Vivim en un entorn social on el pecat capital de l’enveja campa a tort i a dret. Molta gent critica, per sistema, aquell que progressa socialment i econòmica. Algun cop, la simbiosi d’un bon cabal d´esforç constant i una espurna de sort remunta els orígens humils de certes persones. És ací que l´envejós et pot etzibar –amb cert menyspreu– un “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”.
Les enraonies solen ésser implacables amb persones que triomfen. L’enveja és molt mala consellera. Fins el punt que l´estol d´adagis que ho dibuixen i confirmen perfectament és prou ampli: “el món fa com els catúfols: puja i baixa,/ si l´enveja fos tinya, tothom duria Barret / baixen les muntanyes i pugen les cabanyes / volia seure a dues cadires i es va trobar a terra / fa pilota el lleó, és l´escarabat senyor / qui no té veu té ganes de cantar”… Totes elles expressen, fil per randa, el nucli del problema. Potser si volguéssim fer-ne una lectura menys punyent, convindríem que les castes són permeables per fortuna. O deixen d´ésser inamovibles amb esforç i bona feina.
Enveja em tinguin i no em compadeixin ! Ciceró deia que “ningú que confia en sí mateix enveja la virtut d´un altre”. Napoleó equiparava aquest pecat amb una “declaració d´inferioritat”. I Unamuno sentenciava que “és mil vegades més terrible que la fam, perquè és fam espiritual”. Mai millor dit !
Un mateix hauria de saber lluitar contra aquesta patologia. Si no, algú suggereix algunes fórmules de bruixot. Com ara la de l´aigua i la sal: col·locar un vas on es combinen ambdós elements rere la porta de casa…fins que es respiri un ambient positiu… També la del mirall al teu estudi, bo i veient anticipadament les persones que se t´apropen.
En allò que a mi m´afecti, si algú em té enveja, sempre pensaré que és el seu problema. No em preocupa. De fet, ja ho deia Miguel de Cervantes: “Oh enveja, arrel d’infinits mals i corc de les virtuts !” I Sòcrates l´arribà a definir com “l´úlcera de l´ànima”… Si amb esquemes tan contundents, no canvien criteri…, malament rai !
… no me extraña que las personas que se autodenominan creyentes, sean las mismas que luego creen a pies juntillas en otras estupideces como los rituales de protección del mal de ojo y chorradas afines… he tenido que buscar eso del vaso de agua con sal, y es penoso, incluso como acervo cultural…