“Un poeta de Maó”

Sempre m’han fascinat les persones que estan dotades de més d’un talent, de més d’una habilitat. És el cas de Gumersind Gomila. Va néixer a Maó l’any 1905 i es va convertir en el millor poeta menorquí de tots els temps. Els poetes actuals menorquins no li arribem a la sola de les sabates. Qui més se li acosta és un altra Gomila, en Pere. Deu ser el llinatge l’autèntic generador poètic?

A més de ser un escriptor finíssim de gran profunditat poètica capaç de partir d’allò més local –els forats dels enfronts de les cases menorquines on el paleta penja la bastida per emblancar-la, per exemple: “A la ciutat alegre de Maó, / la meva ciutat blanca, / veuràs a cada casa…”- i enlairar-se com un ocell vivíssim fins a les estructures universals com ara la poètica més moderna de la convulsa era que li va tocar viure. A aquestes qualitats poètiques literàries cal afegir-hi les seves dots com a pintor. De fet, segon la sintètica biografia obra d’Ismael Pelegrí que apareix al Plec de Lectura que li va dedicar el Consell Insular de Menorca el setembre passat, Gumersind Gomila va desenvolupar una primerenca vocació pictòrica a l’illa i, fins i tot, l’any 1924 va fer la seva primera exposició a l’Ateneu Científic Literari i Artístic de Maó acompanyant la seva germana Antònia.

El novel·lista Pau Faner, un gran literat i un gran pintor també, va escriure una vegada que l’illa, Menorca, és bona per la creació però que l’illa, Menorca, és dolenta per mostrar allò creat. Compartesc cent per cent aquesta assenyada opinió. Gumersind Gomila va trencar aquesta dicotomia per obligació. A la dècada dels vint del segle XX es va morir son pare i la família es va traslladar a viure a Perpinyà. Per què van triar la ciutat francesa? El mateix que els passa als emigrants actuals. A la capital del Rosselló i de la Catalunya Nord hi vivien parents que s’hi havien establert feia un temps. Allà va publicar quatre llibres de poesia: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer (1966), El vent fútil (1967) i Els ocells morts (1969), la seva obra mestra. Els seus temes estan extrets amb maça i escarpra del marès de Menorca i són traslladats a un llenguatge contemporani universal que vola amb llibertat amb el vent i els ocells. En Gumersind Gomila es produeix l’epifania dels grans artistes. Al seu talent literari indiscutible, i que tenen molts poetes, hi afegeix la recerca rebel de la llibertat i el compromís (sense aquesta darrera circumstància, la poesia és tipografia). Amb aquesta metamorfosi els ocells morts de la memòria ressusciten i es converteixen en ocells de foc que sobrevolen la nostra ànima i ens donen consol: “Llança una rosa a la nit / si vols que floreixi l’alba! / Llança un clavell al matí, / si vols que plori la tarda! / Llança el cor al campanar / perquè digui a la campana: / -Jo soc un ocell de foc / que no cap damunt cap branca!”. El cavall blau continua galopant: “Galopa vers l’avenir / que vull rebre la fiblada / del vent de la Llibertat, / com un afront a la cara!”.

Menorca no estima els seus escriptors. Encara estima menys els escriptors compromesos. Millor dit, les institucions menorquines no estimen els seus escriptors. Encara estimen menys els escriptors compromesos. En canvi, França sí. Ho explica molt bé Olivier Todd a la seva biografia Albert Camus. Una vida. I la prova d’aquest amor, segons l’antic redactor de France Observateur, és el retorn en forma de premis Nobel de Literatura que els escriptors francesos han rebut: no hi ha cap literatura que n’hagi rebut més. Gumersind Gomila té un carrer amb el seu nom a França. Era amic de Salvador Dalí que el va convidar a la seva casa de Port Lligat. Per aquest motiu m’ha alegrat molt que hagin estat les institucions, el Consell Insular de Menorca i l’Ajuntament de Maó, els impulsors d’un homenatge a Gumersind Gomila que ha tingut lloc aquests passats dies. L’acte inaugural, celebrat a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, va comptar amb la intervenció telemàtica del seu nebot, professor de la Universitat de Montpeller i gran poeta Michel Bourret Guasteví que es va fer acompanyar de la seva mare. Gumersind Gomila, que va morir a Barcelona l’any 1970, per tant enguany s’han complert els cinquanta anys exactes de la seva desaparició, és un personatge ric i complex amb molts d’aspectes encara per descobrir. Va col·laborar en premsa i va escriure una novel·la que es manté inèdita: Els divins extravagants. A la Revista de Menorca, Gumersind Gomila va deixar clara la seva visió de la llengua en un article titulat La personalitat menorquina: “Segons el meu parer, parlar o escriure en pla no vol dir parlar o escriure de manera planera; vol dir parlar o escriure bé, en bona llengua del país.”