Oscar Wilde deia que“la diferència entre periodisme i literatura rau en que el primer és il·legible i la segona no es llegeix”. Plenament d ́acord. Més encara quan el gremi de llibreters s ́ha acaba d’inventar la idea de programar una “diada del llibre” alternativa pel proper dia 23. No anem bé per anar a Sants ! Més d ́un s ́ha begut l ́enteniment. Espero i desitjo que imperi el seny i se n ́oblidin de fer-la. El tema no es pot circumscriure exclusivament a l ́àrea econòmica. Abans, el focus cal concentrar-lo en els principis de salut, sanitat, higiene i rigor.
No he parat mai de reiterar que m ́hauria agradat un munt exercir de periodista al llarg de la meva etapa laboral. Impossible, però. Diferents factors –que ara no vénen a compte– ho van impedir. Això sí, val a dir que em vaig acoblar amb motivació i entrega màximes al sector financer. Concretament al de les “missing” caixes d ́estalvi.
Tinc un molt mal record envers la figura d ́un professor de carrera, a la UAB (en José Luis Martínez Albertos). Un “xulo madrileny” que en sabia un pou de redacció periodística. No tenia tanmateix gaire traça en la vessant pedagògica. Estigué a punt de truncar la meva il·lusió, fent que ho engegués tot a dida. Exactament visualitzo la brega, amb riota inclosa, que em va etzibar un dia. Estava fent la “mili” a Lleida/Gardeny i no podia assistir a les classes presencials. A base de rebre apunts de companys –per correu postal– anava fent tot el què podia i més. Fins que –amb bona dosi de sort– els militars m ́atorgaren un permís per a passar un examen. La justesa del desplaçament (l ́any 1974) m ́impedí passar per casa i vestir-me amb roba normal. Ací, el professor gosà recriminar-me davant de tothom la improcedència de l ́abillament. Com que no sóc mut, acreixo el meu rampell amb la injustícia… I, en aquell moment, em vaig quedar ben descansat amb una resposta contundent, sense empetitir-me.
Aquests dies, els teletips van plens amb els nyaps, tripijocs, martingales i demés del rei emèrit i del “clan” Pujol. Em dol entreveure que hi pugui haver qui confon inexplicablement els fets. Si més no des que pretenen associar-ho a un atac al poder. En conseqüència, àdhuc tenen la santa barra de querellar-se contra els periodistes que han aconseguit un impecable treball d ́investigació.
En un to més murri, Chesterton explicava que “el periodisme consisteix essencialment a dir que Lord Jones ha mort a gent que ni tan sols sabia que aquest tal senyor era viu”… Vivim en una societat cada cop més tecnològica, però també més idiotitzada. Massa gent ha enterrat –per sempre– la cultura de l ́esforç, del conrear-se un bon criteri, de cercar la fondària i densitat en les coses, d ́estar ben informat. Paguem per incentivar la superficialitat, les coses vàcues i immaterials. Ens empassem la teleporqueria a l ́engròs… I així ens va. La COVID19 ens ha cardat una sonora bufetada al bell mig de la galta. Certificant la fragilitat i insubstancialitat dels nostres esquemes vitals… Que ningú no pensi que estic demanant un grau superior de religiositat, que no és el cas. Sí, però, que cal remenar el cul de les nostres bosses i posar en primer pla la vàlua de la filosofia i els valors d ́una major humanitat.
Fent bon periodisme –o intentant-ho, al menys– contribuïm a arrelar conceptes primaris i cabdals de les persones. La responsabilitat implícita que s ́associa a tot plegat ens hauria de preocupar molt més.
