“Discurs institucional de Sant Antoni”

Autoritats, senyores i senyors. Bones tardes.

Siguin totes i tots vostès molt benvinguts i benvingudes a l’acte de commemoració de la Diada del Poble de Menorca en el dia de Sant Antoni, patró de la nostra illa.

I siguin també molt benvingudes totes aquelles persones que han hagut de seguir aquest acte a través de la seva retransmissió digital. Les necessàries cauteles motivades per la pandèmia (que lamentablement no acaba de cessar) ens obliga a fer-lo, per segon any consecutiu, amb una formulació indesitjada, tot limitant estrictament l’aforament d’aquesta sala i tot aplicant amb escrúpol les mesures de prevenció que han determinat les autoritats sanitàries. La preservació de la salut és un bé superior que ens imposa sacrificis molt feixucs i molt llargs (ja) en el temps. És i ha de ser així (no ho dubtin) pel bé de cadascun de nosaltres.

I davant la necessitat imperativa de garantir l’atenció sanitària suficient i eficient davant la COVID, tot fent-la compatible amb la cura pública que necessita i mereix qualsevol altra malaltia que ens pugui afligir en qualsevol moment.

I ha de ser un bé superior, també (la preservació de la salut), si volem mantenir el nirvi de la nostra economia productiva,  salvaguardar el vigor de les nostres empreses, protegir la prosperitat present i futura de totes les menorquines i els menorquins.

I encara ho ha de ser per conservar (com un bé tan valuós com és) la cohesió de la nostra societat. Una cohesió que fa que (com tantes vegades ha passat ja al llarg de la nostra història com a poble) puguem encarar els desafiaments més complexes i difícils des de la solidària complicitat de totes i de tots.

La proverbial cohesió social menorquina (que tant ens distingeix i que tan positivament s’ha manifestat en els moments més durs de la pandèmia) ha de ser el gran pulmó que ens impulsi a l’hora de superar de manera definitiva el llarguíssim tràngol de la pandèmia.  La cohesió social ha de ser (serà) el lubricant que ha de permetre que els engranatges econòmics, laborals i empresarials rodin harmònicament i a bon ritme a l’hora d’encarar (ben prest, n’estic convençuda) la definitiva recuperació del sender de la prosperitat i del benestar.

Em permetin que, abans de res, tengui un record ben sentit i emocionat (que segur que totes i tots vostès comparteixen) per totes aquelles persones (tantes, massa) que han perdut la vida a conseqüència de la pandèmia. I que vulgui manifestar (en nom de totes i tots vostès) tota la nostra solidaritat i comprensió per tantes famílies que han vist com perdien d’una manera tan inesperada i tan injusta massa persones que tant estimaven.

Així com voldria transmetre tot el nostre afecte, tota la nostra escalfor i respecte, a totes aquelles persones que han viscut o viuen amb dolor i patiment les dures conseqüències de la COVIDen la seva salut. I a tothom que, d’una manera injusta i davant la rèmora persistent de la pandèmia, ha perdut la seva feina, el seu comerç o el seu negoci. I a qui ha hagut de veure, amb pesantor i amb impotència, com (tot i el suport dels importants sistemes de protecció social i laboral establerts) algun seu projecte laboral, personal o de vida fracassava.

Hem de tenir ben present, també (no ho oblidem mai) la gran fortalesa que han demostrat les persones més majors, que han hagut d’encarar en solitud i amb patiment la que serà la seva  darrera etapa de la vida… Una darrera etapa que tots i cadascun d’ells (i cadascuna) es ben mereixia que hagués estat plena de companyia i de serenor.

I no oblidem l’encapsulat vigor (a vegades incomprès) dels més joves, que han vist escapçada l’efervescència de la seva adolescència, privats com han estat d’un important moment vital que mai no podran rescabalar.

O els interrogants dels ulls dels infants, que han hagut de començar a comprendre la vida amb més privacions de les que haurien hagut de conèixer mai.

I em permetin (també) que torni a manifestar (en nom de totes i tots vostès i una vegada més) tot l’agraïment als i les professionals sanitàries pel tan llarg i generós esforç que han  fet i fan (dia a dia, crisi a crisi, brot a brot) en el seu feixuc afany per vèncer de manera definitiva la pandèmia.

I a tots els mestres i les mestresses, els professors i les professores, el personal de les residències de gent gran i dels centres de persones amb discapacitat, els voluntaris de Protecció Civil i la Creu Roja, els treballadors i treballadores (públics o privats) de tants de serveis i establiments que han estat i són essencials per a garantir el batec vital dels nostres pobles i ciutats… A tots ells i a totes elles, tota la nostra gratitud. Sou tot un exemple dels valors capitals de la societat menorquina, d’allò que representa l’esperit més primigeni de la festa que avui celebram de Sant Antoni.

Un Sant Antoni que enguany (i estic convençuda que per darrera vegada) no podem celebrar, tampoc, en les places i carrers dels nostres pobles i ciutats amb tot l’esclat festiu que sol acompanyar tradicionalment la nostra Diada.

Sant Antoni acostuma ser (any rere any) la representació serena però joiosa, cívica i solidària de l’arrelat sentit col·lectiu de pertinença que ens identifica i enorgulleix, de la menorquinitat. Aquesta menorquinitat no ens fa ser ni millors ni pitjors, sinó que ens distingeix. Amb les nostres particularitats. Amb la nostra llarga història (i tan complexe) que ens ha configurat com a poble. Amb la nostra cultura i la nostra llengua d’arrels catalanes que ens conformen i ens fan entendre’ns. Amb les nostres tradicions, que ens han ajudat a fer-nos ser qui som. Amb el nostre paisatge fet de mar i de camp, modelat per la tramuntana i el salobre, per la feina esforçada i tenaç de generacions de menorquines i menorquins.

Un paisatge que tant ens agrada lloar quan volem explicar Menorca i que tant necessitam conservar. I amb tot el nostre patrimoni històric (material i immaterial), espiritual, religiós i social. I amb el nostre arrelat convenciment de formar part d’una mediterrània que ens ha fet ser (des de sempre) port d’arribada  d’idees i de creences, d’innovacions i de revolucions culturals, socials, econòmiques, comercials i tecnològiques.

Una mediterrània (i una Europa) a les que pertanyem no només per geografia (física i política) i per història, sinó també per la nostra vocació secular de prendre part del destí col·lectiu d’aquest món (tan antic, calidoscòpic i tan barrejat) que ha forjat amb foc i sang, però també amb saviesa i civilitat, la nostra identitat.

Avui els vents d’Europa inflen les veles de la transformació energètica i de la preservació dels recursos naturals, de la digitalització de la societat i de l’economia, de la integració social i de la igualtat real i efectiva en tots els àmbits de la nostra vida…

Són uns vents que ens parlen de la revitalització d’una cultura europea que es fonamenta en la cooperació i en el diàleg, en el consens i la solidaritat. Aquests vents fan navegar Europa amb un rumb que les menorquines i els menorquins ja havíem sabut triar.

Tot i que no podem d’oblidar, en aquesta hora incerta, els desafiaments que el drama omnipresent de la COVID sembla que hagi emmascarat però que encara són ben reals i punyents. El problema, tan greu, de l’accés a l’habitatge, de manera especial per a la gent jove. I l’educació de les nostres filles i fills, que necessita d’una millora constant. I el benestar de totes i de tots i, en especial, de la gent gran, de les persones amb malalties cròniques i de les persones amb discapacitat. La mancança i la qualitat de l’aigua, font que ens és imprescindible de vida. I la sempre insuficient oferta de connectivitat aèria, agreujada encara més per la pandèmia.

No hem de descuidar el navegar, no em de perdre de vista mai el sextant social a l’hora d’encarar el nostre rumb. Menorca no ha volgut ser mai una illa aïllada. Els nostres ports han estat (han volgut ser sempre) portes obertes a la civilització i el coneixement, uns ponts damunt la mar blava que va cantar el poeta Martí i Pol. Uns ponts d’arribada de modernitat i de cultura, d’oci i de negoci, de formació i de coneixement.

Però també ports de partida, d’anada. Perquè Menorca sempre ha volgut dir, ha volgut explicarse al món a través dels seus millors homes i dones, de les seves millors idees, les ambicions més legítimes i els projectes més il·lusionants.

I així (n’estic convençuda) ho hem de seguir fent tant avui com demà. I així és com aspiram, avui (i amb un orgull mesurat però ben legítim), a què l’UNESCO reconegui un moment fundacional de la nostra història (la cultura talaiòtica) tot declarant-la patrimoni de la humanitat… Amb tot el que açò significa, és clar, de reconeixement a la capacitat (i la consciència) que les menorquines i els menorquins hem demostrat, durant segles, per fer possible la seva preservació…

Aspiram a aquest tan important reconeixement al nostre patrimoni arqueològic, deia. I ho feim amb modèstia però amb convicció. Talment com ho vam fer quan (entre totes i tots) vam aconseguir que Menorca fos declarada (també per l’UNESCO) Reserva de Biosfera. Va ser la resposta cabal, llavors, a l’esforç de moltes generacions de menorquines i menorquins per fer possible la preservació del nostre patrimoni natural tot fent-lo compatible amb la germinació d’una economia productiva i moderna, d’una vitalitat que avui (davant la greu crisi provocada per la pandèmia) més que mai hem de voler revifar amb sarments nous.

I sense oblidar mai, és clar, els valors que van ser causa de la Declaració. Tot reprenent amb decisió el camí que van emprendre les generacions de menorquines i menorquins que la van fer possible amb la seva feina i esforç, amb el seu sacrifici i la seva generositat.

Senyores i Senyors: Aquestes dues grans aspiracions menorquines estan unides (com ho estan tants d’altres episodis transcendentals de la nostra història) per un fil invisible i intangible.

Per un fil que s’ha demostrat, fins ara, d’una gran resistència davant l’adversitat i també durant la pandèmia: la nostra cohesió social.

Avui, quan la COVID encara ens sacseja amb violència i quan els canvis accelerats del món globalitzat ens enfronten a noves amenaces, la cohesió social ha de ser, més que mai, l’argument cabdal sobre el qual construir el pervindre.

Dissabte vam inaugurar (Menorca) el mandat com a Regió Europea de Gastronomia 2022. És una gran oportunitat i una enorme responsabilitat a la que estic convençuda que sabrem fer front. I en serem capaços perquè la designació ja duu implícit el reconeixent del mèrit. Un mèrit (el de l’impuls i la bona feina de la candidatura) que hem d’agrair a les persones que l’han fet possible.

Em permetin que els expressi la nostra gratitud en nom de totes i de tots. Si alguna cosa és (aquesta designació), és un reconeixement (un més) del mèrit atresorat per generacions de menorquines i menorquins. No hi ha ni un foc prou viu, ni un cuiner (o cuinera) prou destre que siguin capaços d’ennoblir cap producte xerec. La bona feina de la gent del camp i de la mar (feinera, abnegada i responsable) és el fonament indubtable d’aquest reconeixement.

Els devem la conformació del nostre territori (no ho oblidéssim mai), però també del nostre paisatge culinari. Són ells (i elles, les madones) qui ens omplen el rebost de la nostra salut i del nostre plaer. I són elles i ells qui han sabut transformar les matèries primeres en productes distintius que avui són de renom arreu: el formatge, els embotits, l’oli, el vi, la mel… I que han servit d’exemple a tanta gent d’empenta a l’hora de fer possible una nova indústria de transformació de tot allò que el camp i la mar ens brinden per convertir-los en una nova font de treball i de prosperitat.

I sobre aquests fonaments (sans, saborosos, nets, respectuosos) i durant anys i panys, les dones cuineres han anat construint (a les cases i els casats) una cuina arrelada a la terra, senzilla i gustosa, que defineix les nostres senyes d’identitat.

I a partir dels solatges d’aquesta tradició, un caramull de cuiners i cuineres han anat construint, dia rere dia, en els seus establiments, una oferta gastronòmica que admira i atrau els visitants i que s’ha convertit en un element determinant entre els molts i excel·lents arguments (art, música, patrimoni, tradició) amb què Menorca és capaç d’engrescar qui cerca la qualitat i la diferència.

Aquest reconeixement és el fruit, així, de la fusió (que no confusió, com en un bon aguiat cuit lentament) de modernitat i tradició, d’artesania i innovació, de natura i feina ben feta…

De tot açò ens en parlarà d’aquí uns minuts la senyora Noemí Garcia amb molta més autoritat i coneixement de causa que no jo. Només volia remarcar que (segons el meu parer) aquest reconeixement s’ha cosit, també, amb el fil invisible de la cohesió social. Un fil intangible que l’uneix amb la resta de grans fites assolides (i per assolir) que fan que Menorca sigui qui és i com és.

Senyores i senyors: El dia de sant Antoni (la Diada del Poble de Menorca) solem fer una pausa per mirar cap a la nostra història.

Com va afirmar l’historiador Pierre Vilar: si volem entendre el present, hem de comprendre el passat. I si volem construir un futur millor, hem d’identificar les claus socials que el present ens brinda. Així, aquest fil conductor de la nostra realitat que és la cohesió social, ha de seguir sent el fil d’Ariadna que ens meni a un futur de prosperitat i benestar tot superant el laberint polític, econòmic i social que vivim avui, a Menorca, com el viu tota Europa.

I per garantir aquesta cohesió social necessitam seguir avançant en capacitat de decisió, amb més competències i més ben finançades. Només així podrem seguir sent cada vegada més protagonistes (les menorquines i els menorquins) del nostre propi destí.

Per açò hem de seguir treballant (tothom a la una) perquè Menorca sigui, cada vegada més, qui trii el seu camí.

Acompanyats, sí. Solidaris, també. Però convençuts sempre de la nostra capacitat col·lectiva de saber decidir qui volem ser així com hem sabut ser qui som.

La festivitat de Sant Antoni és, tradicionalment, la manifestació cívica i popular d’un legítim i positiu sentiment col·lectiu de pertinença, d’una menorquinitat que ens identifica i ens distingeix. Una menorquinitat que és patrimoni de totes i de tots i, per tant, no és de ningú.

Una menorquinitat que ha sabut evolucionar i transformar-se al ritme que ho ha fet la nostra societat i ho ha fet Europa, el món. El ciment que uneix avui tots els elements que sustenten aquesta nostra identitat, és la cohesió social, em permetran qui hi insisteixi. Perquè la cohesió social és el fil conductor que ens mena a la pervivència, precisament, d’aquesta menorquinitat. Una menorquinitat que s’arrela en la conquesta catòlica i catalana d’Alfons el Liberal l’any 1287. I que es construeix avui amb maons fets d’igualtat en la diversitat. Amb pilars reblerts de respecte i de tolerància, d’equitat i de solidaritat, de benestar, de salut i de prosperitat.

Anam construint així, Senyores i Senyors, i entre totes i entre tots (i com volia el poeta Martí i Pol) un pont entre la tradició i la modernitat, entre l’ahir i el demà. Un pont que ajudi a solcar la pell antiga del mar. . Que desvetlli la remor de tots els temps i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels, amb la ràbia del cant, amb la força del cos, amb el goig de l’amor… Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents.

Molt bon Sant Antoni tenguin. I molts anys a tots els Antonis i totes les Antònies. I, sobretot, tenguin cura, molta cura, de la seva salut. Moltes gràcies.