Día 22 de desembre es va anunciar l’acord entre el Govern, Sindicats i Patronal per una nova reforma laboral, fruit d’una llarga negociació. Les critiques que s’estan rebent, per algunes forces polítiques i sindicats minoritaris, estan fonamentades en dos arguments, el primer, que es tenía que haver aconseguit més, que la reforma es queda curta i es tenía que derogar en la totalitat, tots els aspectes negatius de la reforma laboral del PP de 2012, la segona, en el cas dels partits d’esquerra nacionalista o del moviment sindical nacionalista, és la reivindicació d’un marc laboral propi en el seu territori, per damunt de l’Estatal, però no he trobat encara, cap argument real en contra, dit d’altra manera, la crítica es fonamenta sobre el tendría que ser, però no sobre el contingut de la reforma, i açò és així, perquè ningú pot negar que els treballadors, però molt especialment les treballadores, milloren la seva situació actual.
Des del 1984, quan es va aprovar la primera reforma de l’Estatut de Treballadors per part del Govern que presidia Felipe González, aquest és practicament, el primer cop, que una reforma laboral compte amb el consens de la mesa de diàleg social, cosa que no ha passat més que un cop en aquests 40 anys de reformes, sempre imposades, en contra dels treballadors i que han provocat la convocatòria de diferents vagues generals, com van ser les del 20 de juny de 2002 , la del 29 Setembre de 2010, o el 29 de març de 2012, només en aquest segle.
El conveni sectorial torna a tenir un paper superior al conveni d’empresa, que no es podrà utilizar, com fins ara, per rebaixar les condicions salarials, debilitant la capacitat de negociació dividint-la en àmbits inferiors, fent més febles als treballadors per a negociar. Els treballadors de contrates i subcontrates hauran de tenir un conveni sectorial de referència, així no podran estar desamparats com passa en l’actualitat. El contracte de feina, passa a ser indefinit, els eventuals han de ser una excepció i per raons ben justificades, també desapareix el contracte d’obra i servei que havia estat una de les modalitats contractuals més utilitzades, de manera fraudulenta. Es redueix el temps d’encadenament de contractes, tots els contractes en frau de llei passen a ser indefinits. Les dones basicament, són les que més pateixen la precarietat i la temporalitat en el nostre país. Segons el Institut Nacional d’Estadística (INE), des del 2015 al 2020 la participació d’assalariades temporals dones augmentà un 0’4 , dins el total de l’ocupació femenia, mentre en el cas dels homes va disminuir un 2’4%, i si ens comparem amb la UE-27 sortim molt mal parats, mentre que en el 2020 les dones assalariades amb contracte temporal a la ue-27 era d’un 14’2% del total d’assalariats (dones i homes), a Espanya era del 25’6%.
La reforma, dignifica el contracte de formació, tant emprat també des de la reforma del PP per allargar situacions d’eventualitat i explotació en alguns casos, fent un canvi total en la seva concepció, lligat a l’empresa i al centre formatiu, amb plans formatius individuals amb garanties salarials, reconeixement del període treballat, amb aquesta modalitat a efectes d’antiguitat, si es continua amb la mateixa empresa, a més de plena protecció (seguretat social, FOGASA, IT, etc)
La situació dels treballadors Fixos Discontinus, modalitat contractual tant important en una economía estacional com la de les Illes Balears, millora, facilitant l’accés a assolir aquest tipus de contracte, es reconeix el dret d’antiguitat, per la duració la relació laboral i no només pel temps de treball efectiu, les empreses tindran la obligació de fer un cens anual de treballadors FD i del seu pas a ocupar contractes fixes, també hi haurà una revisió de les prestacions que reben, són avanços, per tant, molt importants, incorporant millores, guanyant drets fins ara inexistents.
Es millora la redacció de l’article 47 de l’Estatut de Treballadors, fent una ampliació, amb la idea de crear una mesura de protecció en moments excepcionals com els que hem viscut amb la pandèmia del COVID, no es pot deixar passar tota l’experiència positiva del ERTO, que han salvat milions de llocs de feina i milers d’empreses. Ara s’incorpora un nou mecanisme al Estatut dels Treballadors.
Queda derogada l’aplicació de l’acomiadament per causes econòmiques , tècniques, organitzatives o de producció en el sector públic, hi haurà una revisió bianual de l’evolució de la contratació temporal, es modifica la Llei 32/2006 que regula la subcontratació en el sector de la construcció, hi ha un compromís de revisar la figura del becari, i també s’ha parlat de reforçar la Inspecció de Treball, donant una passa amb el Pla Estratègic de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, aprovat pel Consell de Ministres el passat 16 de novembre, i publicat en el BOE el 3 de desembre de 2021.
Després de l’aprovacó en el Consell de Ministres i la seva publicació en el BOE, en el tràmit parlamentari, veuem què passa, però no recolzar aquesta reforma, que vé amb l’aval dels agents socials, per motius electorals o partidistes, sería d’una gran irresponsabilitat. Potser a alguns els i pot semblar poc o res, però si sumem aquesta reforma, al Pla Estratègic de la Inspecció, a les pujes constants del SMI, a la regulació dels ERTO, la Llei de Treball Distància, la Llei coneguda com a Llei Rider, dels repartidors a domicili, dins un àmbit hostil, social, econòmic i polític, hem de concloure que els avanços pels treballadors en només dos anys, amb una pandèmia per enmig, són molts i sense precedents en més de quaranta anys. Alguns diran que no era això, però el cert és que “Eppur si muove”. Els que duim dècades en la lluita sindical a diferents nivells i àmbits, sabem que al principi de la legislatura i amb l’actual correlació de forces, molt pocs o ningú hagués pogut creure que es podría haver avançat en tots aquests àmbits del mercat laboral, i no, no ens conformem, en volem més, però abans de córrer primer hem de caminar, i aquesta reforma es mereix un gran recolzament, per poder seguir avançant
Molt bé Ramon