“L’absolutisme de la realitat”

Aquest 13 de juliol d´enguany, fa 101 anys que va néixer el filòsof  alemany Hans Blumenberg. Un dels punts cabdals de la seva obra  és el que acabo de situar al títol del meu article. Des d´aquest prisma,  volia explicar-nos temes com la gènesi de la significativitat o el  progressiu devenir històric.  

Pare del concepte conegut com “metaforologia”, manté que tot allò  que es presenta dessota una metàfora frega molt la realitat. És a dir,  s´allunya de qualsevol ideologia prefabricada. A partir d´aquest eix,  podem dir que fou una gran figura del segle XX en aquest camp. S´ho  autopreguntava o qüestionava tot. Àdhuc preguntes capcioses que  molts entesos defugirien respondre.  

Val a dir que –arran la seva condició de mig jueu– li van denegar  l´accés a les universitats del país, tot i ésser un alumne molt avançat.  A més, també el van condemnar a treballs forçats, essent-ne rescatat  gràcies a l´habilitat d´un professor que havia tingut. Això el tragué de  les urpes d´un patològic i hipòcrita nacionalsocialisme hitlerià, que va  combatre de forma aferrissada i sense embuts des dels seus escrits. 

Tot plegat explica que no publiqués un primer llibre fins els 40 anys,  havent-se doctorat als 27. De bon principi, s´interessà molt per  símbols, mites i al·legories. Amb un estil sorneguer/irònic, arribava al  gran públic, rebutjant tot tipus de dogmatismes. A partir d´ací,  reflexionava sobre l´axioma de la vida i el nostre pas per ella.  

Entenia com un error la creença bíblica que “la veritat sempre ens  farà lliures”. Per a ell, si aquesta es revela en lloc i moment  inadequats, genera confusionisme. Com a paradigma d´aquesta tesi,  citava la pròpia Alemanya de la postguerra: si s´hagués actuat amb  coherència des del principi, mai no hauria esclatat el col·lapse d´un  genocidi on tot xerricava. Començant per la paranoia megalòmana  d´uns dirigents vomitivament psicòpates… Fins el punt que la  reconstrucció del país, després d´una derrota humiliant i del no-res,  va costar anys i panys. 

En un context mundial condicionat totalment per la pandèmia, no és  la primera vegada que afirmo el què entenc com una veritat cabdal:  trobo a mancar rivets filosòfics en la gestió de la temàtica per part de  la classe política. Molta teatralitat i gesticulació (a la napolitana),  massa xerrameca buida i no gens empàtica, “suposades” rodes de 

premsa inútils (on no es permet cap pregunta dels informadors)… S´ho podrien estalviar emetent algun comunicat de premsa a través  dels mitjans… Alhora, valdria la pena que reduïssin notòriament la  presència “estel·lar” i reiterada en emissores de ràdio i platós de TV. Menys hora d´exhibicionisme. Més clavar colzes als despatxos, amb  el repte de prendre les millors i més ajustades decisions pel bé de  tota la ciutadania. Per contra, fa fàstic assistir a l´espectacle mediàtic  totalment lamentable on els caps de cadascuna de les 17 autonomies  que configuren la “pell de brau” opten per esbatussar-se. Només fan  palès un nul compromís social i un perfecte egocentrisme personal. 

Reprenent la línia del filòsof Blumenger, el propi títol anticipa el nucli  del meu pensament crític envers la forma com s´està gestionant tot  el sidral de la COVID. Tard o d´hora, la gent –que hi veu i té criteri–  esbombarà i descarregarà tot el seu enuig i cabreig envers tota una  trepa de càrrecs. Molts d´ells, amb nivell i grau de preparació més  que discutibles. Fregant la ineptitud o la pròpia inutilitat. Tal com deia  el títol de l´article, l´absolutisme de la realitat cau el seu propi pes.