Skip to content

“Ahir pastor i avui senyor”

Un article d'en Josep Ballbè i Urrit

(Foto: PIXABAY)

Vivim en un entorn social on el pecat capital de l’enveja campa a tort  i a dret. Molta gent critica, per sistema, aquell que progressa  socialment i econòmica. Algun cop, la simbiosi d’un bon cabal  d´esforç constant i una espurna de sort remunta els orígens humils  de certes persones. És ací que l´envejós et pot etzibar –amb cert  menyspreu– un “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”. 

Les enraonies solen ésser implacables amb persones que triomfen.  L’enveja és molt mala consellera. Fins el punt que l´estol d´adagis  que ho dibuixen i confirmen perfectament és prou ampli: “el món fa  com els catúfols: puja i baixa,/ si l´enveja fos tinya, tothom duria  Barret / baixen les muntanyes i pugen les cabanyes / volia seure a  dues cadires i es va trobar a terra / fa pilota el lleó, és l´escarabat  senyor / qui no té veu té ganes de cantar”… Totes elles expressen,  fil per randa, el nucli del problema. Potser si volguéssim fer-ne una  lectura menys punyent, convindríem que les castes són permeables  per fortuna. O deixen d´ésser inamovibles amb esforç i bona feina. 

Enveja em tinguin i no em compadeixin ! Ciceró deia que “ningú que  confia en sí mateix enveja la virtut d´un altre”. Napoleó equiparava  aquest pecat amb una “declaració d´inferioritat”. I Unamuno  sentenciava que “és mil vegades més terrible que la fam, perquè és  fam espiritual”. Mai millor dit ! 

Un mateix hauria de saber lluitar contra aquesta patologia. Si no, algú  suggereix algunes fórmules de bruixot. Com ara la de l´aigua i la sal:  col·locar un vas on es combinen ambdós elements rere la porta de  casa…fins que es respiri un ambient positiu… També la del mirall al  teu estudi, bo i veient anticipadament les persones que se t´apropen. 

En allò que a mi m´afecti, si algú em té enveja, sempre pensaré que  és el seu problema. No em preocupa. De fet, ja ho deia Miguel de  Cervantes: “Oh enveja, arrel d’infinits mals i corc de les virtuts !” I  Sòcrates l´arribà a definir com “l´úlcera de l´ànima”… Si amb  esquemes tan contundents, no canvien criteri…, malament rai ! 


Comment

  1. … no me extraña que las personas que se autodenominan creyentes, sean las mismas que luego creen a pies juntillas en otras estupideces como los rituales de protección del mal de ojo y chorradas afines… he tenido que buscar eso del vaso de agua con sal, y es penoso, incluso como acervo cultural…

Deja un comentario

Your email address will not be published.