Malas

Empeñados como están algunos congéneres del sexo masculino en demostrarnos sistemáticamente su capacidad para resolver sus diferencias a cuchilladas, puñetazos o tiros y su expeditiva manera de solventar sus dificultades para asumir el papel de pareja, ex pareja o progenitor, pasan en ocasiones desapercibidas noticias malas protagonizadas por algunas congéneres del sexo femenino. No es un gran descubrimiento que hay hombres malos, pero también hay mujeres malas.

(Presuntamente) malas como las vinculadas directamente a Infancia Libre o a casos similares, que sin tener contacto con esta asociación – a la que la Policía Judicial pide que se abra una causa por organización criminal- , cumplirían uno o varios parámetros indicativos de una posible actividad ilícita, según fuentes de la investigación a las que han tenido acceso la Cadena Ser.

Estas mujeres, presuntamente malas, habría interpuesto denuncias de violencia de género y por abusos sexuales, presuntamente fraudulentas, con la colaboración de los mismos profesionales y la representación legal de los mismos abogados, todo bajo la coordinación desde la asociación Infancia Libre. Otras, presuntamente malas también, podrían haber hecho cosas parecidas yendo por libre, sin Infancia ídem que valga.

No es tampoco un gran descubrimiento que las relaciones de pareja y familia son un mundo, un mundo, hasta hace relativamente poco, conocido, abierto a horizontes inexplorados a medida que la igualdad de derechos ha ido avanzando. Se puede entender el desconcierto ante los cambios que se han ido produciendo. Se puede entender la decepción porque las cosas no hayan salido como una esperaba. Incluso se puede entender la rabia por la aparente facilidad con la que ellos han logrado acceder a territorios reservados tradicionalmente a las mujeres, como la crianza de los hijos.

Se nos ha insistido en que nuestro cuerpo es nuestro y que nosotras parimos, nosotras decidimos. Pero los hijos no son de sus madres ni de sus padres, más bien es al contrario: las madres y los padres son de sus hijos.  Las madres y los padres -las madres y las madres, los padres y los padres- se deben a sus hijos a quienes han de ofrecer amor, seguridad y bienestar, cada uno, en pareja o fuera de ella, desde sus posibilidades y capacidades.

Y esto es tan así ahora, como lo era en la España de hace 50 años en familias tradicionales, casas de viudos/as más o menos desconsolados o de solteras descarriadas (aquí sí sólo ellas, que al soltero esto no aplicaba). Es tan así como lo ha sido, salvando las distancias geográficas, económicas, sociales y culturales, desde tiempo inmemorial, por muy antiguo que suene.

Por eso, poner por encima de los hijos el desconcierto, la decepción o la rabia; utilizar (abusar realmente, habida cuenta su escasez),  los recursos policiales, sociales y judiciales  retorciendo, presuntamente, la realidad, acusando de manera fraudulenta a una parte – en este caso, padres- de hechos deleznables para privarles, a ellos y a sus hijos, de algo que les corresponde, separándoles meses y años en los casos más extremos, es de ser malas. No presuntamente malas, sino malas.

Dolentes

Entestats com estan alguns congèneres del sexe masculí en demostrar-nos sistemàticament la seva capacitat per resoldre les seves diferències a ganivetades, cops de puny o tirs, i la seva expeditiva manera de solucionar les seves dificultats per assumir el paper de parella, exparella o progenitor, passen de vegades desapercebudes notícies dolentes protagonitzades per algunes congèneres del sexe femení. No és un gran descobriment que hi ha homes dolents, però també hi ha dones dolentes.

(Presumptament) dolentes com les vinculades directament a Infància Lliure o casos similars, que sense tenir contacte amb aquesta associació – a la qual la Policia Judicial demana que s’obri una causa per organització criminal-, complirien un o diversos paràmetres indicatius d’una possible activitat il·lícita, segons fonts de la investigació a què ha tingut accés la Cadena Ser.

Aquestes dones, presumptament dolentes, haurien interposat denúncies de violència de gènere i per abusos sexuals, presumptament fraudulentes, amb la col·laboració dels mateixos professionals i la representació legal dels mateixos advocats, tot sota la coordinació de l’associació Infància Lliure. D’altres, presumptament dolentes també, podrien haver fet coses semblants, anant per lliure, sense Infància ídem que valgui.

No és tampoc un gran descobriment que les relacions de parella i família són un món, un món, fins fa relativament poc, conegut, obert a horitzons inexplorats a mesura que la igualtat de drets ha anat avançant. Es pot entendre el desconcert davant els canvis que s’han anat produint. Es pot entendre la decepció perquè les coses no hagin sortit com una esperava. Fins i tot es pot entendre la ràbia per l’aparent facilitat amb què ells han aconseguit accedir a territoris reservats tradicionalment a les dones, com era la criança dels fills. 

Més quan se’ns ha insistit que el nostre cos és el nostre i que si nosaltres parim , nosaltres decidim.  Però els fills no són de les seves mares ni dels seus pares, més aviat és al contrari: les mares i els pares són dels seus fills. Les mares i els pares -les mares i les mares, els pares i els pares- es deuen als seus fills als que han d’oferir amor, seguretat i benestar, cada un, en parella o fora d’ella, des de les seves possibilitats i capacitats.

I això és tant així ara, com ho era a l’Espanya de fa 50 anys en famílies tradicionals, cases de vidus / es més o menys desconsolats o de solteres esgarriades (aquí sí, només elles, que al solter això no aplicava). És tan així com ho ha estat, salvant les distàncies geogràfiques, econòmiques, socials i culturals, des temps inmemorial, per molt antic que soni. 

Posar per sobre dels fills el desconcert, la decepció o la ràbia; utilitzar (abusar realment, tenint en compte la seva escassetat), els recursos policials, socials i judicials retorçant, presumptament, la realitat, acusant de manera fraudulenta a una part – en aquest cas, pares- de fets rebutjables per privar-los, a ells i als seus fills, de quelcom que els pertany, separant-los durant mesos i anys en els casos més extrems, és de ser dolentes. No presumptament dolentes, sinó dolentes.