Aquesta dita dóna peu a un bon nombre d’interpretacions. Començant pel cas de les persones consumistes que tenen la mà foradada i malbaraten els diners a tort i a dret. Quan tenen quelcom que els funciona prou bé, determinen que ho han de substituir per una altra cosa o estri nous de trinca. S’apliquen aquella sentència del “qui res no estrena res no val”. Una forma absurda i surrealista d’acréixer la pròpia autoestima a base de l’ostentació.
Tanmateix, un cop amortitzat un bé, esdevé normal procedir a la seva substitució. No endebades i al cap i a la fi, “tot càntir nou fa l’aigua fresca”… Ara bé, jo entenc que res no justifica l’argument tan manit i absurd del
“canvi pel canvi”. No puc entendre el cervell de la gent que necessita –com l’aire que respira– badar i anar a encantar-se davant d’un aparador comercial compulsivament.
Quan ho parles amb ells i els ho refregues, et responen que la casa els avorreix. Que el sostre els hi cau damunt. Llavors, sobretot els caps de setmana, se’n van a fer un tomb pels grans magatzems o centres comercials. “Les noves catedrals del segle XXI”, com deia un sociòleg. Tenen aire condicionat durant l’estiu i bona calefacció, a l’hivern. Àdhuc,si hi ha ganes de fer un mos, també s’hi troben bars i restaurants. Pensant en aquest perfil psicològic, em pregunto com s’ho han manegat en temps de pandèmia i confinament. Potser, fins i tot amagant-ho,van tibar d’ansiolítics per minvar la seva frustració o estrés.
En el fons i sense ésser negatiu, confesso que em fan molta pena. No me’n sé avenir.
Bona part de refranys com el que il.lustra el títol prové del calendari dels pagesos: una bona recopilació de pensaments que t’obliguen a reconsiderar costums que no tenen cap ni peus. Que una majoria de persones es decanti per dilapidar béns no garanteix pas que segueixi la línia correcta.
Acabo amb una frase de Joachim Spangenberg, biòleg i economista alemany mort el2017: “als països rics, el consum rau en persones que gasten el diner que no tenen, per adquirir productes que no desitgen i impressionar persones que no estimen”… Mentrestant, les targetes de crèdit treuen fum. Per contra, el grau de desencís humà pren cotes d’escàndol.
En tot cas, no seria millor cantar l´antiga melodia del “si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería? “Sovint no funciona la fórmula del “granera nova sempre grana bé”.
