“En caixa oberta el just hipeca”

Què ho fa que tots hàgim tingut la temptació –un cop o altre– de  robar? Cada dia que passa, més m´adono que la paremiologia  catalana té una riquesa abismal. D´ella, se´n desprèn un munt de  dites i consells molt interessants per a la nostra vida. La d´avui ve  referida al fet que “l´ocasió fa lo lladre”. Es veu que el tarannà dels  llatins del sud d´Europa porta impregnada la malifeta al seu cervell.  Al nostre país, els anys de suposada prosperitat econòmica han vist  créixer –com els bolets– la figura del murri, a tort i a dret.  Paral·lelament, han tingut la santa barra d´emprar “males arts” per a  driblar les escomeses judicials. D´exemples, n´hi ha per a triar i  remenar. Començant per les més altes estructures de l´estat… 

…Enxampats amb els pixats al ventre, encara simulen un cert  penediment. No és, però, altra cosa que pur teatre. Es preparen per  ordir una canallada de més gruix. Aquesta gentussa s´omple la boca  al·ludint a l´ètica i a la presumpció d´innocència per a amagar-se més. 

Quan un no vol pecar, fuig de la temptació. Si més no per allò del  “porta oberta a un sant tempta”. 

La maquinària de control i auditoria de l´administració s´ha nodrit de  mitjans força sofisticats per fer entrebancar i atrapar el poca-solta.  Malgrat tot, sempre segueixo pensant –mentre no se´m demostri el  contrari– que la manera més eficient de fer creure el personal és la  garrotada. “La por guarda la vinya i la closca, la pinya”. Malgrat tot, el  mal existeix des que el món és món. Tant és així que també trobem  expressions antiquíssimes, referides al tema. A tall d´exemple, heus  ací un adagi llatí que posava el dit a la nafra “Hominem etiam frugi  flectit saepe occasio”… És a dir, per tant, que normalment “qui oli  remena, els dits se n’unta”. A partir d´aquesta premissa, no podem  acceptar –de cap manera– que les causes s´eternitzin a l´esfera  judicial. Que el desinterès, els tripijocs i els murs d´un frontó simulat  desemboquin, fins i tot, en la prescripció dels casos.  

Aquesta setmana passada –sense anar més lluny– hem conegut el  muntatge aparentment delictiu i corrupte, per part d´un alt càrrec del  govern català. Dessota l´ham de recaptar diners per ajudar al tercer  món, els tripijocs han estat a l´ordre del dia. Per tot plegat, va essent  hora d´exigir màxima i urgent transparència a tots els estaments  oficials que configuren la maquinària política i administrativa del país.  Amb un primer article al seu protocol, mal que ens pesi: “qui la fa, que  la pagui”. Es digui com es digui. Amb els diners que se´n treguin,  podrem arranjar un munt de problemes socials que ens angoixen.