Ens ha deixat en Charles Aznavour, als noranta quatre anys. Ha estat després de més de setanta enamorat de la música. Tot ho ha fet per amor a aquest art. Com reflectia la lletra d’una melodia preciosa que el va encimbellar a la fama, “un món cruel m’ha condemnat / sense compassió m’ha sentenciat / en canvi, no sento temor / morir d’amor. / Mentre que em jutgen la vida / tan sols veig una sortida / en contra del meu cor / morir d’amor”.
Havent venut més de cent milions de discos, tan sols l’ha pogut vèncer/tombar la mort. Mentrestant, no tan sols va encisar França. Digueu-me, si no, com s’ho va fer per a traspassar fronteres i mantenir sempre viva la flama entre milions de fans. Arreu se’l plora i se’l trobarà a faltar. Amb veu bohèmia, melosa, greu i romàntica t’enganxava i et transportava. A l’extrem d’embolcallar-te plenament fins a enlairar el foc dels sentiments.
“Emmenez moi / Porteu-me a la fi del món, al país de les meravelles. Em sembla que la misèria és menys dolorosa sota el sol…” Heus ací l’ extracte d’una altra de les seves cançons memorables. Un cantant a qui molts consideren el Frank Sinatra europeu… i jo crec que molt encertadament. Sense cap mena de dubtes. Quan pujava damunt de qualsevol escenari, l’ambient es transformava i tot es convertia en un entorn fantàstic.
Els seus pares eren emigrants armenis. Es van conèixer a París. Allí muntaren un restaurant, on anava la classe bohèmia del teatre i algun que altre cantant com la pròpia Edith Piaf. Fou ella qui descobrí el seu carisma tònic i de compositor, després de criar-se en aquest entorn. Per això no sorprèn la seva afecció pel món de la tramolla i el cant. Fins el punt d’esdevenir, alhora que cantant, un actor de cinema contrastat a nivell internacional. Fins i tot va rebre la Palma d’Or del Festival de Cannes.
L’any 2002, participà en el que és, potser, el seu paper més personal (en la pel·lícula “Ararat, d’Atom” Egoyan). Tracta del genocidi salvatge que va patir el poble armeni, l’any 1915, per part de Turquia, durant la primera guerra mundial. Un segle després — amb un president com Recep Tayyip Erdoğan– tampoc no és que puguin llençar coets…
Pel que fa a cançons mítiques, qui no recorda la bellesa de Que c’est triste Venice, La bohème, Les plaisirs démodés, Comme ils disent, L’amour c’est comme, Et pourtant, Hier encore, Le temps, Les comèdiens, Désormais, She, Sur ma vie, Il faut savoir, Mes emmerdes, La Mamma, el propi Mourir d’aimer i tantes d’altres ?
A hores d’ara –al principat– els entestats en el tema de l’inacabable dret a decidir aprofiten qualsevol avinentesa per a barrejar conceptes… Com ara agafar una festa major, un partit de futbol a Can Barça o l’aniversari de l’1.O per a fotre-hi cullerada. De la mateixa manera, clonant la tàctica, en motiu de la mort d’un gran cantant, em pregunto: sense ésser jo “sociata”, què ho fa que els “indepes” s’hagin acarnissat amb en Joan Manuel Serrat per contradir-los amb alguna de les seves declaracions ? Anys enrere, quan va plantar cara a la dictadura, bé que el van aplaudir !
Tant de bo que sorgeixi ben aviat gent del tarannà de l’Aznavour per a dur les regnes polítiques del país ! De ben segur que l’afinarà molt més que el propi Quim Torra –el primer d’octubre– esperonant i aclamant els CDR. Més que patètic !
