Somiar és de franc. És per això que em vull fer un seguit de
preguntes. Potser freguen la utopia, però hi tinc tot el dret. Fa massa anys que l’entorn social no m’agrada.Voldria canviar coses, a millor. No tinc prou eines a la mà per assolir-ho. Les diferències entre potentats i col.lectius en risc “d’exclusió social” cada cop són més abismals. En canvi, sí que les té la classe dirigent… A banda que, a hores d’ara, es fa dir “sociata” i no s’ho deu creure. Altrament, amb la vergonyant especulació en el preu de la llum, no s’entén que es faci l’orni i miri qui sap on. És clar que ha de fer per tenir “endollats” la trepa de col.legues (ex.alts càrrecs) que driblen olímpicament el tema de les “portes giratòries”.
Arribat en aquest punt, plantejo –a l’executiu d’en Pedro Sánchez– la qüestió cabdal: que els impedeix nacionalitzar les companyies elèctriques ? Em permeto recordar-los que ja ho van fer amb Rumasa (23 de febrer de 1983). El líder executor de la mesura fou un company seu de partit: el malaurat ministre MIguel Boyer. La raó esgrimida va èsser “per raons d’utilitat pública i interès social”… En una dinàmica ben diferent, tot i que amb un bri de rancúnia, nocturnitat, traïdoria, enveja i mala bava situaria el “crash” de les caixes d’estalvis. Aleshores, el cervell pensant de la mesura cal imputar-lo a la ministra Elena Salgado (també amb carnet del PSOE). Tot no es pot imputar a la mala gestió i concentració de riscos al sector “de la totxana”. Al cap i a la fi, les van acabar regalant –a preu de saldo– a grans famílies bancàries del país. Mentrestant,ja veiem ara quin servei tan podrit ens “regala”. La clientela, ben encabronada i ells “passant”.
Assenyalaré que nacionalitzar equival a transformar una empresa privada en pública. El seu domini passa al domini de l’Estat. Més endavant, després d’un breu període de forts ajustaments i sanejament comptable, sol reprivatitzar-se. Això sí, ben lluny de tot tipus d’oligopoli. Per tot plegat, doncs, entenc que resta clar on volia arribar. Heus ací la meva tesi. Així, “mando y ordeno y que se haga pronto. Sin prisas pero sin pausas”. Una mena de “carta als Reis” anticipada. Tant de bo que em facin cas. Els faig d´assessor, de franc.
