“El demèrit de l’emèrit”

Mentre escric aquesta columna, s’espera l’arribada a Espanya d’en Joan Carles, el Borbó. Després d’uns 22 mesos d’un exili daurat als Emi­rats Àrabs, no podem passar per alt el desvergonyiment que comporta tot l’entrellat. Ningú no pot entendre com es poden haver arxivat el munt d’investigacions flagrantment sospitoses del seu mandat. La fiscalia s’ha plegat a diluir el que hauria d’haver estat un judici públic i contundent. La classe política s’encarrega de sostenir la mentida d’una monar­quia moderna, exem­plar i suposadament garant de l’Espa­nya democràtica. Al poble sofert, li fan empassar-se –amb calçador–  la creença de dos principis insultants: inviolabilitat i prescripció.

Ès ací on recordo la condemna a 5 anys de presó –fa 37 anys– d’en Pedro Pacheco, alcalde de Jerez. Al cap i a la fi per afirmar la mateixa evidència que tots considerem a hores d’ara: que la justìcia de casa nostra grinyola a tort i a dret. Que no em venguin la moto que hem d’assumir la plena “normalitat”. Les malifetes que s’apunten passen de taca d’oli. Dessota aquest criteri, qui la fa que la pagui. I si resulta que aquest tal era la màxima autoritat del país, encara amb més motiu. Per una pura regla de tres, tal com sentencia l’adagi: “La dona del Cèsar no tan sols ha de ser honesta, sinó que, a més, ha de semblar-ho”. Tot el demés són trons. Prou d’equilibris, declaracions ampul.loses o rimbombants i excuses de mal pagador per part per part de tots els estaments !

Perdono però no oblido. Per arribar a passar full, ja n’hi ha prou de teatralitat. Tot això  fa pudor de socarrim. Protegir el personatge amb l’únic objectiu de mantenir la farsa no fa altra cosa que augmentar l’emprenyament i rebuig del ciutadà normal i corrent. Som en ple segle XXI. Defraudar Hisenda, amagar/blanquejar fortunes molt més que dubtoses en paradisos fiscals i voler-se’n sortir cantant “visca el rei” requereix política de mà dura,minflexible i implacable. Tot el demés deriva en l’apreciació generalitzada que ens estan aixecant el coll de la camisa. No essent així, creu i ratlla ! Ara, més que mai –tal com referia al títol– tot és demèrit de l’emèrit. Quin patetisme!