Homilia de Sant Antoni

La vida i l’exemple de Sant Antoni ha inspirat a l’Església de Menorca des de fa vuit segles. Amb el retorn del cristianisme a la nostra illa, es va estendre també la devoció a aquest sant monjo, al qual s’invoca i celebra a tots els racons de la Menorca. És polit i significatiu celebrar la festa de Menorca al dia propi d’aquest sant del segle IV, que va passar la major part de la seva vida al desert d’Egipte.

1.- Créixer com Església de portes obertes

La memòria de Sant Antoni encoratja també a la nostra Església de Menorca perquè compleixi la seva missió, que és fer present Jesucrist i el seu Evangeli als homes i dones d’aquesta terra. L’amor a Crist va omplir la vida de Sant Antoni fins al punt que, segons explica Sant Atanasi, “exhortava a tots a no preferir res a l’amor de Crist” (Vita Atanasii, c. 14).

Per dur a terme aquesta missió, els cristians de Menorca, després d’un any de reflexió i discerniment, ens hem fixat com a objectiu obrir les portes de la nostra Església. Per això ens hem proposat com a prioritat pastoral “créixer com Església de portes obertes“. Sabem bé que una Església que es tanca en si mateixa, s’asfixia i sentim la necessitat d’una major obertura a les nostres comunitats. Si les nostres parròquies i comunitats no miren cap al món, si només es miren a si mateixes, acabaran podrint-se i corrompent-se.

El Papa Francesc, que està encoratjant aquest moviment d’obertura en tota la nostra Església, insisteix que l’Església no pot ser una duana, que no es necessari aixecar murs, sinó que cada comunitat cristiana ha de ser hospital de campanya, oasi de misericòrdia, casa que acull a totes les persones, santuari on els assedegats van a beure per seguir caminant.

Ara bé, créixer com Església de portes obertes ens exigeix ​​realitzar un doble moviment. Hem d’obrir les portes perquè altres puguin entrar, però també hem d’obrir les portes perquè nosaltres sortim.

2.- Obrir perquè tots entrin

El primer és obrir les portes perquè tots entrin. Comprovam amb dolor i penediment que hem tancat moltes portes, que hem posat massa obstacles i aixecat massa murs. Amb facilitat, ens tancam en esquemes prefixats, en costums o maneres d’actuar que resulten excloents (de les dones, dels qui són diferents, dels emigrants, etc.). És hora d’obrir les portes. Per això necessitem conrear tres actituds, que considero fonamentals.

La primera és l’acollida. L’actitud dominant entre nosaltres no pot ser la de jutjar, sinó la d’acollir; no la de condemnar sinó la d’enderrocar els murs. S’ha de començar atenent el qui ve ferit, sense demanar-li res més. Això ens exigeix ​​una gran capacitat de comprensió i una obertura de ment i de cor per comprendre els altres i respectar-los. Ens demana també gran capacitat d’escolta, d’atenció al que ens demanen, de disponibilitat per comprendre i d’humilitat per aprendre.

La segona actitud bàsica és la d’acompanyar. Hem d’aprendre a acompanyar els nostres contemporanis que viuen sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist. Hem d’apropar-nos a ells, caminar amb ells per acompanyar-los en la seva recerca de sentit i de vida, aprenent a conduir-los a Crist respectant la seva llibertat, proposant l’Evangeli com a camí de vida sense violentar la seva consciència.

La darrera actitud és el servei. Una Església de portes obertes és una Església que se situa en la societat com servidora de tots, especialment dels més dèbils. Això requereix allunyar tota actitud de prepotència i tota pretensió de domini, per posar-nos al servei de tots aquells que la societat ha deixat en els marges. L’experiència de l’amor, la misericòrdia i la tendresa del Pare ha de conduir-nos a promoure la fraternitat entre els homes i a cercar els últims.

Obrir les portes suposa, per tant, acollir, acompanyar i servir a tots. Així els menorquins sentiran l’Església com la seva família, com la casa en la qual poden entrar quan vulguin. Ningú pot sentir-se exclòs de l’Església.

3.- Trepitjar el carrer

Però les portes no s’obren només perquè altres entrin, sinó per sortir nosaltres per elles. Els cristians de Menorca hem de trepitjar el carrer, sortir a les places i camins, perquè els homes i dones d’aquesta terra tenen dret a rebre l’anunci de l’Evangeli. Es precís sortir al carrer a cercar a la gent i conèixer a les persones pel seu nom.

En aquest punt és molt important prendre consciència que aquells qui han de sortir al carrer no són només el bisbe i els capellans, sinó tot el poble de Déu, i molt especialment els laics. Som tots els cristians els que hem de creuar el llindar de les nostres esglésies i sortir al carrer. Tot deixeble de Jesús és missioner i, per això, corresponsable de la vida i missió de l’Església. Viure-ho així ens demana un fort canvi de mentalitat, perquè tenim la tendència a pensar que la missió és cosa només de la jerarquia de l’Església i no una joiosa realitat en què està implicat tot cristià.

Es precís també un canvi en la vida de les nostres comunitats i parròquies, perquè tenim la tendència a quedar-nos com sempre, dirigint la nostra atenció només als que vénen a les nostres esglésies. Si obrim les portes és per sortir a cercar l’home que necessita la nostra ajuda, per apropar-nos a ell i posar-nos a caminar al seu costat. Hem de convèncer-nos que les nostres parròquies no existeixen per als que vénen a Missa, sinó per als que no hi venen. Les nostres parròquies tenen com a missió fer present Jesucrist enmig d’aquesta societat; existeixen per evangelitzar.

4.- Invocar a Déu

Estic convençut que tot aquest programa d’obertura no és una iniciativa nostra. Si així ho fos, estaria condemnat al fracàs. Nosaltres som només instruments en mans de Déu, servents seus. Per això, és impossible realitzar aquest programa si no vivim molt units a Déu i si no convertim la pregària en l’eix de la nostra vida. Són dos aspectes de la vida cristiana en els quals va destacar Sant Antoni, el nostre patró. Ell va ser un home de Déu, ple del seu amor, fins al punt que era conegut com “l’amic de Déu” (Vita Antonii, c. 4). I va ser també home de pregària profunda, que va convidar a moltes persones a retirar-se al desert interior per trobar Déu en l’oració.

Confiats en la seva intercessió, demanam al Pare que enviï l’Esperit Sant, i sigui Ell, amb el seu alè, el que obri les portes de la nostra Església, trencant els seus temors i dependències, perquè siguin molts els que puguin entrar per elles i perquè, amb l’alè de la seva força, tinguem el coratge de sortir a l’encontre dels nostres germans.