Skip to content

“La mort és una vida viscuda”

Un article d'en Josep Ballbè i Urrit

Jorge Luis Borges.
Jorge Luis Borges.
(Foto: WIKIMEDIA COMMONS)

Heus ací una sentència lapidària d’en Jorge Luis Borges. Avui, s’escau el 35è.  aniversari de la seva mort. Aprofito l’avinentesa per fer una crida més en favor  de la lectura. Estic plenament convençut –en motiu de l’estiu– que tots disposem  de més hores per a implicar-nos-hi de manera decidida. Menys hores de TV i  més clavar colzes devorant llibres ! 

Reforço aquest desig amb altres afirmacions d’aquest narrador, assagista i poeta  extraordinari. Fins al punt de dir que “sempre vaig imaginar que el paradís seria algun tipus de biblioteca”. És un dels meus referents/ídols, en base a la creença  que –en paraules seves– “un no és el que és pel què escriu, sinó pel què ha  llegit”. Al cap i a la fi, “la literatura no és altra cosa que un somni dirigit”…i “ordenar biblioteques és exercir silentment l’art de la crítica”. 

Professo una profunda admiració envers la seva senzillesa discreta i l’encert  afinat del seu pinzell literari. Ell mai no presumia de pàgines escrites. Ho feia de  pàgines llegides. Amb bona part de col.legues del continent sud-americà, el nucli  de la seva obra té molt més que encís. M’enamora la cadència melosa de tot el  què escriu. La visió subjectiva sobre detalls de l’entorn que se’ns escaparien a  una gran majoria. La forma seductora d’expressar els sentiments més íntims que  inunden el batec del seu cor. Per tant no m’estranya gens que renegués de  beure, fumar, escoltar la ràdio o drogar-se. Per contra, proclamava obertament  allò del que “els meus únics vicis són, entre d’altres, el Quixot i la Divina  Comèdia”. Altrament un no podria donar allò que no ha mamat. 

Li tinc una sana enveja. En aquest punt, em provoca un cert somriure quan  recordo que en Borges ens retreia que “els espanyols sempre pensem en  l’enveja… Fins el punt que, quan volem qualificar quelcom de bo, emprem  l’adjectiu envejable”… Em costa d’entendre el per què no assolí el guardó del  premi Nobel. En fou un candidat etern. Àdhuc, l’any 1967 arribà a la condició de  finalista… Però un informe desclassificat de l’Acadèmia sueca d’aquell mateix  any va revelar-ne el motiu “formal”. El president del comitè del premi de literatura  (Anders Osterling) es va sincerar: “és massa exclusiu o artificial en el seu  enginyós art en miniatura”. Tal vegada una manera enrevessada d’amagar una  certa gelosia per la seva cultura i el seu nivell extraordinari. Massa culte ? 

Reprenent el fil conductor amb el que encapçalava el meu article, no puc cloure’l  sense tibar d’una més de les seves cites fascinants: “el verb llegir –com els  verbs estimar i somiar– no suporta el mode imperatiu”. Ens ho ficarem a la  closca? Al cap i a la fi, “tots caminem cap a l’anonimat. La diferència, tanmateix,  passa perquè els mediocres hi arriben una mica abans”.  

Si no volem morir en vida, ens cal arribar al ple auto.convenciment que “de tots  els instruments de l’home, el més sorprenent és el llibre. Els altres són extensions  del seu cos. El microscopi o el telescopi ho són de la vista. El telèfon, de la veu.  L´arada i l’espasa, del braç. Però el llibre és una altra cosa: la prolongació de la  memòria i la imaginació”. Quina pena si no ho tenim clar ! 

Josep Ballbè i Urrit.


Deja un comentario

Your email address will not be published.