Vaig escriure un cop sobre persones que eren arrels i somnis, persones que ens ajudaven a bastir les nostres conviccions i nodrien, alhora, l’esperança de poder créixer, personalment i professional, arrelats en elles. “Refugi”, de Clownidoscopio Teatre, que ha acollit aquests dies el Teatre Principal de Maó, m’ho ha recordat.
La meva interpretació, un tant esbiaixada, de la proposta del duo conformat per Monma Mingot i David Noel, em feu pensar que si hi ha persones que són arrels i somnis, és perquè la vida també ho és, d’arrels i somnis. La vida es bressola en una eterna dicotomia, en una paradoxa irresoluble.
Per una banda, la necessitat de ser part. Ser part d’un llinatge, d’un poble, d’un temps. Tenir una parella, formar una família, compartir un grup d’amics, parlar una llengua comuna, participar de les tradicions i els costums del nostre entorn, deixar una petjada, petita o gran, prova que vam viure.
Per altra banda, el desig d’anar més enllà del que aquesta necessitat comporta. Superar els propis límits, viatjar, descobrir altres realitats, adquirir nous coneixements i habilitats diferents, trencar amb tot per tornar a començar, creure que els somnis són possibles i engrescar-se per fer-los realitat.
És pot crear llar o viure a casa voladora; hom pot decidir si fa prevaler ser part o caçador de somnis. Totes dues opcions són vàlides, com vàlid es voler combinar-les. És lícit refugiar-se en una de les dues però ningú no ha de sentir-se obligat a romandre per sempre en la que un dia va triar.
Perquè la vida és bressola en eterna dicotomia, hem d’acceptar que cadascú tria en quina part vol estar i respectar a qui canvia.
