Hi ha silencis envoltats de veus. Silencis d’abisme que miren dintre de qui els pateix i ja la resta emmudeix també. Tot es fa un no-res i no hi ha manera d’explicar-ho.
Allò que Joan Martí Mir explora amb minuciositat al documental Bocca Chiusa és precisament el silenci mortificant del trompetista Bernat Xamena i la distonia focal d’embocadura que el va assaltar, arrabassant l’art del virtuós com negant-li la veu a l’ànima.
Tractant el trastorn amb tanta proximitat com delicadesa, som testimonis del procés de caiguda i ressurrecció d’un talent de la trompeta a qui una força imprecisa nega el goig de la música, derivant en un enfonsament cap a la més gran de les pors: la por a la por.
El muntatge de Bocca Chiusa ens condueix pels camins paral.lels del procés de ressorgiment emocional de Xamena des de la seva impressionant evolució esportiva als triatlons i la encara més dura lluita de superació per recuperar allò que mai va deixar de ser seu i que pertany a la seva identitat.
El documental ens posa davant les llums que formen les nostres vides i, entenguent el cas d’aquest músic reconvertit en gran atleta, ens recorda que un cop d’aire s’emporta allò que més enlluerna.
No és només la consciència necessària d’aquest trastorn (exposat de manera intrigant en diferents casos) ni la fascinant història de pugna interior d’un lluitador com Bernat Xamena, sinó també l’encertada veu que ens recorda que som la nostra ment i la nostra ment obri, a vegades, laberints i tenebres.
No hi ha rastre de patetisme o morbositat a la investigació de Joan Martí Mir, sinó la combinació estudiada de peces claus per fer visible aquest cas i acostar al públic a l’angoixa dels qui pateixen aquests trastorns, descobrint les entranyes del món interior d’un home a qui de sobte, sense perdre res, se li escapa tot.
Al documental l’alter ego -interpretat per l’actor Josep Orfila- observa i vigila la pugna de Xamena com a petita escala ens observem i vigilem tots quan menys necessari és, conduint-nos per rutes equivocades. Sense l’aparició de l’esport, fins a on aquesta dicotomia, que és en realitat pura demolició, hagués arribat i què hagués estat d’aquest home?
Bocca Chiusa, amb l’extens conjunt de testimonis, és una finestra oberta a la distonia focal d’embocadura i altres trastorns semblants, de coneixement imprescindible, com també un viatge d’intromissió respectuosa a l’esperit exigent i combatiu del seu protagonista. Un home que no va deixar mai de ser un gran trompetista, malgrat el seu abisme particular el separés de la trompeta.
I aquesta finestra, oberta amb gran vitalisme, és també una aproximació als nostres temors més amagats i a l’arrel més dolorosa dels nostres dubtes. Potser seria bo, després de veure aquest documental, tenir present que el mirall és el més ferotge dels nostres enemics i viure sabent que no som la suma del que podem fer, sinó la resta del que mai fariem.
Carlos Suñer
Músic i escriptor
