Un any més, la Constitució Espanyola serà objecte d’exaltació i defensa fanàtica per part d’aquells que es resisteixen a respondre a les demandes nacionals dels nostres pobles. Han passat 43 anys d’ençà d’un referèndum constitucional, condicionat per la transició imposada per l’estructura fàctica -herència del franquisme- i amb la monarquia borbònica al capdavant.
Una Constitució que va deixar tancats els drets dels nostres pobles, com s’expressa en les mateixes línies del seu text, que negava la realitat plurinacional i els consegüents drets nacionals de les nostres nacions respectives. Una Constitució que ha estat font d’enfrontaments i de patiment al llarg d’aquestes dècades.
Temps enrere, les constitucions tenien un objectiu fonamental: protegir els drets civils i polítics de la ciutadania. Espanya també n’ha estat l’excepció, en aquest sentit. El famós “todo atado y bien atado”, ho diu absolutament tot: els nostres drets com a nacions estan lligats de mans i peus.
En el marc d’aquesta Constitució va sorgir un model autonòmic de descentralització. Aquest model no tan sols està esgotat, i en molts aspectes incomplert, sinó que, a més, ha experimentat nombroses laminacions unilaterals per part de l’acció legislativa del Congrés dels Diputats (LOAPA, acció de lleis orgàniques…) i per la permanent intervenció invasora d’un Tribunal Constitucional convertit en un instrument de recentralització de l’Estat.
A més de tot això, ens trobem davant una Constitució amb un evident dèficit de legitimitat. La majoria de la població actual a les nostres nacions i a l’estat espanyol no ha tingut l’oportunitat d’opinar sobre qüestions cabdals que formen part del contingut, com ara la monarquia, el model territorial, els drets socials…
Per tant, es tracta d’una Constitució esgotada, deslegitimada i convertida en factor condicionant i determinant de les nostres aspiracions democràtiques. Creiem que ha arribat l’hora d’afrontar canvis estructurals. És més, malgrat els discursos i les posicions immobilistes, el mateix estat espanyol és conscient de la fi del cicle constitucional i de la necessitat de reformes. Assistim, doncs, a una clara confrontació entre dues tendències contraposades. D’una banda, la d’aquells que pretenen tancar aquest cicle amb una nova operació de maquillatge, amb una aparença oberta o progressista, però sense tocar, en cap cas, els fonaments d’aquesta Constitució. I, d’altra banda, els que plantegen una involució centralitzadora i antidemocràtica i que, al cap i a la fi, pretenen tornar a l’època anterior al 78 i, fins i tot, d’abans del 75.
Aquestes són les seves intencions, però les nostres nacions també han d’aixecar la veu. El debat sobre la qüestió territorial hi serà present, i hem d’estar a punt per defensar conjuntament la nostra posició. Al llarg d’aquests més de 40 anys, el món ha estat testimoni de canvis profunds, i ja es pot preveure que durant la dècada vinent veurem transformacions disruptives. Aquestes transformacions mostraran, encara més, la necessitat d’uns instruments i d’una capacitat de decisió per afrontar els
reptes que, com a nacions i com a ciutadania, se’ns presenten.
Per tot això, els signants d’aquesta Declaració volem reafirmar que:
Aquesta Constitució s’ha convertit en un instrument per violentar drets democràtics bàsics. En nom d’aquesta Constitució, s’impedeix el desenvolupament de la voluntat democràtica dels nostres pobles i es criminalitza i es reprimeix qualsevol exercici democràtic que persegueixi aquest objectiu. És a dir, aquesta Constitució se situa com a impediment estructural d’un futur en democràcia per a les nostres nacions, i converteix en indispensable la reforma radical del text, tant pel que fa al model d’Estat com als drets socials.
Continuarem demandant i lluitant per exigir a l’Estat un model que, des del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i del dret d’autodeterminació dels pobles, permeti a la ciutadania dels nostres pobles respectius decidir democràticament el seu model polític i la seva relació amb l’Estat. Som nacions i volem decidir democràticament el nostre futur.
… cada uno reivindica lo que cree más importante… vosotros dais la matraca acerca del territorio, la autodeterminación y autonomía… pero no debemos olvidar tampoco las contradicciones intrínsecas de una Constitución imperfecta, realizada bajo la tutela del vigilante ejército y la supervisión de la conferencia episcopal, rémoras a la par que representantes de la moribunda dictadura franquista… todos los españoles son iguales, pero sólo hasta que aparece el tema de la monarquía, en la que el monarca es más igual que otros españoles, incluso más que sus hermanas de sexo femenino… por otro lado, somos un estado “aconfesional”, hasta que se decide poner la educación en manos de la iglesia, destinar millones a fondo perdido y sin control a su mantenimiento, exonerándola de pagar impuestos y poniendo al estado bajo el yugo de un férreo concordato… los ciudadanos no podemos opinar sobre cómo queremos gestionar monarquía, exteriores, carreteras u hospitales, salvo cuando se trata de una sola partida: podemos decidir si dar más dinero a la iglesia, pero nunca menos, pues siempre tendrá unos mínimos bastante apreciables… la deferencia de la Constitución para con la iglesia es demasiado llamativa como para pasarlo por alto, pero si vosotros queréis hablar sólo de lo vuestro, adelante, también estáis en vuestro derecho…