Hi ha lloc màgics, dels que t’enamores. T’enamores d’un cel blau, de carrerons, places i molls, d’un verd esplendorós, d’un mar al fons, però ho fas realment pel que vius sota aquest cel, en aquests carrerons, places i molls emmarcats de verd i mar. Pel que vius en solitud i, sobretot, pel que comparteixes amb persones de sempre o nouvingudes.
Vaig conèixer una jove que es va enamorar de Menorca, on arribà a soles per a una estada curta. En aquest petit paradís la vida va regalar-li estones de silenci i calma, i un “pare menorquí”, a qui va trobar a un dels millors llocs i dels millors moments on podia trobar-lo, Na Macaret, a l’estiu.
Amb aquest pare, arriba una “mare menorquina” i tota la gent que els envoltava, una primera navegació per la costa nord, vivències compartides, acollida i caliu constants. La seva acollida i el seu caliu van créixer amb les d’altres i, prest va descobrir-se enamorada de Menorca.
En perdre el seu lluitador “pare menorquí” recordà aquest enamorament, sentí una gratitud immensa per totes les persones que l’havien nodrit, i fou conscient de com s’havia aprofundit darrerament. S’atreví a demanar a la vida temps.
Temps per seguir enamorada sota aquest cel blau, abraçada per carrerons, places i molls emmarcats de verd i mar. Temps per compartir el seu enamorament i per no penedir-se de no haver-ho fet tant como volia quan arribàs el proper comiat.
Perquè és això el que enyorem quan algú marxa, lluny o per sempre: no haver aprofitat quan el teníem a prop per veure’l més, xerrar més, riure més, gaudir més, no haver invertit més temps en enamorar-se de les persones que fan dels llocs i la vida quelcom màgic.
