Maties Torrent:
Autoritats, amigues i amics, és per jo un honor i una satisfacció haver estat un dels designats per a fer el pregó de la Diada de Menorca d’aquest any 2021. A més de l’honor i la satisfacció que el fet en si ja representa, se m’afegeixen dos motius addicionals: el primer és compartir-lo amb Ildefonso Hernández, referent de la salut pública a Espanya i amb el qual he tingut el privilegi de compartir experiències importants i molt gratificants en el món de la salut pública, i sobretot he tingut el privilegi de la seva amistat. L’altre motiu de satisfacció és que aquest acte s’havia de fer, si la situació de la pandèmia ho hagués permès, al Teatre des Born de Ciutadella, reinaugurat fa poc temps després d’una llarga espera i que desitj, com tots els ciutadellencs i menorquins, que es converteixi en un referent de la cultura per a la nostra illa.
I que es fes al Born, tenia també un sentit simbòlic, ja que amb n’Ildefonso voldríem poder complir una màxima molt repetida per un bon amic comú nostre que diu que hem de tenir el cap al món i els peus al born; possiblement n’Ildefonso més amb el cap al món i jo més amb els peus al born, al Born de Ciutadella, encara que tots dos intentarem tenir una dosi de les dues coses.
El que volíem fer en aquest pregó és intentar entendre per què la pandèmia de la COVID-19 a Menorca ha anat com ha anat. No es tracta ni de ser autocomplaents ni de ser més crítics del compte, sinó de reflexionar sobre per què ha anat bé allò que hi ha anat i quines coses podrien haver anat millor, per aprendre d’aquesta experiència tan dura que ens ha tocat viure com a societat, i que així puguem estar millor preparats per al futur.
Aquest pregó s’ha hagut d’adaptar a darrera hora per intentar incloure algunes reflexions sobre els
darrers esdeveniments. Com tots sabeu, aquests darrers dies la situació derivada de la Covid a
Menorca s’ha complicat molt, i s’han hagut d’instaurar mesures més restrictives a la mobilitat; mesures que jo havia demanat que fossin més severes, perquè una de les primeres coses que vam aprendre d’aquesta pandèmia és que s’havia d’actuar prest i de manera contundent. Per açò deman a tots els menorquins i les menorquines que siguem molt més estrictes del que diu la normativa, i a les autoritats els deman que activin els mecanismes de vigilància i control per assegurar que, com a mínim, la normativa aprovada es compleixi, especialment la que diu que tothom ha d’anar amb mascareta sempre, i ben posada, i aquest sempre no pot tenir interpretacions.
En principi amb n’Ildefonso havíem descartat mostrar gràfiques, però crec que en la situació actual, una imatge pot mostrar de manera més clara que qualsevol explicació quina es la situació actual a Menorca. Amb dades actualitzades fins ahir a la nit, aquest es el gràfic de l’evolució de la pandèmia a Menorca des del 1 d’agost. Com veis, havíem aconseguit mantenir la corba controlada sense que es desbordés, però a partir del començament d’any (en que es comencen a notar les conseqüències del Nadal) el creixement es converteix en exponencial (passant de 150 a 460 en 15 dies), un punt al que mai haguéssim volgut arribar. Molts de voltrus m’haureu sentit dir que quan la corba entra en la part exponencial, on es posa quasi vertical, el seu control és molt difícil, vol dir que hem perdut el control, i aquesta tendència es molt difícil de revertir si no es posen unes mesures molt contundents i no ens hi comprometem tots.
En aquesta diada de Sant Antoni tots els menorquins i les menorquines hauríem de reforçar el nostre compromís comú per construir una societat cohesionada i compromesa, i el repte que ens posa la pandèmia ha de servir perquè ho demostrem, perquè ens ho demostrem a nosaltres mateixos.
Ildefonso, és el teu torn, en què a part dels agraïments que imagin que voldràs fer, talvegada podries començar donant una primera visió general de com ha estat aquest any que fa que dura la pandèmia i la seva magnitud a escala global.
Ildefonso Hernández:
Bona tarda a tots. Quan vaig rebre la invitació per participar en aquest acte a través del conseller Miquel Àngel Maria, el primer pensament, com és natural, va ser el de l’enorme agraïment per concedir-me el privilegi de tenir la paraula aquí un dia com avui. El fet de saber que seria compartit amb Maties Torrent, em va alegrar en gran manera, perquè Maties a més d’un extraordinari epidemiòleg i professional, es una gran persona, amic, company conscient, com jo, de la necessitat que les respostes socials i de salut per part de la societat han de basar-se en el respecte escrupolós als drets humans i a la justícia social efectiva, que al cap i a la fi és la base de la salut pública. Sempre m’anima la idea que som molts més dels que sembla els que defensem aquests valors.
També em van assaltar els dubtes sobre quin discurs es podria filar en circumstàncies tan greus. La COVID-19 és una calamitat de magnitud brutal que, no obstant això, ha permès afinar el diagnòstic de dos de les malalties cròniques i greus que patim: el maltractament sistemàtic a la terra, al planeta, i la desigualtat i les seves causes. Al mateix temps, ha posat en evidència, moltes de les nostres capacitats per canviar les inèrcies negatives i assenyalar camins per a millorar com a societat. Amb la COVID-19 com a punt de partida, volem, com ha dit Maties, revisar què ha passat, com ho estem afrontant i quin significat té per al futur.
Òbviament, estem en una situació greu que era evitable a Espanya i al món. Estem camí d’una
circumstància semblant, sinó pitjor, al març de l’any passat.
No entraré en els detalls sobre la incidència de la malaltia en diferents comunitats i països, d’altra banda coneguda; però si que desitjo ressaltar que el que vivim té múltiples causes tant en l’origen com en la qualitat de la resposta que hi estem donant. De l’origen, cal subratllar la primera malaltia crònica esmentada, el maltractament continu que donem a la nostra casa comuna, al planeta; són ja diverses les pitjors epidèmies de malalties infeccioses l’origen de les quals pot traçar-se en aquest maltractament. En el meu parer. des d’una terra reserva de la biosfera com és Menorca, cal considerar aquesta qüestió per prendre les decisions i seguir les conductes que aconsegueixin que no hi hagi dubte per a ningú que efectivament estem en una reserva, que sigui palpable des del primer moment en què es trepitja l’illa. Respecte a la resposta que estem donant a la pandèmia, crec que l’afebliment del que és públic, tant des del punt de vista institucional com social, és una de les explicacions potencials de la baixa qualitat de la resposta. Per una part tenim el menyspreu de sectors com la recerca, la salut pública o l’educació; per una altra, el deteriorament de la qualitat democràtica.
Hi hauria molt a parlar sobre tot això, però anem a aspectes positius. Hem estat testimonis de moltes respostes socials elogiables. Per citar-ne dues: la d’uns professionals sanitaris, el gran capital del nostre sistema públic de salut, que ha estat capaç d’organitzar-se i adaptar-se de forma eficient davant la situació, i la del món de la recerca, que ha possibilitat l’arribada de la vacuna contra la COVID-19, la qual cosa és una magnífica notícia.
Sí, és un fet extraordinari per la rapidesa i pel nombre de vacunes efectives de què disposarem. Però és una pena que al mateix temps mostri a escala global les conseqüències en tota la seva cruesa de la malaltia social crònica que patim: la desigualtat. Els països rics, que alberguen el 13 % de la població del món, s’han reservat el 51 % de les vacunes disponibles. Lamentablement no hi haurà una vacunació simultània en tot el planeta, i els països més pobres es quedaran a la cua en l’accés a una prevenció. Al nostre entorn tenim molts signes de la malaltia crònica, per exemple la miserable absència de resposta i la indiferència quasi general als nens i nenes de la Canyada Real, que recentment protestaven al centre de Madrid exigint subministrament elèctric a les seves llars. És un exemple distant, però la desigualtat, les situació de vulnerabilitat són aquí també molt a la vora.
I és que la recerca biomèdica per si mateixa, encara que imprescindible, mai no bastarà per respondre integralment als problemes de salut. Necessitem la política, la bona política i el treball perseverant d’una societat civil activa i compromesa.
Maties, com has sentit, no és segur que jo tingui el cap al món o en un altre lloc, però tu que tens els peus, segur, al Born, ens podries dir com ha anat a Menorca i quins factors creus que hi han influït.
Maties:
Com ha anat és un concepte relatiu, depèn amb què et compares i de les expectatives que tens. Si ho feim per comparació, mirant les dades resulta evident que a Menorca ens ha anat bastant millor que al conjunt d’Espanya i que a la resta d’Illes, a pesar que com he dit en la meva primera intervenció avui estam en una situació molt més complicada que fa una setmana, quan pensàvem que ja teníem aquest pregó quasi a punt.
Si ho miram segons les expectatives, ni jo ni les persones més implicades en el control de la pandèmia a Menorca ens conformam ni ens hem conformat mai amb els resultats obtinguts. I aquesta possiblement ha estat una de les claus d`’aquest relatiu bon control de la pandèmia a l’illa. L’estratègia de partida a Menorca sempre ha estat «no deixar que pugi la corba», perquè quan l’estratègia ha de ser «doblegar la corba» vol dir que ja has fet tard i el control ja només és possible amb mesures molt restrictives com les que vam viure en el primer confinament de març i abril. No hem estat prou conscients a Menorca del privilegi que representava no haver hagut d’arribar a les fortes mesures restrictives que ja fa temps s’han hagut d’aplicar a territoris veïns i a una gran part de territoris espanyols i europeus. Per desgràcia, avui Menorca també està en una situació de més restriccions.
Òbviament, hi ha factors com la insularitat i les dimensions de la població que han facilitat el control de la pandèmia a Menorca. L’actitud responsable de la població també havia estat molt important; per açò sap tant de greu que no haguem estat capaços com a societat de superar el repte de fer unes festes de Nadal i de Cap d’Any segures, que ens haurien permès celebrar un dia de Sant Antoni en unes condicions molt diferents de les que tenim ara.
El factor clau per al control exemplar de la pandèmia a Menorca fins fa una setmana, i que encara ho és per evitar que l’hecatombe sigui total i per aconseguir revertir la tendència actual, és tot el sistema sanitari menorquí i molt especialment el que ha estat la primera línia de contenció de la pandèmia: les unitats específiques d’atenció al coronavirus (les UVAC) i el laboratori de l’hospital. És de justícia ressaltar l’esforç i la gran feina feta per aquest personal, però també és trist constatar que, mentre el sistema sanitari s’ha deixat la pell per minimitzar els efectes de la pandèmia, altres sectors de la societat no han estat a l’alçada de les circumstàncies.
Com he dit, l’estratègia sempre ha sigut no deixar que pugi la corba, i això implica actuar ràpidament i intensament en tots els casos i davant qualsevol brot que es produeixi. Sempre s’ha intentat fer el que amb el coneixement científic del moment i les nostres possibilitats es creia que era el més adequat a cada moment i que donava més garanties d’aturar qualsevol possibilitat d’expansió de la malaltia. Açò moltes vegades implica fer més del que marca el protocol, que forçosament és sempre una referència de mínims, i a vegades també deixar de fer algunes coses per prioritzar-ne unes altres.
Les UVAC han fet un rastreig ampliat, han rastrejat més dies dels inicialment marcats i han donat eines als mateixos casos perquè ens ajudessin en el rastreig (hem après que els propis casos són els millors rastrejadors d’ells mateixos), s’han fet segones PCR als contactes estrets quan era necessari, s’han incorporat les noves eines disponibles (com els tests d’antígens), sempre per sumar a allò que ja fèiem. I tot açò s’ha fet sempre d’una manera molt ràpida, la qual cosa ha estat possible també gràcies a la feina excepcional del laboratori de l’Hospital Mateu Orfila, que diàriament ha donat els resultats de totes les proves PCR que s’havien recollit, sempre moltes, incorporant totes les estratègies possibles per agilitzar el procés i poder fer el màxim de proves.
L’atenció al coronavirus s’ha organitzat d’una manera adaptada a Menorca, per zones bàsiques de salut i on les UVAC s’han responsabilitzat de tot el procés de control de la pandèmia: detecció de casos, rastreig, identificació de contactes, presa de mostres per PCR, comunicació de resultats, seguiment dels casos, tot organitzat en equips en què tothom fa de tot. I tot açò ha estat possible gràcies a comptar amb unes persones excepcionals professionalment i humanament i que no escatimen ni hores, ni caps de setmana, ni festius. De fet, aquesta és la clau: les persones!
Aquesta pandèmia m’ha fet sentir una vegada més orgullós de ser Menorquí, de pertanya a aquest petit món insular que construim cada dia menorquins d’origen i nous menorquins que se senten Menorca al cor tant o més que els que hi hem nascut.
En resum, sempre s’ha intentat anar per davant de la pandèmia. Avançar-nos és quasi impossible; però aquest ha de ser l’esperit, i tot l’esforç s’hi ha de dirigir, perquè si no la pandèmia ens desborda. I ara, aquests dies, tornam a afrontar aquest mateix repte: de la situació actual només en sortirem si actuam amb contundència i ràpidament. I açò ho hem de fer tots. No ens podem conformar només en complir les noves normes que s’han hagut de posar, sinó que hem de fer més si realment ho volem controlar d’una manera ràpida. I açò vol dir que, fins que la situació no millori d’una manera prou clara, tots ens hem d’autoimposar un comportament exemplar en el compliment de totes les mesures de prevenció: ens hem d’autoconfinar tant com puguem, només ens hem de relacionar amb els nostres convivents, hem de dur sempre la mascareta quan estiguem amb altra gent, no hem de menjar ni beure amb ningú que no sigui convivent nostre, perquè es quan es produeixen un nombre molt important dels contagis.
I des de fora, Fonso, com es veu aquesta evolució a Menorca respecte a altres territoris? Quins factors diferencials podeu identificar?
Ildefonso:
Hi ha factors que ja has citat que són immodificables, com és la insularitat i la densitat de mobilitat de persones. Més enllà d’això, durant aquests mesos, quan conversàvem sobre l’actuació de les UVAC a Menorca, pensava que aquest és justament el tipus d’actuació que desitjava en altres llocs. Un fet que en tot moment m’ha preocupat és que l’estratègia de seguiment dels casos i dels contactes ha estat protocol·làriament limitada. És a dir, s’estudien —i no sempre es fa― les persones que han tingut contacte en els dos dies anteriors dels casos, però s’ha renunciat a estudiar cap endarrere la cadena de transmissió; és a dir, a identificar les cadenes de transmissió com sí que s’ha fet aquí, la qual cosa ha permès identificar adequadament diversos brots. Crec que no és acceptable aquesta renúncia a traçar les cadenes de contagi. En aquests moments no aconsegueixo comprendre quina part no s’entén sobre la necessitat d’invertir més recursos en epidemiologia i atenció primària. Ja estem acostumats a l’oblit
sistemàtic de la salut pública, de la prevenció, però no vaig pensar que després de la primera onada de la pandèmia, la inacció continuaria.
Un altre aspecte que val la pena esmentar, i que està investigant-se, és el paper que el capital social pot jugar en situacions com la que vivim. Precisament una epidemiòloga menorquina, Ester Villalonga, està treballant en aquesta àrea, analitzant també enquestes recollides a Menorca. Per capital social entenem allò relacionat amb suport mutu, cohesió social, cooperació, confiança i resiliència. El capital social, en el seu vessant positiu, i més en general els valors de solidaritat i ètica social, contribueix a una societat més resistent als problemes i que practica conductes socials més responsables. Vista la situació actual, cal apel·lar al compromís de la societat menorquina amb la solidaritat, perquè aquest greu toc d’atenció que vivim ara mateix serveixi almenys per arribar com més aviat millor a nivells d’incidència inapreciables.
Per cert, vull ara recordar que l’Escola de Salut Pública del Llatzeret és un producte més del dinamisme de la societat menorquina i del treball constant, perseverant, voluntariós, de un grup de persones que vostès coneixen bé. Parlant d’altres i de tu Maties, ¿què opines sobre el paper de l’entramat social i cívic i de la responsabilitat individual i social considerant les experiències viscudes? I més sabent que davant d’una pandèmia com aquesta el compromís cívic ha de ser molt alt, que només una minoria significativa per comprometre el treball de tots.
Maties:
Aquest és un dels elements clau, i crec que a Menorca, en conjunt, la població s’havia portat prou bé fins que va arribar Nadal, i a pesar que a vegades els missatges que se li han enviat no han estat prou clars i a vegades fins i tot contradictoris (record per exemple els missatges inicials en relació amb les mascaretes, polèmica per sort ja fa temps superada); també és cert que ens costa molt d’entendre, i d’acceptar, que els qui més probabilitat tenen de transmetre’ns la covid-19 són els nostres familiars i amics, amb els quals ens relacionam d’una manera erròniament confiada.
En qualsevol cas, el comportament de la població és la clau i l’arma principal que tenim per al control de la pandèmia, i açò és especialment rellevant en aquests moments en què tenim les xifres de casos més alta que hem tingut mai. Els serveis sanitaris es tornaràn a deixar la pell per controlar la situació, però tot sols no ho podran fer: tota la població, tota, s’ha de comprometre en un compliment exquisit de totes les mesures de prevenció, la principal de les quals és no tenir contacte amb no convivents. Ara tots ens hem de comportar com si fóssim portadors de la malaltia, perquè de fet qualsevol ho pot ser. Com sabem, una part important dels casos no presenten cap símptoma, però poden contagiar altres persones, algunes de les quals ben segur que tindran problemes importants, i de fet sabem que una de cada 100 persones infectades acabarà a la UCI.
La societat occidental ha mostrat que no estam preparats per afrontar una situació com aquesta, que necessita de la implicació de tothom. La nostra societat està molt avançada científicament i tècnicament, però no estam socialment organitzats ni compromesos per afrontar reptes com l’actual, o d’altres encara de major envergadura com el canvi climàtic, que de fet és un dels factors que es troba a la base del que vivim en aquest moment.
L’evolució de la pandèmia, com de tantes altres coses, depèn de nosaltres, de tots nosaltres. Que
depengui de nosaltres hauria de ser una bona notícia, però que depengui de tots ho complica molt. Sabíem que Nadal i Cap d’Any eren un risc i no hem estat capaços com a societat d’afrontar-ho de manera prou decidida. D’altra banda, aquesta pandèmia ha fet aflorar també el millor de la societat, amb tantíssimes persones que s’han bolcat a ajudar els altres en la mesura de les seves possibilitats.
Un altre tema que donaria per xerrar-ne una estona llarga és el paper que haurien de tenir els dirigents polítics i les institucions i organismes tècnics que els assessoren, com també el paper de les forces i els cossos de seguretat i dels mitjans de comunicació, en una situació de pandèmia com l’actual. Crec que val la pena que facem tots una reflexió conjunta, serena i sincera per aprendre entre tots d’aquesta experiència que ens ha tocat viure.
No sé si comparteixes aquesta anàlisi, i com creus que aquests factors han pogut influir en la diferent evolució de la pandèmia a diferents països i regions.
Ildefonso:
Si, comparteixo la necessitat de revisar el funcionament de l’arquitectura institucional i de diversos actors. És obligat fer-ho constructivament si volem treballar per millorar en el futur. Per això em fan por i no comparteixo les desqualificacions generalitzades a les persones i a les institucions. Sobretot perquè, cal dir-ho clar, no tots són iguals. No tots els dirigents polítics han usat l’insult i la desligitimació; no tots han usat la pandèmia com a pretext per a atacs partidistes. Era el moment de la crítica assossegada i constructiva, del suport matisat, de travar complicitats solidàries davant la desgràcia. Però és difícil quan la mala pràctica política no passa factura, i més amb uns mitjans de comunicació centrals i reaccionaris que han oblidat el paper clau de la premsa per a la salut democràtica i es comporten com a fans. Però canviar les coses en la bona direcció és a les nostres mans. Donem espai als valors de respecte, solidaritat i ètica social. Aprofitem el dinamisme civil de la societat menorquina per reforçar-la encara més, que estigui sempre entremesclada de respecte, alegria, bon humor. Elogiem el que es fa bé i qui ho fa bé. Ah, i hem de fer-ho bé no sols en els moments àlgids i visibles, veritat, perquè com deia Maties a alguns actors protagonistes al principi de la pandèmia, després, en el treball perseverant, se’ls troba a faltar. He vist, per exemple, com el control de la pandèmia ha desaparegut de l’agenda de les policies nacionals i locals en molts llocs d’Espanya. No sé si aquí ha passat, o com els llocs de treball públics i privats han posat traves al teletreball.
Com deia, la prevenció exigeix perseverança, i per això la vacuna, sent la notícia excel·lent que abans he comentat, ha d’anar acompanyada d’una acció intensa de tots nosaltres perquè enguany sigui bo de veritat per a Menorca. I per açò continua sent imprescindible que cadascun de nosaltres, en el seu àmbit individual, es pregunti «què puc fer jo per tots els altres?». Els animo a tots a pensar què pot fer cadascun de vostès per la comunitat, la menorquina, la global, i es posin a la feina cada dia. I per a això res millor que unes paraules de Joan Maragall abans que Maties conclogui el nostre discurs:
«Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis,
de cada paraula que diguis,
de cada peça que posis,
de cada cop de martell que donis,
depengués la salvació de la humanitat,
perquè en depèn, creu-ho.»
Maties:
Després d’aquests meravellosos versos, vull acabar demanant un fort aplaudiment (encara que sigui virtual) per tot el sistema sanitari de Menorca, un col·lectiu que ha practicat aquestes paraules de Joan Maragall d’una manera exemplar. Podria citar molts d’aquests professionals sanitaris, però entre ells voldria fer una menció especial als dos col·lectius que han estat el vertader dic de contenció de la pandèmia a Menorca: les UVAC i el laboratori de l’Hospital Mateu Orfila. José Antonio, Lluís, va especialment per vosaltres i pels vostres magnífics equips, i com a excel·lents representants que sou de l’Atenció Primària de Menorca i de l’Hospital Mateu Orfila
