible llavores quan Thuban era la estrella polar en la constel·lació del Dragó), estesa de La Quilla i La Nau a La Creu del Sud és la latitud emmarcada per les Taules, lloses de la nau “a la vela”… per la festa major dels poblats talaiòtics a la Tardor renovellant així amb l’anyada recollida (el seu Any Nou), el ritme cíclic de la fertilitat, la salut i la memòria als avantpassats.
La societat talaiòtica (prèvia a la cultura dels Foners bèl·lics), era pacífica i fruïa en ecologia amb una economia sostenible perquè tenint la mare terra com espai viu i sacre era més que matriarcal (jerarquitzada), matriu-cèntrica mes tots lligada a les forces vitals dels vius, del món i de l’univers. Com diem col·loquialment “Tots eren fills i filles de pare i mare”…no hi havia classes ni castes.
Vet aquí que més que les armes eren les eines quant els seus habitants valoraven: la caça, la pesca, la ramaderia, els forns, la ceràmica…tot era fet amb un sentiment agraït i d’esforç grupal…i força n’hi hagué pel alçar els seus monuments!
Els seus poblats eren espais oberts sense fortificacions i són els seus enterraments que ens mostren com eren els collars de conxes, pedretes i ossets que com amulets lluïen les seves creences en un renovellament semblant a les llavors que moren per rebrotar de bell nou al ritme de les estacions de l’any. Sí, eren unes gents molt Bio!
La força tel·lúrica dels assentaments talaiòtics encara avui ens dona a sentir que el sentir-se abocats…al cel, a la lluna i a les boirades…són el pervindre més venturós i el GPS més segur del esdevenir d’un col·lectiu que fa bolla i pinya amb tot i amb tothom.
