Alegria*, genuïna alegria, poderosa alegria capaç d’arrabassar amb el cansament d’un estiu intens, les tristeses i la decepció per un context incert i convuls que, amb prou feines, deixa espai a brins d’esperança. Alegria, genuïna alegria, poderosa alegria i el regal del “res és tan important i riure no costa tant”.
Una petita conversa teixida de reconeixement a l’esplèndida feina d’Àngela Vallès i de tot l’equip del Teatre Principal de Maó, em regala la coneixença d’un espectacle que m’havia passat desapercebut, el de Guillem Albà i La Marabunta, amb el que el coliseu maonès tancava la seva temporada primavera-estiu.
La distracció és comprensible. Fins i tot, el propi Albà va agrair la presència del públic, doncs es confessà sabedor de com d’atapeïda està l’agenda menorquina durant els mesos de juliol i agost, i conscient de com ho estan també les nostres vides, sovint assetjades per rutines feixugues, problemes reals o imaginaris, angoixes i frustracions, notícies dolentes, properes i llunyanes.
Albà no deixà passar l’oportunitat de fer notar ambdues realitats i ens va demanar -gairebé exigir, amb molta gràcia, això sí-, que tot quedés fora del pati de butaques per a què poguéssim gaudir durant una estona, autènticament i senzilla, amb la despreocupada espontaneïtat dels fillets, de la joia de viure. Música enèrgica sonada amb passió, clown, màgia riallerament màgica, el valor del somriure i de la calidesa, el bàlsam de l’abraçada i la carícia.
Enmig de la disbauxa, inadvertidament profunda, vaig recordar aquell personatge de la Susanna Tamaro que afirmava que la felicitat era, respecte de l’alegria, com un llum elèctric respecte al sol. “La felicitat sempre té un objecte, som feliços per alguna cosa, és un sentiment l’existència del qual depèn de l’exterior. L’alegria, en canvi, no té objecte. Et posseeix sense cap motiu aparent, en la seva essència s’assembla al sol: crema gràcies a la combustió del seu propi cor”, deia la vella Olga. I vaig recordar altres mestratges del “no hi per tant” i “riurem” i vaig prometre’m- qui sap si més d’un ho va fer- que no tornaria a oblidar aquesta lliçó i cercaria sempre l’alegria, l’alegria d’una música ben executada, la de les paraules engrescadores, del temps compartit, la rialla i la pell.
*Alegría
Alegría, genuina alegría, poderosa alegria, capaz de arrasar con el cansancio de un verano intenso, las tristezas y la decepción por un contexto incierto y convulso que, a duras apenas, deja un resquicio para briznas de esperanza. Alegría, genuina alegría, poderosa alegría y el regalo del “nada es para tanto y reír no cuesta tanto”.
Una pequeña conversación tejida de reconocimiento a la espléndida labor de Ángela Vallès y de todo el equipo del Teatro Principal de Maó, me regala el enterarme de un espectáculo que se me había pasado por alto, el de Guillem Albà y La Marabunta, con el que el coliseo mahonés cerraba su temporada primavera-verano.
La distracción es comprensible. El propio Albà agradeció la presencia del público, pues se confesó sabedor de lo apretado de la agenda menorquina durante los meses de julio y agosto, y consciente de cómo lo están también nuestras vidas, acosadas con frecuencia por rutinas, problemas reales o imaginarios, angustias y frustraciones, malas noticias cercanas y lejanas.
Albà no dejó pasar la oportunidad de hacer notar ambas realidades y nos pidió -casi exigió, con mucha gracia, eso sí-, que todo quedara fuera del patio de butacas para que pudiéramos disfrutar durante un rato, auténtica y sencillamente, con la despreocupada espontaneidad de los niños, de la alegría de vivir. Música enérgica interpretada con pasión, clown, magia risueñamente mágica, el valor de la sonrisa y de la calidez, el bálsamo del abrazo y la caricia.
En medio de esa sana locura, inadvertidamente profunda, recordé aquel personaje de Susanna Tamaro que afirmaba que la felicidad era, respecto de la alegría, como una lámpara eléctrica respecto al sol. “La felicidad siempre tiene un objeto, somos felices por algo, es un sentimiento cuya existencia depende del exterior. La alegría, en cambio, no tiene objeto. Te posee sin motivo aparente, en su esencia se parece al sol: crema gracias a la combustión de su propio corazón “, decía la abuela Olga. Y recordé a otros maestros del “nada es para tanto” y “reiremos”, y me prometí- quién sabe cuántos más lo hicieron- que no volvería a olvidar la lección y buscaría siempre la alegría, la alegría de una música bien ejecutada, la de las palabras alentadoras, el tiempo compartido, la risa y la piel.
