“El temps perdut mai més no torna”

Gairebé dos anys de pandèmia s’han endut un munt de coses. Mai  ningú no s’hauria imaginat un peatge tan car. Ací pren un sentit ple la  tesi que he triat per títol. Plantejo l’autoexigència personal de cadascú  per a reflexionar, a fons, sobre aquell conjunt de temes on, sens  dubte, no hem donat la talla. Hem aprofitat l’avinentesa per omplir un  munt de minuts improductius ? No assumim cap mena de compromís  i millora de cara a futur ? Essent així, ens entestem en l’error. “El  temps fa com la mula. No recula“. Se’n va per no tornar. Les coses  que no es fan al moment que tocava fer-les, o ja no es fan o no són  com haurien d’ésser.No podem limitar l’anàlisi només a llocs de feina  perduts, passant per alt una mínima implicació individual. 

Enguany, parlant d’això, trobo l’exemple plenament escaient pel que  fa al Carnestoltes. A Terrassa, pertocava fer-lo aquest cap de  setmana. Arran de la COVID19, s’ha posposat al juny (dels dies 2 al 8).Ho trobo una bajanada de campionat. Quin sentit té realment ? No  cal insistir en altres arguments prou evidents. No té ni cap ni peus. Si  no es pot dur a terme, se’n decreta la suspensió i ja som al cap del  carrer. Val a dir que diumenge de Pasqua s’escau el 17 d’abril. 

El Carnaval està molt relacionat amb la religió cristiana. Se situa la  setmana anterior al “dimecres de cendra”, on s’enceta la Quaresma.  Allí se’ns prescriu un temps de sacrifici. Per això, la fita que es  marquen les comparses és transgredir tot un seguit de normes i  gaudir artificialment de més “llibertat”. Posats a fotre-hi més conya,  per una vegada podrien “fusionar-ho” amb “l’ou com balla” (del 16 de  juny). Recordaríem d´alguna manera la dita de “fer Pasqua abans de  Rams”.Al cap i a la fi, “qui no fa bunyols per Setmana Santa, és jueu“. 

“De totes les pèrdues, la més gran és la de temps“, segons Teofrast. De forma més contundent, Stephen Hawking refermava aquest  pensament proclamant: “Tinc tantes coses que vull fer, que odio  perdre el temps“. Cal valorar el seu compromís, en base a la discapacitat neurològica que el tenallava. Un exemple de referència  molt vàlid per a tothom. Un altre, al seu lloc, s’hauria ensorrat. Víctor  Hugo establia un joc de paraules, llindant ben bé amb un  embarbussament: “per curta que sigui la vida, la fem encara més  curta amb la pèrdua de temps descuidada”. Si aquestes tres  sentències no ens originen un sotragueig fort, ens ho hem de fer  mirar. Mala peça al teler la de perdre el temps!